Muntanya.net

Recentment s’ha llançat el web que intentarà donar més ressó a la celebració de l’any Coromines, que s’allarga durant el 2005 i 2006. Val la pena que li doneu un cop d’ull i si teniu temps us podeu mirar l’entrevista que en Josep Maria Espinas li feu fa uns anys amb motiu del seu noranté aniversari (fixeu-vos en el nervi dels seus ulls, plens de vida i inteligència).

D’en Coromines se’n poden dir moltes coses, però sempre en superlatiu. Obra gegantina, personatge immens, capacitat de treball monstruosa, científic punter, lingüista cabdal, romanista excepcional… ( també es parla del seu caràcter difícil, d’una metodologia de treball criticada per alguns…)

Com a petitissim aficionat als mots la meva admiració per Coromines és absoluta. Més que absoluta: reverencial. De tant en tant li dono un cop d’ull al seu Onomasticon per esbrinar quelcom d’un topònim i sempre quedo meravellat. Com una persona ha pogut escriure quelcom semblant?

Sempre li he admirat tres trets: la seva gegantina capacitat de treball (en una època sense l’ajut informàtic) amb un lliurament sacerdotal per la seva obra que es quasi inhumà, el seu amor a les paraules (total) i el seu compromís amb el país, radical i insubornable. Estic a l’espera de llegir la seva biografia divulgativa (no científica) feta pel periodista Sergi Sol que en breu publicarà Edicions 62, però avui vull parlar del Coromines excursionista.

Em penso que algun lloc Coromines ha dit que si va poder dur a terme la seva obra com ho feu va ser en part gràcies a ser excursionista. La seva afició excursionista l’ajudà en el treball de camp de recerca oral que li permetré confegir els seus treballs. Durant la Guerra Civil Coromines es feu voluntari del cos d’esquiadors de les Brigades alpines, encara que durà poc, ja que no s’adaptava als esquis. Altres testimonis de Coromines excursionista que jo recordi són un petit article sobre el Pic de la Mainera (en femení, i no en masculí com ara) en el butlletí del CEC d’abans de la guerra civil, un altre article al Mai Enrera de tot just abans de la guerra també, una introducció al diccionari excursionista de Joan Sallarès, i em penso que aprofità el temps en el seu exili argentí per pujar a algun Cerro de més de sis mil metres.

Poques figures com les d’un Coromines poden donar més prestigi i enaltir una afició. Bé faríem des dels rengles excursionistes en tenir-lo més present.

[@more@]

Tweet

A La Contra d’avui de La Vanguardia es publica una entrevista a l’alpinista basc Juanito Oirzabal. És una mica fluixeta, com és habitual en aquesta secció. De fet va adreçada al gran públic i no als muntanyencs, però em penso que el personatge no dóna per gaire més.

Sempre he tingut una sensació ambivalent amb el Juanito. Una admiració i respecte enorme per les seves ascensions (de fet ha pujat els 14 vuitmils i té un total de 21 cims d’aquesta cota amb les repeticions) i això ho pot fer poquíssima gent. Però alhora tinc una certa incomprensió per la seva filosofia alpina. No l’entenc gaire, però em penso que potser no hi ha gaire per capir. Juanito puja muntanyes de l’Himalaia perquè és l’únic que sap fer. No es menja gaire el “tarro” ni hem de cercar explicacions filosòfiques, espirituals o transcendents. És una filosofia summament primària, intuïtiva i impulsiva, però radical. Cal respectar-ho. Tanmateix em penso que hauria de pensar més on es fica. Només cal repassar la seva darrera ascensió al K2, per la que ha pagat un preu altíssim. Pel que diu a l’entrevista vol tornar a les alçades, sense adonar-se (o potser si?) que aquesta ruta és un bitllet per la mort. Com diu fa molts anys que conviu amb la mort i no li té cap por. S’hi retrobaria amb molts amics. Inconsciència o lucidesa?

El títol de l’entrevista és M’agrada patir. Tema interessant. Un altra dia parlarem del patiment a la muntanya.

[@more@]

Tweet

He comentat en posts anteriors algunes novetats al voltant d’Henry Russell. Acabo de rebre un llibre nou. Henry Russell y la exploración de las montañas del valle de Tena (1863-1877) escrit per Alberto Martínez Embid i V Premio de Investigación Histórica “Villa de Sallent”. És una bona monografia de 155 planes de l’activitat del nostre pirineista per les muntanyes properes a la vall del Tena, amb una completa bibliografia, preparada per qui probablement és un dels millors especialista a aquesta banda de la frontera.

