Comentava en un anterior post l’amenaça que pesa sobre la vall de Castanesa per l’ampliació de l’estació d’esquí de Cerler. Em dolia de la destrucció d’una nova contrada per l’extensió imparable d’una civilització mal entesa. Com deia no coneixia el lloc, llevat d’haver-lo vist des dels cims, i aquest estiu hi he anat dos cops.

[@more@]

El primer una tarda del mes d’agost. Era el capvespre, una hora màgica, on la llum baixa perfila uns colors i profunditats serenes. El circ és grandiós, enorme, d’una vastedat infreqüent al Pirineu. Potser el més característic són les pastures, extensíssimes, probablement les millors de tot el Pirineu aragonès. Hi pasturen diferents ramats, alguns de notables dimensions. Existeixen vàries bordes, inclòs formant una mena de petit poblet, però són construccions senzilles, lletges, abandonades i pobres, molt lluny de l’elegància de les bordes araneses o pallareses. Hi vaig restar fins la posta de sol, amarant-me del silenci, la pau i les dimensions d’un espai inabordable.

Al cap d’un parell de dies hi vaig tornar, però aquest cop vaig entrar-hi per dalt. Des del poble de les Paules vaig pujar al Gallinero. Des d’allí vaig resseguir íntegrament la carena encrestada fins el cim de Castenesa i vaig baixar per la vall, fins Fontxanina. Excursió llarga i més complexa del que semblava, però perfecte per conèixer la zona.

El circ de Castanesa té un relleu ideal per la pràctica de l’esquí, suau, gens accidentat, molt obert i franc. La seva orientació sud no és del tot adient, però l’alçada és bona i la neu s’hi pot aguantar. L’entrada des de Cerler està a punt i podran construir alguns remuntadors sense cap dificultat. El problema és l’accés pel sud. La carretera-pista actual va fins el poblet de Fontxanina, elevada del fons de la vall i des d’allí segueix una pista fins l’entrada del circ. El projecte és construir uns grans aparcaments a l’entrada de la vall i fer pujar un telefèric pel costat del riu, intentant minimitzar l’impacte. El projecte inclou la construcció de promocions immobiliàries a Montanuy i per tota la zona, per finançar la construcció. Aramon està pressionant als ajuntaments de la vall per convertir terrenys rústics en edificables, i segur que ho aconseguirà.

Durant aquestes dues estades vaig parlar amb molta gent. Amb habitants dels pobles de Castenesa, Fontxanina, les Paüles, amb pastors i vaquers de Castanesa i el Gallinero. Amb tota la sornegueria i desconfiança pròpia dels muntanyesos la gent en general no està en contra ni a favor de la futura estació d’esquí. Per una banda no els acaba d’agradar les carreteres, construccions i brogit de l’esquí, però per una altra banda creuen que pot portar vida i feina a les valls.

Em penso que aquí rau el problema autèntic. Aquelles valls estan mortes. Els ramats estan en decadència, no hi ha feina als pobles, els joves han de marxar i no tenen cap futur. Llavors apareixen uns empresaris i ofereixen diners i perspectives de futur, amb el que és natural que els nadius s’hi agafin. Però s’agafarien a qualsevol projecte. El que vol i necessita la gent del Pirineu és futur, és a dir, projectes per reviscolar les comarques i els pobles. Necessiten feina, vivenda, escoles, sanitat…

Em penso que l’error rau en plantejar una sola opció: l’esquí i la promoció immobiliària! No és poden estudiar altres opcions de desenvolupament que puguin equilibrar el respecte al medi i assegurar la viabilitat d’aquelles gents i pobles? Aquí rau el rovell de l’ou. La gent vol i necessita un futur, i és responsabilitat de les administracions facilitar-lo. Ser valents, agosarats i tenir el coratge de buscar alternatives. Si aquestes no ho fan, jo entenc i disculpo a qui es venen els prats, les bordes i els pallers. Tenen tot el dret a viure.

