Muntanya.net

En el petit món del pirineisme i dels aficionats a reviure la història dels inicis de l’afició a la muntanya als Pirineus hi ha una colla de personatges fundacionals, però sense dubte entre tots ells destaca per mèrits propis Henry Russell, personatge que amb el temps s’ha convertit en un petit mite.

Passen els anys i enlloc d’oblidar-se com altres, el seu llegat i la seva memòria s’engrandeix i es confirma. Els seus llibres es reediten, els estudis sobre els aspectes més insignificants de la seva biografia es succeeixen, i la seva record s’aferma. Per què? No ho sé. Potser perquè la seva biografia és excèntrica i fascinant, però potser el que fa perviure el llegat de Russsell és la seva mirada sobre la muntanya i la seva filosofia per pujar-les. És una mirada romàntic, sensible, apassionada, sincera, pregona. I no hi ha res que pugui surar sobre el temps i esdevenir intemporal com els sentiments purs i la passió.

No som gaires el russellians catalans, però els membres d’aquesta petita secta no ens cansem de tornar a la seva obra i al seu llegat, una mica en recerca de la puresa i l’autenticitat del pirineisme. En els dos següents post explicaré dues novetats al voltant de Russell i la seva obra que he descobert recentment. Només per a russellians abrandats!

[@more@]Russell I

Tweet

Un dels atractius d’anar de tant en tant al Pirineu central francès és constatar un cop més que el pirineisme clàssic és encara ben viu. No és fàcil definir i perfilar clarament això del pirineisme, però jo amb quedaria amb la idea de Beraldi, l’inventor del concepte, que va dir que el pirineisme consistia en pujar, sentir i escriure. És a dir, fer activitat de muntanya al Pirineu, però transcendir l’aspecte purament físic o esportiu de l’activitat per anar més enllà i viure uns sentiments que s’intenta transmetre per escrit. Per a mi la millor definició del concepte de pirineisme el va donar Brulle, quan va dir "L’alpinisme és l’escalada; el pirineisme és menys l’esperit esportiu que l’anima que la set de solitud i llibertat, l’atracció del pintoresquisme, de l’aventura, de la penetració en els misteris dels aspectes secrets de la natura…"

A cops es fa difícil descobrir rastres de l’esperit del pirineisme al veure la gernació de milers de turistes que envaeixen el circ de Gavarnie, Pont d’Espagne o Cauterets, les cues davant el pas de Mahoma o les peregrinacions al Mont Perdut o el Vignemale.

Fa de mal dir, però em sembla que una de les manifestacions més evident de la pervivència del pirineisme és la constant reedició dels clàssics: els llibres de Russell, Cadier, Ramond, Meillon,etc estan a les llibreries, es poden trobar i llegir. En aquests llibres trobem l’essència dels valors pirineistes i si es reediten es perquè alguna persona els compra. Un dels altres puntals del pirineisme és el museu de Lorda, al Castell, amb sales dedicades íntegrament a la història del pirineisme i especialment la seva selecte biblioteca. I no podem oblidar la revista Pyrénées, fogar i llaç d’unió dels pirineistes.

Tanmateix a cops penso si tot això no són més que restes del passat que quatre nostàlgics ens neguem a veure morir. Em pregunto si realment avui encara existeix l’esperit del pirineisme entre els escaladors, excursionistes i tots aquells que fem muntanya al Pirineu. Potser no hi ha resposta, però vull pensar que encara restem uns quants muntanyencs que ens resistim a veure morir el vell esperit del pirineisme.

[@more@]

Tweet

Llegeixo al web de l’Associació Germanies el projecte El Cami dels Països Catalans. Aquest projecte pretén assenyalar i marcar un camí que recorri tots els Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga fins Maó, és a dir un recorregut per les Illes, Catalunya, Catalunya Nord, el Pais Valencià, la Franja… La filosofia que impulsa aquest projecte és la de definir una ruta que vertebri el territori, que fomenti un turisme cultural, sostenible i desestacionalitzat i aprofundeixi en el propi arrelament mitjançant el coneixement de la terra i la seva gent. És un projecte agermanador i apartidista que vol acostar-se a aquell principi que per estimar una terra cal conèixer-la. El Camí té diverses dimensions, la cultural, la paisatgista, l’esportiva, l’espiritual, la geogràfica que no son incompatibles entre si.