El mateix autor m’anuncia alguna novetat propera interessant, de la que ja en parlarem quan surti.

Sembla que el llegat i la figura de Russell creix amb el temps. Això només ho poden dir els grans, el més grans.

[@more@]

Tweet

Breu estada a la frontera de la Segarra i les Garrigues. Les darreres pluges fan néixer els brots del blat, de la civada, de l’ordi, i els camps verdegen amb unes tiges curtes, verdíssimes, tendres. Aviat es gelaran, però les arrels germinaran a l’inici de la primavera.

Una mica més enllà encara recullen algunes olives. La collita ha estat curta i pobre. Les gelades de l’hivern passat i la sequera han fet patir les oliveres. Mal any.

El vent bat amb força. Fred. Malgrat tot camino una estona. Trets de caçadors. Murs de pedra seca enrunats. Terra dura, aspre. Solitud.

[@more@]

Tweet

Ja fa temps que llegeixo diverses experiències que prenen la muntanya com un recurs de treball amb diferents col·lectius socialment desafavorits. Aquesta darrera primavera s’ha fet una trobada a Chamonix d’experts i organitzacions implicades i llegeixo la crònica de les sessions. Interessant.

Els alpinistes i muntanyencs sempre han defensat les bondats de l’experiència de muntanya com un recurs de gran potencial en la construcció de la personalitat. La muntanya forja el caràcter. Haver viscut experiències de muntanya dona recursos a la vida, especialment en els moments difícils. La muntanya ajuda a l’estructuració individual i col·lectiva i pot ser una etapa molt positiva en un procés de reinserció.

Cada cop es duen a terme més experiències, petites experiències, amb presos, amb joves conflictius, amb drogaaddictes en procés de deshabituació, fills de famílies desestructurades, inclòs amb malalts o gent amb minusvàlues en un entorn de muntanya. Educadors i assistents socials sembla que valoren el recurs de la muntanya en la seva tasca. La muntanya ajuda a guanyar autoestima, a recuperar la confiança en un mateix, a enfrontar-se als límits físics i psicològics i superar-los, a gestionar situacions de risc i sortir-s’en, a aprendre a renunciar o superar els fracassos. Cal trobar el nivell per a cadascú, des de la mitjà a l’alta muntanya, fer néixer el desig de viure experiències de muntanya, però si s’aconsegueix sembla que els beneficis són molt positius. Inclòs s’han inventat la paraula francesa “randothérapia” per expressar les bondats terapèutiques de les excursions.

Em sembla molt bones noticies, però també em dona la sensació que estan descobrint la sopa d’all. Des de sempre els que hem anat a la muntanya i hem portat gent jove a la muntanya, hem estat ben conscients del seu poder educatiu, regenerador i dels recursos que dona per anar per la vida. La muntanya és una base excel·lent per formar-se, educar-se, enfortir el caràcter i encarar-se a la vida anomenada “civilitzada” amb més recursos, encara que també s’ha d’admetre que a cops té efectes destructius.

Benvingudes siguin aquestes experiències, que aprofitin a molta gent, i que serveixi per revaloritzar la muntanya.

[@more@]

Tweet

Parlava amb l’anterior post del festival de cinema de Torelló. Avui ja sabem els premiats. Jo finalment em vaig perdre les pel·lícules per un petit problema personal, encara que m’han dit que la millor era la dels pingüins.

Però avui no volia parlar de films, sinó de la nova iniciativa del Festival, el Premi de Periodisme de Muntanya i Aventura, que consisteix en atorgar un premi al millor reportatge o article publicat sobre muntanyisme i aventura. Els dos premiats, Antxon Iturriza i l’Albert Torrent, a banda de bons amics, em penso que representen dues línies interessants.

El primer és el reconeixement a tota una trajectòria, ja que l’Antxon fa més de vint-i-cinc anys que publica regularment en diversos mitjans. Té la sort que al País Basc els diaris sempre han acollit amb normalitat els temes de muntanya, no com a casa nostra, però d’això ja n’hem parlat. És un home d’ofici, veterà, probablement el millor periodista de muntanya que hi ha.

L’Albert Torrent és un noi jove, de vint-i-cinc anys, que tot just comença, però que ho fa amb molta il.lusió i dedicació, que em consta positivament que es prepara a consciència els seus articles, i que dignifica la professió.

