Muntanya.net

Una dia tafanejant un mapa vaig descobrir aquest topònim. M’agrada molt mirar els mapes a estones perdudes. Sovint sense cap intenció concreta. Fer excursions amb el pensament, interpretar el terreny, descobrir nous tocoms. I de tant en tant em topo amb topònims desconeguts. Avui ha estat aquest: llenguaeixuta. Un mot clar, expressiu, contundent.
És un lloc al vessant sud del Puigllançada, entre la masia de la Pardinella i el cim. No hi va ningú, ja que no està en el pas de cap ruta, només les vaques, llevant de persones com jo, capaces de fer una excursió simplement per conèixer un topònim que ens ha cridat l’atenció. Que rars!

Un dia d’estiu m’hi atanso. Faig una llarga excursió i hi arribo una mica fatigat. A més a més m’esperen a dinar a la Molina i no puc fer tard. El lloc no té res destacable. Són unes pastures on les vaques han marcat corriols en el seu vagarejar. No s’hi veu cap font o abeurador, i suposo que la seva orientació sud fa que sigui un lloc calent sense aigua, i d’aquí el seu nom. Tanmateix jo hi arribo assedegat, amb la llengua eixuta i m’aturo un moment per fer un glop de la cantimplora. Faig cap al cim i arribo a l’hora al dinar de la Molina. M’ha agradat conèixer el lloc. Quin topònim tan bonic, llenguaeixuta!

[@more@]

Tweet

El passat 28 d’agost es va esdevenir el vintè aniversari de la primera ascensió catalana a l’Everest. Sorprenentment un diari com La Vanguardia ho recordava amb un extens article del suplement dominical. Ja és d’agrair que un mitjà de comunicació important recordi de tant en tant algun fet de muntanya.

Aquella ascensió va ser important per diversos aspectes. Tanmateix no vull parlar dels seus aspectes muntanyencs, sinó més aviat socials.

Em penso que vist amb perspectiva històric aquell Everest va ser important pel ressó social que va aconseguir. Mai fins llavors una activitat de muntanya havia tingut a el país amb el cor encongit. Tot el país, els mitjans de comunicació i les converses de carrer estaven pendents de si es feia cim, i quan es va aconseguir va ser una mica com quan el Barça guanya una lliga, salvant totes les distàncies. Molta gent va rebre als expedicionaris a l’aeroport, la plaça de Sant Jaume era plena i durant uns dies tothom a qualsevol conversa sortia el tema de l’Everest.

Aquell cim va ser una fita històrica, va fer una mica de sostre nacional i l’alpinisme va assolir una presència insòlita. Em penso que des de llavors no ha tornat a passar, i intento esbrinar-ne les raons. Potser un altra dia en parli.

[@more@]

Tweet

No pot ser. Ho sento, però no pot ser. He visitat aquest estiu varis refugis i en general la impressió ha estat possitiva. El seu estat de conservació és prou bo en general, s’hi han fet millores, els serveis es van posant al dia, els àpats són correctes i els guardes tenen cada cop una actuació més professional. Per això mateix no es pot admetre la situació dels serveis al refugi Sant Jordi, al Moixeró, sota el coll de Pendís. És un refugi de la Feec, una mica antiquat, però correcte. Allò greu d’aquest refugi és que no té serveis! Amb molt bones paraules els guardes et diuen que facis les teves necessitats pels voltants, on puguis, i tot està minat de tifes i trossos de paper blanc, amb una pudor constant.

No pot ser que en l’actualitat existeixin refugis sense serveis, sense una miserable latrina si mes no. Els refugis tenen una ocupació creixent i cal arbitrar uns serveis mínims. No sé a qui correspon, però s’ha de posar fí a aquesta situació antihigiènica, antiecològica i antiestètica d’empastifar tots els voltants d’un refugi per manca de lavabos. La Feec, el Parc Natural del Cadí o qui sigui hauria de construir un lavabo per evitar aquestes situacions.

