Havia de tornar-hi. Hi estava aprop i no m’ho podia deixar perdre. El circ de Tromosa o Tromouse, com ho diuen en francès, està al costat de Gavarnia, però com la fama se l’endú el seu veí és en general molt més tranquil. S’hi accedeix des de Gedra, per una llarga vall on s’hi arrapa una carretereta molt regirada. El lloc té una grandiositat única. És un circ enorme, vastíssim. Les dimensions són colossals. Des del coll de la Seda i el pic Gerbats fins la Pena Blanque la magnitud de la roca és inacabable. Una llarga carena l’encercla. Recórrer aquesta cresta potser és una de les millors excursions que es poden fer en tot el Pirineu, i això vol dir molt. Avui no pot ser, i vagarejo pels prats del circ. Recordo les tres excursions que he fet seguint la cresta, els amics de cada una, les situacions viscudes, les incidències: la grimpada del Sierra Morena, l’arribada al Gerbats amb un aire fred, la timba permanent sobre Barroda, la simpàtica i bella italiana trobada prop de les Deux Soeurs… Records… Resto prop de quatre hores pels prats del circ. És un temps de pura contemplació, d’intentar abastar aquesta immensitat. És un intent que se fallit, perquè endur-me una mica d’aquest formidable espai dins meu ens és impossible als humans. El proper cop que torni serà per refer la cresta.

23 de setembre. Divendres. 7.30 del matí. Diada de la Mercè i Santa Tecla. Festa Major a Barcelona i Tarragona. Enlloc d’anar-hi he marxat cap a la muntanya. En aquesta hora matinera, quan començo a caminar, en aquestes dues ciutats deuen haver persones que van a dormir després del ball.

Dono els primers passos al costat de l’Hospitalet de Roca-Sança, sobra Bagà. Avui vull fer una matinal a la Tossa d’Alp, pujant per coll de Jou i baixant pel Rebost. El corriol (PR) que remunta cap a la cresta del Moixeró és l’antic camí ral entre el Berguedà i la Cerdanya. Encara que el coll de Pendis és una mica més baix, aquest coll és més directe i es feia servir com a via principal de comunicació. Per això aquesta masia és diu l’Hospitalet, ja que feia d’hospital pels viatgers.

El camí és clar i sense pèrdua, però es nota que no es fa servir amb intensitat. Els boixos, les argelagues, els esbarzers el van tapant. Cap bolet i moltes mores madures que em fan d’esmorzar. El Pedraforca i Ensija agafen color a la llunyania. Passo sota la paret de Roca-sança, on la llegenda diu que s’hi va trobar una marededéu, ara a la capella de la masia. L’ascens és continuat i sostingut, sense cap replà. Mig endormiscat vaig fent via. Les agulles i parets de les Muntanyetes són impressionants i sorprenents.

Per fi sembla que s’acaba. Arribo a una inflexió del terreny: el collet de Deugracies. Ara ho entenc! Els traginers, carregats amb el fato, quan feien aquesta ruta temps enrera, a l’arribar a aquest pas, devien dir: a Déu gràcies que s’acaba aquesta maleïda pujada! Un altre cop que la toponímia ens mostra la seva saviesa. Planejant s’arriba en pocs minuts a coll de Jou. 9 h del matí. Dos isards em veuen i fugen.

Tombo a la dreta i cap a la Tossa. En un revolt dins del bosc veig a pocs metres un altre isard pasturant. No m’ha vist. M’aturo i durant uns minuts el contemplo. Menja herba lentament, amb placidesa. Observo que ho fa de manera diferent a les vaques o els xais. Trotant s’endinsa al bosc i el perdo de vista. Aquest és un dels avantatges d’anar sol. El silenci et permet veure moltes coses de la natura que en colla et perds. A les 10 en punt soc a la Tossa. 1.300 metres en 2.30 h. Encara mantinc la forma.
Un ventet fred del nord em fa arrasserar al vessant sud. Busco el sol per recuperar-me. Avui comença la tardor i la seva escalforeta em reconforta. Ganyipo lentament, contemplant sota una llum neta i clara el paisatge. Una lleugera inversió tèrmica fa que tota la depressió de la Catalunya central estigui sota els núvols, llevat del Montseny. Mentre menjo observo com la força del sol els va esvaint amb lentitud. Avui no hi ha ningú ala Tossa. Pau i silenci.

