Muntanya.net

Llegeixo en diferents llocs algunes xifres que em fan meditar. Per una banda els resultats d’una enquesta feta a França on 31 milions de persones afirmen que fan excursions a peu ocasionalment. Al Regne Unit la Ramblers Associations (associació de senderistes al marge dels clubs de muntanya) té prop de 130.000 socis.

Xifres probablement inflades i que barregen conceptes totalment diferents, des dels esportistes a famílies o jubilats que fan una caminadeta matinal abans de l’aperitiu.

Em crida l’atenció també l’enquesta de pràctica d’activitat fisicoesportiva a Catalunya de 2004 que confirma aquesta tendència, ja que un 53,7 % de tots els practicants d’esport caminen amb finalitat de realitzar un exercici físic. Es significatiu que un 9,6 % de tots aquells que realitzen un esport, es declaren practicants ocasionals o regulars de l’excursionisme, xifra superior als que corren (6,9 %) o juguen futbol (5,3 %). Són xifres importants, molt importants, que indiquen un fort canvi social i que assenyalen una tendència creixent cap a pràctiques de natura.

I més xifres a casa nostra. Aporto algunes dades de l’Anuari 2004 de la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes Catalanes). A les 14 proves que formen la Copa Catalana de Caminades de Resistència (proves amb una elevadissima exigència fisica) van participar 7.643 persones, amb una mitjana de 538 persones per prova. A les 10 proves de la Copa Catalana de Marxes Tècniques van participar 1.940 persones. A alguna de les 5 proves de la Copa Catalana de Curses de Muntanya van participar 1.164 persones. I això només és una mostra. En total, a les 58 proves competitives organitzades per la FEEC van participar 13.397 persones.
Al llarg de tot el 2004 es van dur a terme 26.690 pernoctacions en algun dels 16 refugis guardats de la Feec, destacant molt per sobre dels altres el refugi de la Restanca amb 6.360 pernoctes. La web de la Feec ha tingut 619.500 visites en tot l’any, i la revista Vèrtex ha assolit una punta de tiratge de 21.000 exemplars. L’Ecam ha impartit docencia a 591 alumnes i a 359 en cursos de promoció. I l’any 2004 s’han assolit 21.282 federats, 321 entitats associades i 57.971 socis declarats. Fins aqui les xifres.

Són xifres parcials, exclusivament de pràctiques purament esportives o competitives, però s’en poden extreure moltes conclussions, encara que només n’apunto algunes. En primer lloc una clara tendència a l’augment dels esports de natura i muntanya. En segon lloc també una forta especialització que permet a uns centenars de persones realitzar unes proves que fins no fa gaire estaven reservada només a una elit de poques dotzenes d’atletes. En tercer lloc que el col.lectiu muntanyenc i excursionista de casa nostra té més abast i força que la seva presència mediàtica podia fer pensar. En tot cas caldrà anar seguint aquestes xifres.

[@more@]

Tweet

Em pregunten des d’una llibreria de Madrid quin és el meu llibre de muntanya preferit, per una classificació que estan preparant. Intento respondre que és impossible triar un sol llibre, que aquestes classificacions son sempre injustes i parcials, que depèn de les èpoques, del moment en que els he llegit i de les temàtiques. Tanmateix insisteixen i no tinc mes remei que respondre.

[@more@]

-Souvenirs d’un montagnard – Henry Russell. És un llibre que vaig llegir en el seu moment en l’original en francès. Em sembla que és un text fundacional de l’esperit d’això que anomenem pirineisme, ple de sensibilitat i lirisme i respon a una manera de fer muntanya en la que m’he emmirallat. El tinc subratllat, citat i em conec paràgrafs quasi de memòria, i sovint hi retorno. Malauradament la traducció al castellà de l’edició de Barrabes no li fa justícia.

– La montaña y el hombre – Georges Sonnier. Cito aquest llibre perquè és l’únic traduït al castellà de tota l’obra d’aquest autor. Durant un parell d’anys em vaig llegir tots els titols del Sonnier: Terre du ciel, Ou regne la lumiere, Le secret des sources, Eiger, meije, Un medecin de montagne, … Estic pres per aquest autor. Em penso que és dels pocs que aconsegueix penetrar en el profund humanisme que té la muntanya, en les raons ultimes que porten als homes a la muntanya. Tots son textos de gran, enorme, saviesa i lucidesa sobre la naturalesa humana. Connecto plenament amb el seu esperit humanista i em dol que no es coneixi més. Recordo encara la lectura d’un llibre seu sobre un bloc erràtic, més amunt de La Berarde, mirant la cara sud de la Meije. No ho oblidaré mai, ha estat potser una de les millors experiències de lectura de la meva vida.