Tweet

Internet és tot un món on els descobriments i les sorpreses són una constant. Des de fa un cert temps reviso el web Relats en català. És aquest un projecte que vol fomentar l’escriptura de qualsevol persona, donant-li una plataforma per publicar alhora que possibilita als lectors curiosos un lloc on perdre’s tot llegint els textos més variats. Ha esdevingut un projecte formidable, amb més de 17.000 relats publicats.

En aquest immens mar hi ha de tot, des de peces de gran qualitat a exercicis d’iniciació ben magres. Tanmateix val la pena dedicar-hi una estona de tant en tant, ja que on menys ho esperes pot sorgir la màgia de la literatura.

Està relativament ordenat i classificat per categories, però té un potent cercador. Introduint paraules com muntanya, excursió, esquí, escalada, Pirineus, etc trobareu textos ben curiosos. Doneu-li un cop d’ull, val la pena. I qui en tingui ganes, que hi publiqui quelcom. És així com es construeix una comunitat.

[@more@]

Tweet

L’edició (XX) d’enguany del festival de cinema canadenc de Banff acaba d’atorgar el Gran Premi a la pel·lícula francesa Sur le fils de 4000, film que recull la travessa dels Alps d’un alpinista europeu.

[@more@]

L’alpinista francès Patrick Berhault es va empascar l’any 2004 el projecte de fer la travessa dels 82 cims de 4000 metres dels Alps d’una tirada. Acompanyat del seu company i amic Philippe Magnin surten de La Berarde el dia 1 de març amb l’ascensió del Dome de Neiges als Ecrins amb l’intenció d’acabar al Bernina 82 dies més tard. El 28 d’abril, durant la travessa de l’aresta del Taschorn al Dom cau per una cornisa i mor.

Aquell projecte estroncat anava acompanyat de la filmació d’un reportatge. Arran de l’accident es va plantejar la conveniència d’anular la pel·lícula o tirar-la endavant fins el moment de l’accident, i després d’algunes polèmiques es va decidir editar-la com homenatge a Berhault. Fa pocs dies he pogut contemplar pausadament el DVD.

És un film realitzat per Giles Chappaz que dura 50 minuts. La realització és simplement correcte, amb un guió una mica fluix i poc elaborat. Alterna primers plans d’activitat escalant amb grans panoràmiques, imatges aèries que busquen l’espectacularitat i petites entrevistes als refugis. La travessa és seriosa, ambiciosa i difícil, però potser la pel·lícula no sap transmetre a cops la grandesa, la duresa, la dificultat i l’exposició de les ascensions. Potser li falta una mica d’èpica.

De tot el que he vist allò que més m’ha interessat és el personatge i el que diu, les seves sensacions, pensaments i vivències. Berhault, grandíssim alpinista, escalador lliure destacat anys enrera, allunyat voluntàriament de la competició, dona una imatge cordial, senzilla, afable, optimista, humil. Somriu o riu sovint, treu heroisme a la seva gesta i ho explica amb molta naturalitat. No és un místic ni un frívol. M’ha semblat una persona madura i reflexiva, que ha fet de l’alpinisme un projecte de vida. Aquesta travessa la planteja com un pas lògic en la seva evolució muntanyenca, que va més enllà de la pura gesta esportiva, i que pretén ser un esglaó cap a la maduresa, el coneixement propi i l’enriquiment personal. La travessa és una forma d’expressió de la seva creativitat alpina. És una aventura de felicitat i de vida, que malauradament acaba amb la mort, però aquesta forma part també de la vida. Qui tingui interès en veure-ho podrà trobar el documental amb l’emule.

Tweet

Gràcies a l’amable invitació del D.V. dissabte passat he pogut donar un tomb per la serra de Milany i Llaes. El D. fa de guia i m’ensenya els racons més interessants d’aquest oblidat país.

Des del Barretó ens aboquem al Morro del Quer, on ha obert un parell de vies. Vista a vol d’ocell de Llaes, les seves masies, camps i turons. Per la casa de Milany pugem fins el Castell de Milany. Breu descans, amb vista del Pedraforca al Bassegoda. Baixem fins les baumes dels Ferrers, habitades fins no fa tant. El D. em recorda una foto de la guia del Ripollès de C.A.Torras, on s’hi veu un home a la porta d’aquesta bauma. Continuem fins els Bufadors. Un racó màgic, insòlit, gairebé irreal, atractiu i alhora inquietat… Dinar al Teixidor, xai i embotit a dojo. Un cop d’ull a la grandiosa bauma del Teixidor. Retorn al capvespre cap a Besora.