El Cami passa per totes les comarques de parla catalana fent una mena de 8 irregular, símbol de l’infinit, amb un recorregut troncal amb múltiples variants. L’objectiu no és arribar a un punt concret, sinó fer el Camí en si mateix, i no està pensat per fer-lo en una tirada, sinó al llarg dels anys. Està assenyalat amb un símbol propi, quatre franges vermelles inspirades en el símbol de Jaume I.

És un projecte molt ambiciós, que va més enllà d’una nova ruta de senderisme, no és un GR, sinó un nou projecte nacional, personal i vital. És un projecte que ja s’ha iniciat però encara queda molta feina per fer i sobretot cal donar-lo a conèixer. Doneu-li un cop d’ull a veure que n’opineu.

[@more@]

Tweet

Volia fer un post per celebrar el primer any del bloc, però sense adonar-me ha passat la data exacte de l’aniversari.

Començava aquest bloc el 20 d’octubre de 2004, en un període d’estada a casa per malaltia i la moral una mica baixa. Inicialment el bloc va sorgir com una petita distracció per passar el temps i el vaig voler centrar en una afecció meva, la muntanya. No pretenia res en concret, només entretenir-me.

Poc a poc això va anar canviat. Els blocs, pel que he anat veient durant aquest any de vida a la catosfera, són pels lletraferits o els neuròtics que es volen estalviar el psiquiatre. Jo vull incloure’m en el primer grup perquè m’agrada molt escriure i l’he aprofitat com un exercici d’aprenentatge. Encara que tinc l’oportunitat de publicar en paper en mitjans reconeguts, el bloc em dona una llibertat que allí no trobo. Puc tractar tots els temes que vull sense limitacions, puc emprar les formes d’expressió que em són més còmodes, puc dir allò que no m’atreveixo a escriure enlloc. He tractat temes d’actualitat, he parlat de noticies que m’han cridat l’atenció, he expressat sentiments personals algunes vegades, he reflexionat sobre llibres, he opinat. Sempre he procurat defugir les anècdotes de caire personal o si més no transcendir-les per arribar a les categories on una pluralitat de persones s’hi puguin trobar interessades.

El Bloc m’està servint per intentar aprendre a escriure, quelcom que cada dia descobreixo més difícil. Vaig començar redactant directament sobre pantalla i des de fa temps escric al processador de textos, ho repasso contínuament fins atrevir-me a publicar-ho. He perdut en espontaneïtat però vull pensar que he guanyat en qualitat. Reconec que em falta sovint naturalitat i em sobra encarcarament, estic a la recerca del meu llenguatge i soc extremadament crític amb mi mateix.

Un altre efecte és que des de que mantinc el bloc em miro alguns aspectes de la realitat en clau de bloc, és a dir, els penso i els intento entendre com els voldria escriure al bloc. El bloc m’obliga a reflexionar sobre el que vull escriure, estructurar el meu pensament i sobretot trobar la manera d’expressar-ho. Aquest és un bloc temàtic, centrat en el món de la muntanya i l’excursionisme. Malauradament n’hi ha molts pocs així a la xarxa i s’em fa difícil comparar amb altres. Sempre ha estat un bloc modest, amb una mitjana de 20-25 visites diaris i pocs o nuls comentaris. Encara que he de reconèixer que la meva vanitat a cops m’ha fet envejar els blocs més populars, continuo entenent el bloc com una eina d’aprenentatge i expressió personal.Porto prop de 150 posts, és a dir, un promig de 3 per setmana.

Em falta treballar l’aspecte de la imatge i pujar i penjar més fotos, i aquest és un dels reptes per aquest nou any.