– Muntanyes d’una vida – Waltter Bonatti. Com tants, sempre he estat enlluernat per aquest grandissim alpinista. Una ètica estricte, una coherència de pedra picada, un esperit pur. Els seus llibres m’han arribat molt al fons, i em penso que sap atrapar els grans valors de l’alpinisme.

En podria citar molts altres (Terray, Rébuffat ) però cal triar. M’adono que estic molt influenciat per la cultura muntanyenca francesa i que aquells llibres que m’han quedat són els que intenten esbrinar les raons i els motius que porten l’home a la muntanya. M’agraden perquè m’ajuden a respondrem a aquesta pregunta. Hi cerco coneixement, saviesa i gaudi. Ningú més s’anima a proposar la seva tria?

Tweet

En el suplement de llibres de Le Monde d’avui (1-7-2005) es dedica la plana 6 integrament a comentar llibres de muntanya. El darrer llibre de Rene Desmaison (Les forces de la montagne), les escalades de Christophe Moulin (Solos), els consells de Emmanuel Cauchy (Doctor Vertical) i altres.

Em penso que hi ha algunes explicacions. Per una banda a França s’escriuen molts mes llibres de muntanya que a casa nostre, i de tant en tant publiquen llibres de prou qualitat. Aqui ens costaria trobar 4 llibres de muntanya d’intenres per recomenar a un public no especialitzat. En segon lloc a França hi ha una tradició de cultura i muntanya que aqui és molt més petita. El mercat francès és molt més important que el nostre. Tanmateix a Catalunya l’excursionisme té una tradició i un volum de practicants prou elevat que justificaria que els mitjans li dediquessin més espai. Quan El Punt, l’Avui o diaris regionals s’animaran a seguir aquest exemple? Un bon grapat de lectors ho agrairiem.

[@more@]

Tweet

Llegeixo al Heraldo de Aragón la darrera iniciativa de l’empresa Aramon. Després de carregar-se la vall d’Espelunciecha per una dubtosa ampliació del Formigal, ara vol construir remuntadors a la vall de Castanesa, a la Ribagorça. El projecte consisteix en crear una nova entrada a l’estació de Cerler per aquesta vall, amb la construcció d’un telecabina de gran capacitat de sis kilòmetres i 36 places, que superaria un desnivell de 600 metres. La intenció és finançar l’obra amb la construcció de 1.900 vivendes a Cerler i a l’entrada de la vall. Aramon explica que s’ha optat per aquesta solució per evitar construir aparcaments a la part alta de la vall (els aparcaments es construirien a 1.200 metres, prop del nucli de La Ribera) i amb una tècnica que només exigeix 8 pilones, el que possibilita que l’impacte sobre el territori i el paisatge sigui mínim.

Els ecologistes han posat el crit al cel, oposant-se a aquesta nova explotació, al·legant que la vall de Castanesa és una de les poques que es conserva integrament en estat de gran puresa i que l’impacte sobre el medi serà molt gran. Els habitants de la vall afectada hi estan d’acord i ja han acordat llogar el terreny a l’estació d’esquí.
Novament es planteja un nou problema sobre el Pirineu que sembla irresoluble. Estacions d’esquí amb una voracitat pel creixement i la construcció immobiliària que no tenen cap respecte sobre el territori. Ecologistes que amb més bona voluntat que possibilitats malden per canviar una cultura turística depredadora sobre el territori i indígenes que veuen en l’or blanc una solució econòmica al seu futur.
El problema és complex i de difícil solució. Per una banda entenc i respecto als indígenes. Veuen que a altres valls s’han enriquit i intenten aprofitar l’ocasió. Potser si jo fos d’allí faria el mateix. Em penso que el problema és la manca de voluntat i imaginació de les administracions en plantejar models de desenvolupament alternatius. Sembla instal·lat el pensament únic que només l’esquí sigui una alternativa pel desenvolupament al Pirineu. L’impacte sobre el territori seria un petit peatge a pagar, però és més important donar un futur als habitants de les valls que uns quants prats, pastures i alguns llacs. Els ecologistes malden en demostrar que hi ha alternatives, que són possibles nous i diferents models de desenvolupament més respectuosos i que el model actual realment ha portat poca riquesa al conjunt de la població i té uns costos socials, ambientals i ecològics del tot inassumibles. El gran públic, i el col·lectiu excursionista en conjunt, és manté aliè al debat i no s’implica.
En fi, encara que hagin de passar 3 o 4 anys per fer-se realitat, una nova amenaça sobre el nostre estimat Pirineu que hem de mirar d’aturar, mostrant que son possibles alternatives respectuoses amb la muntanya i el paisatge. I en aquesta tasca els excursionistes hauriem d’estar en primera línia.