Aquesta terra del Bisaura és un país antic. La masia més moderna té més de 200 anys. Els castells i masos fortificats ens recorden uns temps de lluites i enfrontaments, dels moros a les carlinades. Grans pairalies (El Vilar, els Ferrers, Llaes, el Teixidó…) record d’un passat esplendorós per alguns, mentre que les baumes habitades ens parlen de la misèria, la ignorància, la injusticia, la por que obligava a d’altres a malviure en aquells caus.

Terra de bosc de roures, faigs, pins i bolets tardans. Algunes pastures i una mica de bestiar. Silenci, solitud, terres despoblades que es resisteixen a morir.

La mirada sobre el territori de la ma d’un fill de la terra sempre és diferent. La geografia, la toponímia, la història, té cara, ulls, nom i cognom. Gràcies D. Hi tornaré.

[@more@]

Tweet

Comentava en un post anterior els meus sentiments per la mort en accident de muntanya als Alps del X.T i del P.B aquest estiu passat. Amics, companys i familiars van obrir un bloc recordatori del P.B.

Fa pocs dies s’hi ha penjat una carta que el P. va escriure l’any 2000.

Està redactat abans de sortir de viatge caps als Andes amb la clara intenció que fos pòstum. És un text escruixidor i us en recomano la seva lectura.

Són unes reflexions plenes de lucidesa i sinceritat, d’una maduresa infreqüent en un jove. La llibertat és el seu nord i la muntanya la seva font de vida i energia. Sense llibertat ni muntanya la vida s’apaga.

Aquesta opció assumida amb radicalitat té riscos, però aquests els contempla amb plena consciència. Potser intuïa que aquest compromís l’abocava irremeiablement a la mort? Per viure amb plenitud, amb coherència, compromís i sinceritat, cal llindar la mort?

Vida, mort, llibertat… Són aquestes algunes preguntes fonamentals per qualsevol ésser humà. El P. s’hi havia encarat molt jove amb coratge i plena consciència. Quin exemple!
Quants alpinistes han pensat coses similars?

Descansi en pau.

[@more@]

Tweet

La trajectòria pirineista de Russell i el seu llegat han amagat una mica la seva etapa de viatger, que m’atreveixo a qualificar encara més extraordinària que la muntanyenca.

De jove Russell va dur a terme dos viatges a Amèrica, el 1856 a Amèrica del Sud i el 1857 a Amèrica del Nord, recollits en el seu llibre Notes per Voies et Chemins. De 1858 a 1861 va dur a terme un viatge excepcional, per Europa, Rússia, el centre i sud de l’Àsia, l’Oceania fins els Estats Units. És aquest un viatge memorable, veritablement insòlit, on les aventures, sorpreses i fets d’allò més sorprenents posen aquest periple al mateix nivell dels viatges més cèlebres de la història (inclòs algun estudiós ha dit que Jules Verne s’hi va inspirar per escriure Miguel Strogoff). Recentment ha estat reeditat el llibre on ho explica, 16.000 lieues à travers de l’Asie et l’Océanie, en una edició assequible i us en recomano la seva lectura.

Ara que la literatura de viatges està tan prestigiada, té una nombre creixent de lectors i seguidors, és sorprenent la manca de reconeixement d’aquest viatge i d’aquest llibre. Crec que és degut a la ignorància i el desconeixement. Aquest text té una qualitat, una sensibilitat i un interès molt superior a molts d’altres d’anomenada superior. Quan el ram de la gent de viatges descobreixin la figura de Russell viatger i els seus llibres descobriran a un gegant. Mentrestant serveixin aquestes ratlles com a senzilla reivindicació del llegat viatger de Russell.

[@more@]

Tweet

Llegeixo ràpidament algunes de les darreres paraules normalitzades pel Termcat . Hi ha una dotzena de mots de muntanya. M’aturo en un que em crida l’atenció: POF.