[@more@]

Tweet

Aquest estiu he estat uns dies per la Ribagorça aragonesa. És una terra que haig de confessar que m’era una mica desconeguda. Sempre de pas cap a la vall de Benasc o la vall d’Aran, mai hi havia parat gaire atenció. Haig de dir que ha estat un petit descobriment. Sense res extraordinari, m’hi he trobat bé i he descobert un petit país ple d’encant. El massís del Turbó fa de frontera entre la part baixa de la comarca i la part alta. Amb el congost del Ventanillo per una banda i el d’Obarra per l’altra, separa dos móns. El de baix és de clima mediterrani, sec, calent, ple d’alzines i plantacions de blat, on destaca la magnificència de Roda d’Isabena. La part nord és molt més humida, majoritàriament verda, amb grans boscos de pi, prats de dall i petits poblets.És una terra quasi despoblada, silent, on la solitud hi és garantida. He passejat per boscos densos, he visitat pobles amb poques cases obertes, alguns condemnats a desaparèixer, altres que semblen reviscolar, alguns despoblats. He vist una llum netíssima, una atmosfera pura, amb un aire fi. M’he sadollat d’un paisatge tranquil, he pujat muntanyes oblidades, he caminat per valls oblidades. Us ho recomano, si podeu feu alguna vista a aquestes terres, no en sortireu decebuts. Isabena, Obarra, Espes, Abella, Alins, Montanuy, Les Paules, Castanesa, Nerill, Veri, l’ominipresent Turbó, la grandiositat de Castanesa… tot val la pena.

[@more@]

Tweet

23 d’agost. Un poblet perdut als Pirineus francesos. Fa sis dies que aguantem el mal temps. Pluges, plugims, boires, fred. Pantalons llargs i jersei. Al migdia sobre el vidre del cotxe tres fulles tremoloses. Una revolada les ha deixades allí. Són grogues. Miro al voltant però només veig bedolls ben verds. D’on són? No ho sé, però em penso que la natura ens avisa que aquí dalt l’estiu s’ha acabat. El bosc, encara imperceptiblement, es prepara pel canvi d’estació. Arriba la tardor.

Avui, dijous 8 de setembre, a la costa catalana temps de tardor. Pluges, tornados i descens de temperatura.Haurà de passar tot un any per tornar a veure els prats i els boscos verds. Sembla lluny i potser es farà llarg, però per entendre els ritmes de la natura, recordo unes paraules de Lluis Racionero: "Es pot estar melancòlic però no trist, quan se sap que la nit comença al migdia i que la tardor és imprescindible per la primavera."

[@more@]

Tweet

El dia s’havia anat tapant. Els núvols ho embolcallaven tot i la tempesta semblava imminent. L’atmosfera era espessa. De sobte un llamp i un tro sec. Dalt de la muntanya, cap als 2500 metres, foc. El llamp ha caigut en un espadat, sota unes tuques, i ha calat foc al glever. Ràpidament s’escampà, entra en una canal i agafà tiratge. El foc es va fent gran. Allí dalt és impossible actuar i el foc és del tot incontrolable, però encara que poc mal podia fer, tots estàvem neguitosos. De sobte esclata la tempesta. La pluja es converteix en una cortina d’aigua, torrencial, de seguit la pedra. Dura poc, no més de vint minuts, però intensos. Plou amb la virulència de les tempestes d’estiu, que tot s’ho enduen per davant. La natura desfermada, brutal, sense control. Llavors la petitesa humana es fa novament palesa. Quan començà a esvair-se el foc ha desaparegut. Encara fumegen alguns rostolls, però el foc està mort. La natura continua el seu cicle.

[@more@]

Tweet

Una trucada telefònica em dona la mala nova. El X.T i el P.B han mort als Alps. Feia dies que s’els donava per desapareguts i finalment els pitjors temors s’han confirmat. Sembla que havien culminat la integral de Peuterey al Montblanc, però en el moment de sortir al cim un empitjorament de les condicions els va fer descendre directament per la Tournette. Allí possiblement una relliscada sobre gel viu va provocar l’accident. En aquests casos ens agafem als detalls i a les circumstàncies del cas, però això no té cap importància. Allò realment important és que han mort. Ambdós eren molt bons alpinistes, estaven en primera línia. L’any passat va ser el Manel de la Mata. Sempre cauen els millors.Durant tot el dia no m’ho trec del cap. Havia treballat força amb el X.T i em van venint glopades de records. Però sobretot penso en els seus propers, en els pares, germans, companyes, amics. En el seu dolor, el seu patiment, el seu buit. Revisc la mort a muntanya d’altres amics. Dies de plors, d’immens dolor. Avui estic menjant una llonganisa sota una alzina, prop d’Obarra. M’ajec i miro al cel. Els núvols van creixent, s’allarguen, es fan grans i finalment es desfan. Passo l’estona en silenci, contemplant aquest bell espectacle. Potser la vida sigui això, un anar-se fent, créixer per desfer-se, fins que finalment tot s’esvaeix. Per uns serà una malaltia, per altres una topada amb el cotxe, potser un accident de muntanya, però finalment tot fineix. Ens tornarem a preguntar si tot plegat paga la pena, si la muntanya s’ho val. I no trobarem respostes satisfactòries, però continuarem anant a la muntanya. Potser una mica més savis, segurament més tristos quan recordem als absents, no sempre més feliços, però la muntanya és una necessitat indefugible per intentar trobar un sentit a tot plegat. Descansin en pau i mols ànims als seus propers.