A les 11 em poso en marxa i ressegueixo la carena cap al coll de Comafloriu. A l’entrar al bosc em topo amb un ramat d’una dotzena d’isards. Em veuen i fugen rostos amunt. Diuen que una malaura està afectant als isards i els mata. Tinc confiança. L’isard és una espècie forta. Espero que superi aquesta pandemia. La muntanya sense isards seria molt més trista. Fan molta companyia.Agafo aigua i la vaig bevent tranquil·lament al mirador dels Orris. El color del vessant sud de la Tossa és preciós. Per un corriol dins del bosc retorno a l’inici. Senzilla i bella matinal.

Aquell dia tocava visita a Aigüestortes. Tinc unes sensacions ambivalents cada cop que haig de retornar al Parc Nacional. Per una banda em venen records molt plaents de la meva adolescència i joventut, dels molts campaments, excursions, ascensions i amics dels 7 estius que hi vaig anar. Aquesta és una època que mai tornarà i el que jo vaig viure acampat a la riba de l’Escrità ja no es podrà reviure, perquè està totalment prohibit acampar-hi. Això no em molesta, ho entenc, encara que no m’agrada, però m’empipa el negoci dels taxis d’Espot i Boí, que sembla que han fet seu aquell territori. Cada cop que hi accedeixo començo enfadat. Ja em va passar l’any passat, però un cop dalt de l’Encantat es va esvair el mal humor.

Enguany el Parc està tranquil i anem pujant per la ribera de Sant Nicolau amb molta pau. El lloc és bell, molt bell, potser massa endreçat, una mica artificiosament perfecte, poc natural. Tanmateix els racons encisadors es van succeint i el mal humor acaba marxant. Entrem una estona al refugi del Llong. Saludem al X.B i a l’A.S. Passen grups que fan la Carros de Foc. Xerrem una estona.

No vull marxar sense anar a la cua del Llong, com faig sempre, i seure al gleber, sota un pi, amarant-me de la pau, de la serenor, de la bellesa del lloc. Així ho faig.
El dia ha estat rúfol, amb núvols foscos que semblen amenaçar pluja. Però en aquesta hora tardana el cel es va aclarint. Estirat a la gespa contemplo com l’horitzó es neteja i entra una llum neta, clara. El relleu agafa una nova profunditat. Un ventijol fa onejar les aigües de l’estany, que venen a petar suaument a la riba. El seu color és indefinible, potser verdós, potser gris, mai blau. M’entretinc intentant esbrinar el color de les aigües fins que desisteixo. La gent ha marxat i resto sol. El silenci s’imposa. A l’horitzó el Contraix tanca la vall. Són uns instants màgics, únics, irrepetibles. Em sento transportat al meu Paradís, on la perfecció, la bondat i la bellesa regnen arreu. Intento atrapar aquests instants, endurme’ls, encara que se que és impossible. M’abandono i em deixo envair per aquest estat. Per uns instants soc feliç.

Durant aquests darrers dies he tingut un seguit de coincidències d’allò més curioses al voltant de Franz Schrader. Per una banda he enllestit la lectura d’uns textos seus en francès que tenia pendents de l’estiu. Pensava que si no ho feia ara ho hauria de deixar per l’estiu vinent. Ha estat acabar aquesta lectura quan m’arriba per correu el llibre que ha editat Parcos Nacionales. És una selecció dels seus textos feta per Eduardo Martínez de Pison. El traductor, bon amic, m’envia un exemplar. És el primer llibre d’aquest pirineista francès traduït al castellà. Obra important, ja que posa a l’abast dels lectors que desconeixen el francès un autor cabdal. I finalment aquest darrer cap de setmana he pujat al cim del Bachimala o Schrader, ja que va ser qui hi va fer la primera ascensió el 1874. Gran excursió, amb unes panoràmiques sensacionals, i unes condicions molt dures a la cresta de la Punta del Sabre, pel fred i un vent glacial.

Tres coincidències no buscades ni provocades que m’han portat a Schrader. Potser és un autor i un pirineista que ha estat més important que el que normalment es pensa. Destacat geògraf, cartògraf (creador de l’orograf) i amb una biografia apassionant, la seva actuació als Pirineus no va ser molt extensa, però si decisiva. El seu mapa de Gavarnie, els seus magnífics olis i alguns textos molt destacats (p.e. “A que es deu la bellesa de les muntanyes”) són allò que més m’interessa d’ell. He pensat sobre aquesta coincidència sobtada. Potser una simple casualitat de la vida. Potser una premonició. Potser un avís de quelcom que ha d’arribar. Tant se val, no importa. He gaudit de la lectura del text francès, del llibre en castellà, dels seus olis, però sobretot he gaudit de l’ascensió a aquest tres mil. Això és l’únic important. Gaudir de la muntanya i de l’obra d’aquells que han fet de la muntanya part important de la vida.