De moment encara estic còmode amb el format del bloc i penso continuar. Potser la formula s’esgotarà, però em sembla que el que estic aprenent no em serà inútil.

[@more@]

Tweet

He tornat a Catllaràs. És la tardor i he pensat que valdrà la pena. Malgrat que el bosc és majoritariament de pi, hi ha bones clapes d’arbres caducifolis. Surto del Collet, a la cruïlla amb la carretera cap a Saldes, i creuo per un precari pont el Llobregat, que baixa crescut després de la sequera d’aquests darrers mesos. Dona goig sentir la seva fressa. Ahir a la tarda va caure un ruixat potent i tota la muntanya està amarada d’aigua. Pujo per un antic corriolet que ja no es fa servir, però que és manté amb molta dignitat. A la vall la boira ho cobreix tot, però un moment que s’esquinça veig aparèixer la forca del Pedraforca a la llunyania, daurada pel sol naixent. Caic Sant Julià de Cerdanyola. El poble es comença a despertar. Per la Via flanqueixo, entre boscos. Tiro cap amunt, per pista, per drecera, per torrents. Tot és moll, xop. La molsa sembla una esponja, les fulles de la falguera estan amarades de gotetes d’aigua, els bolets apareixen arreu. L’olor és d’humitat, de tardor. Arribo al capdamunt de la serra. El dia és seré. Pujo fins el cim del Pedró, però la vista està amagada pel bosc i baixo a ganyipar al prat que té als seus peus. Menjo sol. Montseny, Montserrat, Collserola a la llunyania. Silenci de la natura, intent de silenci interior. Pel PR tiro avall. Em meravello al Joc de la Pilota, quin racó més recollit. Aquí un faig vermallos, allí un altre groc, més enllà marronós. M’aturo embadalit davant dels colors de la tardor, fràgils i eteris: la simple i immensa bellesa de la tardor condensada en els colors d’un grapat de fulles. Pujo a la terrassa del Roc de la Lluna i contemplo. En silenci miro i recordo. Baixo fins el Xalet de Catllarás i segueixo fins la Pobla de Lillet. Han estat unes poques hores, però els boscos de Catllaras m’han permés entendre i viure la tardor, potser l’estat de la natura més subtil i delicat. M’entorno a casa amb la retina plena de colors, el cor alegre i feliç i un bon grapat de rovellons.!

[@more@]

Tweet

Enguany es celebren els cinquanta anys de la promulgació del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (PNAESM). N’he escrit al respecte a diferents llocs i he anat seguint les celebracions. Malauradament el mig segle està passant sense pena ni glòria. La direcció del Parc no s’hi esmerça gaire, i llevat d’un parell d’exposicions fluixetes, alguna trobada de resultats incerts i poca cosa més. És a dir, no serveix per fer créixer la consciència conservacionista del país. De moment de totes les noticies al respecte em quedo amb la que per a mi és la més important i que ha passat força desapercebuda. La noticia va ser publicada als diaris fa algunes setmanes i deia que després d’una enquesta els alcaldes i empresaris de la Vall de Boí prefereixen Aigüestortes a l’estació d’esquí de Boí-Taull. La crònica explica que fa deu anys els empresaris no tenien cap dubte si haguessin hagut d’escollir entre potenciar l’estació d’esquí o el PN s’hagueren decantat per l’esquí, però avui en dia no està tan clar i una bona part de la població creu que s’ha de potenciar el paisatge, la conservació de les valls i el turisme associat, ja que és més rendible. Es constata que el nombre de visitants del PN s’ha triplicat entre 1984 (64.688 visites) i el 2004 (152.931 visites només per Boí) i aquest contingent de turistes s’ha convertit en el principal motor econòmic de la zona. En aquest moments les visites al PN i a l’estació d’esquí en un any són molt similars, però la diferència és que el turista que va al PN fa nit a la vall, compra a les botigues i la seva despesa per càpita és més alta que la de l’esquiador, que acostuma a ser visitant d’un dia. A més a més la temporada del PN dura tot l’any mentre que la de l’estació d’esquí dura pocs mesos.