Moltes felicitats a tots dos, i llarga vida per seguir publicant. I al Festival pel nou premi. I als periodistes i escriptors que es preparin per l’any vinent!

[@more@]

Tweet

Llegeixo el post d’avui de Sucant el Melindro i parla dels 10 manaments de l’excursionista. Alguna persona sap l’origen d’aquest text?

[@more@]

Tweet

Aquesta setmana està tenint lloc a Torelló una nova edició del seu Festival de Cinema de Muntanya, i ja van per la vint-i-tresena edició. Poc a poc Torelló ha anant consolidant el seu festival fins convertir-lo en una referència internacional. Gràcies a la tenacitat de Joan Salarich i el seu equip, s’ha aconseguit que un petit poble com Torelló ofereixi una trobada de primera categoria pels amants del cinema de muntanya. L’assistència de públic és constant i l’ambient que hi ha al cinema Cibernarium cada dia, però especialment els caps de setmana, és expectant i més que notable. Demà dissabte es faran públic els guanyadors i comencen les sessions non-stop, on et pots empapar de pel·lícules sense parar. Qui no ho conegui val la pena que hi tregui el nas, si és que encara pot trobar una entrada.

Mentre escric aquestes ratlles penso el el Festival de Banff, al Canadà, que juntament amb el Festival de Trento, són les dues referències incontestables del cinema de muntanya. A banda d’aquests grans noms hi ha dotzenes de petites festivals, trobades i passis de pel·lícules que aparentment posen de manifest el bon moment que viu el cinema de muntanya.

I dic aparentment perquè no tinc del tot clar que efectivament ara estem en una etapa daurada del cinema. Potser si quantitativament però no en l’apartat de la qualitat. Vagi per endavant que no soc un bon especialista en cinema ni ho he vist tot, però en els darrers anys si que m’he empassat un bon grapat de pel·lícules, i sempre m’ha quedat la sensació que els cineastes cauen en el parany de l’espectacularitat de les imatges però obliden el guió. A qualsevol pel·lícula el guió, un bon guió, és una de les dues potes fonamentals, i si aquest no es treballa bé, és molt difícil que surti una bona obra, per espectaculars que siguin les imatges. Mai com ara s’han fet tantes pel·lícules, però em temo que moltes només estiguin pensades des de la imatge, descuidant el guió. Tanmateix això mateix es podria dir dels llibres de muntanya.

Bé, si podeu no deixeu de passar per Torelló i un altre dia continuarem parlant sobre la salut del cinema de muntanya.

[@more@]

Tweet

M’assabento d’un nou projecte de recuperació de camins i del patrimonia tradicional anomenat Camins Vius. Aquesta iniciativa pretén recuperar camins amb una especial significació històrica dins del PN d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El propòsit és arribar un sender de circumval·lació del PN que comuniqui els poblets i valls de la seva perifèria recuperant els vells camins que històricament els havia unit. La volta vol passar per 6 valls (Àneu, Assua, Fosca, Boí, Barravès i Aran) en unes 6-7 jornades, amb un recorregut d’uns 125 km. Encara és un projecte que s’ha de dur a terme, però em sembla una bona iniciativa per recuperar camins i crear un nou recurs turístic no agressiu que pot donar vida a molts poblets. Anims i endavant.

[@more@]

Tweet

Llegeixo en una revista un cas curiós esdevingut a Madrid fa uns mesos. Resulta que una persona (Juan García Vicente) estava pintant els senyals blancs i vermells d’un GR en el carrer d’una urbanització quan va ser denunciat per un veí i la policia municipal li va confiscar els pots de pintura i el va denunciar per danys al mobiliari urbà.

El passat mes d’octubre el pobre denunciat va ser cridat a judici amb una sol·licitud de pena de 10 dies d’arrest i multa de 631 € en concepte de despeses de neteja. La sentencia ha estat absolutòria, ja que ni el jutge ni el fiscal hi ha trobat cap indici de delicte.

Aquesta sentencia, que es podria qualificar de purament anecdòtica, m’ha fet venir al cap un seguit de qüestions per les que no tinc resposta clara.

Està regulat en cap lloc si és legal o no pintar els senyals de GR? Hi ha cap normativa que reguli jurídicament els GR? Pot un propietari d’un terreny privat impedir que es pintin els senyals d’un GR? Seria delictiu esborrar uns senyals de GR prèviament pintats?

Si alguna persona ens pot fer una mica de llum i donar alguna resposta consistent serà benvinguda.

[@more@]

Tweet