[@more@]

Tweet

El 15 d’agost de 1980 moria en Pau Vila, pedagog, geògraf, patriota exemplar. Suposo que la seva figura serà recordada per veus més preparades que la meva, i es posaran de manifest tots els seus mèrits. Tanmateix vull recordar des d’aquí i retre un senzill homenatge a l’excursionista. Pau Vila va ser un caminador aferrissat, fou president del CEC (1931-1935), però a banda dels càrrecs, em penso que allò més important és el seu llegat dins de l’excursionisme. Pau Vila ha encarnat per alguns l’esperit més clàssic i pur de l’excursionisme català del segle XX, on s’hi aplega la cultura, el coneixement científic, l’amor a la pàtria i a la llengua i sobretot una passió per la terra i el territori. La seva petja ha estat molt important i el seu llegat decisiu.

Tinc gravada a la memòria una cita seva que em sembla definitiva: "La geografia es fa amb els peus tant o més que amb el cap." I tant, un país només es pot conèixer a fons caminant, i només des del coneixement s’el pot estimar. Això fou que el feu Pau Vila i molts i molts excursionistes, seguint la seva petja.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Llegeixo al Butlletí del Grup Excursionista Amerenc Esquelles, la possibilitat d’adoptar un riu. En que consisteix això ? Doncs l’adopció d’un riu és un acord de custòdia que té com a principal objectiu la conservació d’un tram fluvial i de les seves voreres i la divulgació dels seus valors entre la població local, i a cops també pot implicar l’execució de diverses tasques. És un programa impulsat pel grup Projecte Rius que pretén la protecció dels rius i rieres de Catalunya des d’una perspectiva integral. Adoptar un riu vol dir comprometre’s a treballar en la protecció i millora del riu.

Haig de confessar que desconeixia la iniciativa, que ja fa temps que existeix. Em sembla una idea magnífica. Tot allò que ajudi a la protecció de la natura ha de ser benvingut. En aquest cas la iniciativa suposa la implicació personal o de grup, el que facilita la seva eficàcia. Probablement sigui una iniciativa més pedagògica que efectiva, ja que la millora integral d’un riu supera llargament les possibilitats personal o d’un grup. Tinc algunes preguntes, com ara el marge d’actuació d’un grup o persona que ha Adoptat un riu enfront l’administració. També m’agradaria saber que hi diu l’ACA (Agencia Catalana de l’Aigua).

Un petit dubte. Suposo que la idea ha sorgit de les iniciatives d’apadriment d’infants del tercer món o be de les adopcions de nens. Són el mateix una persona que un riu? Potser no seria millor emprar un altre nom?

[@more@]

Tweet

Al peu del Puigllançada, a cavall de les valls de Gabarrós i Erols, tocant al coll Roig, s’alça vora els 1.300 metres la Pardinella. És una gran pairalia, ben conservada, elegant i airosa. Està lluny dels pobles propers, les vies d’accés són dolentes i les condicions de vida dures. És un mas aïllat, sense veïns a molts quilòmetres, voltada de bosc i alguns prats.

La Loreto hi és filla. Durant 25 anys només la mare i ella hi vivien. La mare era una dona que estava sempre pendent de tot. Quan queia una pedra s’havia de tornar a posar bé, si un mur es desfeia calia refer-lo, s’havia de tenir cura del bosc i dels prats, cada any s’havien de repassar les teules.

Fa pocs anys la mare va morir, però la Loreto no va voler deixar el mas i marxar a Berga amb els germans. Va fer uns arranjaments i ara té una part llogada a l’Anna i el Marc, una parell jove, que amb el Berenguer de poques setmanes i el Martí de dos anys donen una nova vida a la casa. El Marc i l’Anna són els guardes del refugi de Rebost, però quan no estan al refugi la Pardinella és la seva llar. El Marc dona un cop de mà a la Loreto, i té també bestiar propi.

La Loreto tira endavant l’explotació tota sola. Té més de vuitanta vaques que ara avia cap a les pastures del Puigllançada. És una dona valenta, tenaç i decidida, plena de coratge. Diu que la vida allí és molt dura i que si pogués no la triaria, però allò és casa seva i de la seva família, i mentre pugui anirà tirant. Està empipada perquè l’administració amb això del control del bestiar és molt estricte.