Crec que aquest noticia és fonamental. Quan els empresaris i poders polítics comencen a constatar que la conservació del medi és negoci vol dir que comencen a adonar-se que no poden matar el seu principal actiu, el paisatge, i que s’han d’endegar polítiques a llarg termini, respectuoses amb la natura i poc agressives. Estic content i em reconforta aquesta petita noticia, que voldria que s’estengués a la resta del Pirineu, especialment la veïna Vall d’Aran, Cerdanya i tot l’Aragó.[@more@]

Tweet

Carles Balaguer i Esquirol (1919-1975) és un dels tres integrants de la cordada que va fer la primera escalada del Cavall Bernat, a Montserrat. Tots tres eren socis de l’Ateneu Enciclopèdic Popular i ja tenien una certa experiència d’escalada. Els seus companys, Josep Costa i Josep Boix van morir a la Guerra Civil, i només va restar ell com a testimoni d’aquella històrica ascensió. Durant la llarga postguerra Balaguer va continuar fent muntanya, però especialment viatjant arreu del món i fent petites expedicions o viatges d’aventura. Va publicar alguns articles a la revista Muntanya i em penso que va morir a Grenoble d’un atac de cor.

Esmento tot això perquè aquest estiu, tot pujant a la Tossa d’Alp des de coll de Pal, vaig trobar una placa en la seva memòria clavada en unes pedres. Que hi fa allí aquesta placa? Qui l’ha posada? Per quina raó? Què té a veure Carles Balaguer amb aquell lloc? Ho desconec del tot, però si ningú té cap informació li agrairia que m’ho fes saber, ja que fa anys que segueixo el rastre d’aquest excursionista. En tot cas, serveixi aquella placa i aquestes ratlles per recordar un gran muntanyenc massa desconegut.

[@more@]

Tweet

Cada cop que vaig a l’Aragó em passa el mateix. Allí la xarxa de GR està perfectament marcada, plena de pals indicadors, amb plànols, croquis i tota mena de senyals. Les guies estan editades i són fàcils de trobar. Tenen una xarxa de senders de qualitat, ben mantinguda i al dia. La raó és molt senzilla. Els diners públics de la Diputación General de Aragón, mitjançant Prames, ho paga tot, perquè entenen que és un recurs turístic que cal potenciar. En canvi a casa nostre els GR, els senyals i les pintures, es mantenen gràcies a l’altruisme dels excursionistes i de les entitats, sense ajudes públiques. És una situació del tot injusta i caldria fer entendre a les administracions el potencial que té el senderisme com a recurs turístic, i el baixissim cost que té el seu manteniment, sobretot si es compara amb les inversions públiques en altres temes de turisme. Esperem que algun dia ho entenguin i arribem a tenir una xarxa de senders a casa nostra de qualitat. En tot cas, cal agrair a aquells excursionistes que hi treballen la seva abnegada i silenciada tasca. Aquest estiu he pogut resseguir el GR 150 i el seu estat era impecable. Perfectament repintat i marcat. Malauradament n’hi ha molts altres que estan en un estat manifestament millorables, però no es poden demanar miracles als voluntaris que prou fan.

[@more@]

Tweet

Aquest estiu s’ha produït un important esfondrament al Dru que ha passat sense pena ni glòria entre la comunitat alpina de casa nostra. El Dru és una important muntanya del massís del Montblanc, propera a l’Aiguille Verte, prop de Chamonix. A banda de ser una muntanya preciosa, el Dru té un valor històric important, fascinant, ja que a les seves parets s’han dut a terme escalades fonamentals i els escaladors claus de cada generació hi han volgut deixar la seva petja. El Dru és una muntanya emblemàtica, com el Cerví, el Montblanc, l’Eiger, el Capitan, el nostre Pedraforca o Cavall Bernat.

Amb aquest esfondrament han desaparegut per sempre més vies d’escalada mítiques com la Bonatti, la Tomas Gross, la Destivelle, la Lafaille, la directísima americana i la directíssima francesa. Al darrera de cada d’aquestes vies hi ha uns escaladors formidables, unes històries que encongeixen el cor i especialment un bocinet de la història de l’alpinisme però també la història en majúscules de l’escalada del massís del Montblanc.