[@more@]

Tweet

En una de les excursions d’aquest estiu pujava cap al Torreneules des de la vall de Coma de Vaca, pel Serrat de les Xemeneies, traspassant el Camí dels Enginyers. És una ascensió original i entretinguda, un pel llarga. Per sobre dels 2500 metres vaig veure una punta secundària, del tot irrellevant, però que tenia un senyal. Intrigat m’hi vaig atansar. Efectivament era una punta sense res destacable, però alguna persona hi havia colocat un pal metàl·lic treballat, amb un cap humà, una mena de silueta d’alguna persona o personatge. És el que veieu en la fotografia. Mentre ganyipava l’anava mirant i no podia deixar de fer-me preguntes. Qui l’ha posat? Per què? I precisament en aquest cimet? Què representa aquesta fesomia? Encara estic intrigat i si ningú en sap res li agrairé qualsevol informació.

[@more@]

Tweet

Després d’aquest llarg parèntesi estival reprenc el contacte amb el bloc. He estat durant tot aquest temps voltant per la muntanya, enguany no m’he mogut del Pirineu. Tot ha anat bé, la salut ha acompanyat, i encara que no he fet res excepcional m’he entretingut força. He pogut estar sense tocar cap dia l’ordinador.

M’acomiadava en l’anterior post abans de les vacances dient que marxava al Paradís. El meu Paradís són les muntanyes, les valls, els cims, els llacs, els boscos, tota la natura. He tingut l’immens privilegi d’estar molts dies donant-hi voltes. Hi ha hagut una mica de tot: bon temps, pluges, calor i fred, inclòs una mica de neu, m’he mullat i he suat. He tornat a llocs molt coneguts i n’he descobert alguns de nous. Poc a poc ho aniré explicant en aquest diari de muntanya, ja que he pres moltes notes. Des de que tinc aquest bloc miro i interpreto moltes coses i situacions en clau de bloc, en clau de petita literatura. Estic rumiant si això és positiu o no. No ho tinc clar encara. També he constatat que el Paradís de lluny, imaginat i pensat, és una mica diferent que viscut. M’agrada molt estar a la muntanya, però també constato que pensar-hi sense ser-hi no és tant frustrant com creia.

[@more@]

Tweet

Aquesta final de primavera i entrada d’estiu he fet algunes excursions i ascensions que encara servo al fons del meu cor. He pogut pujar a cims de tres mil metres, m’he banyat en llacs gelats, he sucat els peus en rierols jogueners, m’he embadalit davant les ponzelles de les flors de l’alta muntanya, m’he enlluernat davant el verd intensissim del glever, he vist bordes de simple rusticitat, he saltat per blocs i crestes, he dormit per sobre dels dos mil metres, he mirat fins l’esgotament els paisatges mes llunyans des de la punta del cim, he suat, he passat gana, m’he cremat pel sol, he estimat amb la persona aimada… he tastat el paradís. Per uns instants, unes poques hores, he estat feliç, he entrat al paradís, al meu paradís. Sé que és un gaudi provisional, transitori, que allò que m’era donat duraria poc, però l’he pogut paladejar. I m’he sentit feliç.

Un cop vaig anar a un enterrament, i els fills del difunt havien recollit al recordatori un pensament del pare: “El paradís terrenal no es trobava entre el Tígris i l’Èufrates, sinó entre el riu de Noarre i el riu del Bedo.” El mort era una persona que s’havia estimat molt, moltíssim, aquell tros de Pallars entre aquests dos rius. Potser quan jo em mori voldré que algún posi en el meu recordatori “El paradís terrenal no es trobava entre el Tígris i l’Èufrates, sinó entre el Costabona i l’Orhy”. No ho se, procuraré pensar-ho durant una mica de temps.

Aquest post posa fi temporalment a aquest bloc durant l’estiu. Marxo cap a les muntanyes, a intentar retrobar el meu paradís. A començaments de setembre retornaré.

[@more@]

Tweet