A cops penso que gent com la Loreto i altres pagesos que encara mantenen les explotacions en llocs difícils i durs fan molt més pel paisatge, el territori i la natura que lleis del Parlament, decrets de les Conselleries i ordenances municipals. Per això em sembla que l’administració hauria de donar facilitats a aquests masos, arranjar les pistes, assegurar els serveis, i posar pocs entrebancs.

[@more@]

Tweet

Amb molta discreció ha passat pels mitjans la noticia sobre una nova sentència judicial sobre la muntanya de Tor. Aquesta és una història apassionant.

Per qui no ho sàpiga Tor és un poblet pirinenc perdut un una vall a cavall del Pallars Sobirà i Andorra, en un lateral de la Vallferrera, sota el Port de Cabús.

[@more@]

El 1896 les tretze families que encara vivien al poble van pactar crear un societat comunal segons la qual la propietat de tota la finca (prop de 3.000 hectàrees que ara pertanyen al municipi d’Alins) seria indivisa o comunal entre tots ells i els seus hereus, amb la condició que vivissin o tinguessin casa oberta al poble. El poble es va anar abandonant i només restava habitat durant l’estiu. En Josep Montané hi mantenia casa oberta durant tot l’any, i per aquesta raó va creure que tenia dret per convertir-se en l’únic propietari, alegant que els altres havien perdut els seus drets a l’haver abandonat el poble. Va iniciar un procediment judicial i va aconseguir una sentencia judicial que li atorgava la propietat plena, però el 1995 va ser assassinat. Però el cervell de l’operació era en Jordi Riba, conegut com en Palanca, tot un personatge. Segons en Palanca ell era l’autèntic propietari, ja que havia heretat la finca de Rossend Montané, germà del Josep Montané. Es van anant succeint els plets i sentencies, i encara van haver-hi més morts i fortissims enfrontaments entre famílies.

Ara hi ha una sentencia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que estableix de manera definitiva (??)que els legítims propietaris de la finca de Tor són els 13 hereus de les famílies que van constituir la societat el 1896.

La vall de Tor és un lloc idíl·lic, perdut en el temps. Val la pena anar-hi per contemplar un paisatge extraordinàriament ben conservat, però especialment unes formes de viure que ja no es troben enlloc. S’ha de conèixer Tor i Norís per entendre com era el Pirineu de fa un segle.

Al Pallars l’afer de Tor és tabú. Els nadius no en gosen parlar-ne. La gent tem en Palanca i als propietaris de Tor. Tothom sap coses però mai les parlarà amb algú de fora. Tenen por i els tres misteriosos assassinats (mai s’ha trobat cap responsable) fan pànic. Probablement el conflicte per la propietat és el que ha permès a Tor conservar-se. El dia que s’hi faci una carretera asfaltada, hi arribi l’electricitat i s’hi obri una fonda, perdrà tot el seu encant. Però llavors serà el moment perquè un escriptor agosarat pugui escriure un llibre explicant una de les històries més formidables dels Pirineus catalans dels darrers trenta anys, amb odis, morts i la muntanya omnipresent com a teló de fons.

Tweet

Eren quarts de deu del matí. Jo havia sortit caminant des de Setcases i volia fer una llarga excursió cap al Costabona, Bastiments i Pastuira. Mentre ganyipava a la collada Verda, als peus del Costabona, escoltava la conversa de mitja dotzena de persones que acaben d’arribar en 4×4. Treien eines dels cotxes: pals, masses, estenalles, claus, filferros, aixades i pics. Eren homes cepats, d’edat mitjana o gran, amb la pell colrada pel sol. Anaven a la muntanya a repassar tot el filat que s’exten des del Puig de les Agudes fins prop del Costabona. L’endemà deixarien lliures les vaques durant tot l’estiu per aquells prats i havien de repassar i reconstruir tot el tancat de la carena perquè les vaques i eugues no passessin a camps aliens. M’hi vaig fixar durant uns minuts. Com es repartien la feina, com s’organitzaven, quin lèxic empraven. Vaig tirar cap amunt. Mentre pujava pensava en la diferència entre ells i els excursionistes. Jo vaig a la muntanya a gaudir, a fer esport i a descansar. Ells hi treballen. Per a mi la muntanya és un lloc d’esbarjo, de contemplació de la natura, que m’agrada neta i lliure. Per a ells és un lloc que cal condicionar per les bèsties i on es juguen els cuartos. Quan ells posen un filat o claven un pal estan construint el paisatge. Quan anem d’excursió ens fiquem a casa seva. Vaig sentir un immens respecte i humilitat.

[@more@]

Tweet