Potser em direu que de fet no n’hi ha per tant, que aquest esfondrament no és més que un accident geològic i que la natura actua a través de l’erosió. Tindreu raó, però per la història de l’alpinisme és una pèrdua irreparable, una mica com si hagués desaparegut la Sagrada Familia de Barcelona, el temple de Santa Maria del Mar o el romànic de Boí. No em sap greu que la natura faci el seu curs, sinó que la manca de cultura alpina no permeti valorar l’enorme pèrdua històrica que ha suposat aquest esfondrament.[@more@]

Tweet

Com deia fa un parell de posts aquest cap de setmana s’ha celebrat la Fira del Llibre de Muntanya del Collsacabra, enguany a Cantonigròs. Jo hi vaig anar el diumenge al matí, i aquestes són algunes de les novetats, noticies i xafarderies vàries que em vaig emportar:

[@more@]

Només entrar em trobo amb l’Edu Sallent. Té entre mans un nou llibre. Serà sobre l’himalaisme català i de moment no para de fer entrevistes als principals protagonistes. Té bona pinta. Uns metres més enllà topo amb el Pako Sánchez. Ha vingut amb l’hereu, el Dídac. Ens saludem i ens posem al dia mútuament. El seu llibre de Crestas del Pirineo està tenint molt bona acollida, i ven molt més que altres llibre. Puc acostar-me a la parada de Desnivel. Saludo a la Maria José i la Mari Carmen, dues de les editores. Són unes entusiastes d’aquesta fira i hi venen cada any. Segons elles no n’hi ha cap similar arreu d’Espanya i estan contentes, ja que els hi funciona molt bé. Parlem de mil temes, autors, llibres, projectes. Estan a punt de treure la reedició del mític llibre de Gaston Rébuffat Las 100 mejores ascensiones del macizo del Montblanc i preparen també la reedició d’un altre clàssic, Los Pirineos. Las 100 mejores ascensiones y escaladas de Patrice de Bellefon. Ens preguntem tots plegats si té sentit la reedició d’unes guies ja clarament desfasades però que han estat una referència per generacions. No tenim resposta i esperem encuriosits la resposta del mercat. Parlem de revistes. Desnivel està davant per davant de la paradeta de Trail, la revista de curses de muntanya impulsada pels germans Bohigues que es competència directa del Mundo del Outdoor. És bona la competència pels lectors.

Enguany han vingut alguns personatges importants del Pallars. Jordi Abella de l’Ecomuseu de les Valls d’Aneu, Francesc Prats de Garsineu, Igansi Ros investigador… Tots estan horroritzats de la febre especulativa immobiliària de la comarca. En Jordi Abella em passa un curiós llibret sobre la globalització vista des del Pirineu i una bonica monografia d’Estamariu. En Sisco Prats m’ensenya el darrer llibre que ha editat, un fons fotogràfic de Francesc Masclans, que abans de botànic eminent va ser mestre de les Iglesias, al Xerrallo, als anys vint. M’explica com en Masclans va viure fins els 101 anys i tenia el cap clarissim mentre preparaven l’edició. Garsineu continuarà amb l’edició de l’obra completa de Violant i Simorra i aviat treuran una tesi doctoral sobre la Vall d’Aran. Shi afegeix a la tertulia el Joan Obiols. Té un nou original entre mans, que sortirà el proper Sant Jordi. Comentem les darreres obres de la Barbal, de l’Albert Villaró i del Pep Coll i em posa al dia les trobades sobre literatura pirinenca, que es feien a Martinet i ara es fan a Organya. Passa i saluda el Rafael Vallbona, que ha vingut a presentar el seu oportú o assaig El Pirineu en venda.