Ho defineix com barreja de pols de colofònia i carbonat de magnesi utilitzada en l’escalada de blocs per a augmentar l’adherència a la roca. És bonic el mot. Ho comentaré amb els amics escaladors de blocs. Em temo que es posaran a riure. No he sentit mai aquest mot en aquell ambient, com a molt es parla del magnesi, confonent ambdós productes.

[@more@]

Tweet

Un dels misteris més discutits entre els estudiosos i els erudits sobre Russell són els motius que el van impulsar al seu lliurament total a la muntanya, a la seva renúncia als plaers de la vida social que un home de la seva posició podia haver gaudit i al matrimoni.

[@more@]

Sempre és molt difícil esbrinar les raons últimes i decisives que impulsen les grans opcions vitals de qualsevol persona, ja que són complexes, mesclades i a cops inconscients. En el cas de Russell alguns havien parlat d’una possible homosexualitat, quelcom escandalós en aquells temps, altres d’una misantropia malaltisa, altres d’uns certs desequilibris psicològics… Com ja he dit és impossible penetrar en la psique d’un ésser humà, però els darrers estudis més solvents sembla que coincideixen en assenyalar que un amor juvenil frutrat va ser decisiu en Russell per acostar-lo a la muntanya.

En el numero 2/2005 de la Revue Pyrénées un llarg i solvent article d’una seva renaboda n’acaba de donar les pistes. La familia Russell era profundament religiosa, de conviccions sòlides i molt estrictes. En el testament del pare existia una clàusula específica que prohibia el casament dels fills amb una dona alinea a la fe catòlica, apostòlica i romana, sota pena de desheretament. Sembla que en la seva joventut Russell es va enamorar profundament d’una jove d’alta posició, però protestant!

La diferència de religions era un fet insalvable i Russell es va haver d’encarar amb una terrible disjuntiva: seguir els seus sentiments, trencar amb la família i perdre la herència o bé seguir les ordres paternes i perdre l’amor. Decisió cruel i injusta. Russell finalment va restar fidel a la seva fe i a la família i va renunciar a l’amor, però això va suposar un grandíssim trasbals en la seva vida. Els seus dos llargs viatges de joventut per Àsia i Amèrica s’han d’entendre des d’aquesta perspectiva. Russell va fugir de la seva realitat per intentar superar un amor impossible. Amb els viatges i el pas del temps va recuperar una certa serenitat i llavors es va abocar a la muntanya. Russell hauria sublimat la seva frustració amorosa amb un lliurament total a la muntanya. Existeix un llibre mític escrit per Russell, Histoire d’un coeur, on en clau de ficció ho explica. Dos joves han de renunciar al seu amor per raons religioses. Aquest és un llibre voltat de llegenda, ja que Russell el va fer destruir i sembla que només resten 2 exemplars, que quasi ningú més enllà de la familia i uns escollits han pogut llegir.

Curiosament aquesta opció no va significar un trencament de Russell amb la seva família, ni amb el seu pare, però podem imaginar el seu dolor i patiment.

Sigui cert o no (mai ho sabrem?) aquesta és una bella explicació que posa de manifest un cop més que la força de l’amor és un dels motors principals de l’ésser humà.

Tweet

Passo el llarg i llaminer pont de la Castanyada prop de la muntanya, en un poblet del Prepirineu, veient la muntanya de lluny sense donar ni un pas, postrat per un mal que desitjo passatger.

Al poble tot són comentaris sobre el cadaver d’un caçador descobert fa pocs dies. Estava caçant en un bosc proper i van descobrir el seu cos amb la carcanada esquinçada, grans ferides i en unes circumstàncies del tot insòlites. Hi ha molt neguit. Alguns parlen d’un llop, potser un os, però em sembla que per sota sura encara les pors atàviques als terrors de les muntanyes. Tothom espera amb nerviosisme els resultats de l’autòpsia però mentrestant l’angoixa i la por és gran.

Mentre els troncs cremen pausadament a la llar de foc llegeixo al diari dues noticies ben diferents relacionades amb la muntanya.