Els amics del Farell presenten un llibre d’imatges del Collsacabra al llarg del segle XX, interessant, i els d’Eumo una monumental monografía sobre l’Osona i l’enesima obra sobre Verdaguer, divulgativa. El Luigi i el Xavi Buixo han tret aquesta tardor les seves darreres guies d’escalada dins d’Onaclimb: un volum consistent d’escalades al Pirineu, l’actualització de Terradets i un petit folletó de la sud del Pedra.

A l’estand de la FEEC venen un preciós poster fet per Turisme de Catalunya amb la panoràmica de la carena de cims de totes les comarques de muntanya pirinenques, on m’hi entretinc una bona estona.

Xerro llargament amb l’Eliseu de la Pleta. Comentem els llibres que es venen, els que demana la gent i les tendències d’autors i editorials. M’ensenya el llibre de les Tres bessones que van d’excursió. Curiós.

Amb els Cossetanis contemplo les darreres novetats d’Azimut, col.leccio imparable, i les futures novetats. Pels volts de Nadal una reedició dels Croquis Pirinencs de Massó i Torrents a Pioners i una novetat que té molt bona pinta per la col.lecció Annapurna que encara no es pot desvetllar.

Alpina té una parada gran. Amb l’Andreu Calvó xerrem. Els mapes van endavant, la cartografia digital no tant i les coedicions amb Geostel han donat tranquil·litat financera a l’empresa. Tenen un catàleg que fa veritablement goig i la qualitat dels mapes cada dia és millor.

Saludo al Joan Cervera, del Gràcia, i comentem el seu darrer llibre Clergues excursionistes. Saludo la familia Ramon, pare i fill, uns dels millors erudits de casa nostra. Xerrada i dinar familiar amb el Francesc Roma. Està treballant amb la segona part de la seva història social de l’excursionisme català, centrada en el franquisme. Ha fet troballes, entrevistes sucoses i aixecarà moltes novetats sorprenents que potser no agradaran tothom. Ja té mes de cent planes escrites. Em topo amb el Jordi Quera, ara al capdavant de Mountain Wilderness Catalunya, ple d’idees i iniciatives per rellançar i potenciar l’associació conservacionista.

Em miro un racó que el organitzadors han fet per recordar al Ramon Vinyeta, traspassat recentment i que tant havia fet per la comarca. L’Ernest Gutierrez ho controla tot amb seriositat.

A la parada del CEC hi ha el Francesc Olivé i el Francesc Beato. Comento amb ell confidències sobre la nova junta, la nova etapa del Muntanya, les obres del local social i altres interioritats de la centenaria entitat. Salutacions amb l’Anglada i la seva dona que ha vingut a treure el nas, i el Xavi Perez Gil.

Enguany hi ha mes llibreters de vell que mai. Això és un altre món. El Jaume Cavallé, d’Andorra, té bon material, però com sempre molt car. Li descobreixo un llibre rarissim, del que només es va fer una tirada de 150 exemplars i és un dels més buscats de la bibliografia excursionista catalana, malgrat ser de 1950. Els 275 € que demana em tiren enrere. Està content, perquè ha venut força. Té les guies del Torras a 100 € (a una altra parada es poden trobar a 80 €) i els clàssics de la col.lecció de Joventut a 40-50 €. També té alguns llibres a 300,400 i 500 € i em confessa discretament que n’ha venut més d’un.

L’organització té una petita part professional i una àmplia col·laboració voluntària. És diligent i animosa. Amb el Jordi Bou ho comentem. La Fira funciona i està consolidada. Han tancat el recorregut pels quatre pobles principals del Collsacabra i es plantegen algunes alternatives pel futur. Potser fer-la bianual, passar-la a la primavera perquè no coincideixi amb el festival de Vic i de Torelló. S’ha de parlar. M’avança que per la Fira de Muntanya de Vic del novembre vindrà el Damilano i estan treballant per portar a una altra figura.

El resum és que la Fira sembla consolidada, la gent s’ho passa bé, les llibreries i editorials venen i l’ambient és molt bó. Enguany, a més a més, el temps ha acompanyat. Què més es pot demanar? Que segueixi així durant molts anys.

Tweet