[@more@]

La primera és un breu de la secció d’economia on es diu que el Govern de la Generalitat està preparant un projecte de llei de mesures financeres que han d’acompanyar els pressupostos de l’any 2006 que preveu l’actualització d’una quinzena de taxes públiques. Entre aquestes taxes destaca la petició d’una clarificació i definició dels supòsits on la Generalitat cobrarà pels serveis de rescat i salvament de persones en zones de perill. L’objectiu és aclarir que es considera conducta imprudent i temerària.

Segons el nou projecte seran objecte de cobrament aquelles actuacions que es produeixin en zones perilloses, respecte a persones sense l’equipament adient per a realitzar l’activitat i quan la sol·licitud del servei no tingui motius objectivament justificats.

Com ja es sabut la Generalitat va colar en els pressupostos de l’any passat la possibilitat de cobrar els rescats, especialment els de muntanya. La mesura va aixecar molta polseguera, però malgrat les negociacions endegades des de la Feec, va tirar endavant. Encara que des del segon semestre de 2005 els bombers poden cobrar els rescats a la pràctica no s’ha fet. Em consta la incomoditat dels responsables de seguretat i dels bombers per la indefinició del concepte. La Feec ha estat negociant amb molta discreció per diferenciar entre els rescats a turistes (susceptibles de cobrament) dels muntanyencs amb experiència (exempts de cobrament) i sembla que s’ha arribat a un pacte verbal perquè això sigui així. Sembla que aquest nou projecte va en la bona direcció i donaria cobertura legal a aquest compromís. Es manté el principi del cobrament, però només en els casos injustificats o en aquelles circumstàncies on la imprudència hagi estat evident, en un intent d’excloure les activitats habituals dels muntanyencs, encara que siguin de perill. Caldrà anar seguint el tema i veure el redactat final.

La segona noticia que surt al suplement esportiu dels dilluns és la ressenya d’una nova biografia del Reinhold Messner que ha de publicar-se properament. No em crida l’atenció un nou llibre del Messner, on suposo que es repetirà com en tots (i on jo em tornaré a preguntar si l’ha escrit ell o bé un negre a sou). El que em crida l’atenció és el fet que un diari de gran tirada, després d’un cap de setmana on el Barça ha fet un paqrtidas, dediqui mitja plana a comentar un llibre d’un alpinista. Potser l’editorial ha pagat la noticia (coneixent als directius de l’editorial m’atreveixo a dir que aquest és un supòsit altament improbable) o bé quelcom està començant a canviar en la relació de mitjans de comunicació i muntanyencs. Quan hagi llegit el llibre us prometo el meu comentari.

Tweet

Ahir el programa de TV3 Temps d’aventura va emetre un reportatge per celebrar els 70 anys de la primera escalada al Cavall Bernat de Montserrat. Com ja es prou sabut el 27 d’octubre de 1935 Josep Costa, Josep Boix i Carles Balaguer (enllaç) van realitzar la primera ascensió d’aquesta emblemàtica agulla, que va tenir un alt valor simbòlic.

El reportatge recrea l’ambient, les circumstàncies i el context de l’època. Està ben fet. El guió és complet, molt ben documentat, sense oblidar res, i les imatges filmades així com la reproducció d’algunes antigues estan força aconseguides.

Trobo excel.lent que TV3 hagi pensat en fer aquest reportatge per recordar un fet important d’un esport minoritari. Que l’escalada sigui mereixedor de reportatges a la televisió vol dir que quelcom comença a canviar i que potser ja no es considera un esport de 4 penjats una mica tocats del bolet. També és de tota justícia històrica recordar a uns pioners de casa nostra (i a tots aquells altres que no surten però també hi eren) que amb un coratge, fermesa i decisió impressionant van dur a terme una petita gesta que potser avui si nosaltres haguéssim de fer servir el seu material ens ho pensaríem dos cops.

Esperem que TV3 continuï amb aquests reportatges. Per què no un de la primera ascensió de la nord del Pedra per l’Estasen i la seva colla, o la primera a l’Encantat per mossén Jaume Oliveras?

[@more@]

Tweet