El Diccionari de l’Enciclopedia defineix paisatge (mot, concepte,filosofia?) com a Vista d’un indret natural en la seva primera accepció. En la segona ho amplia una mica més i diu que és aquella porció d’espai caracteritzada per un tipus de combinació dinàmica d’elements geogràfics diferenciats.
Per la influència d’un bon amic i de la lectura dels seus treballs m’he anat aficionat a tot aquest món del paisatge, molt més complex del que aparentment pot semblar.
Tot aquesta introducció ve a tomb perquè dins del web de l’Observatori Català del Paisatge s’han començat a penjar algunes de les comunicacions i ponències que s’han presentat en els darrers Seminaris Internacionals sobre Paisatge que s’han dut a terme els anys 2003,3004 i 2005.
La seva lectura és summament interessant. No m’atreveixo a fer un comentari general ni a discutir a fons tota la filosofia del paisatge impulsada des de l’Observatori inspirada fonamentalment per Joan Nogué, ja que no hi estic prou preparat, però si que m’agradaria fer alguns comentaris sobre alguns textos que m’han cridat l’atenció.
[@more@]
Avui (en altres post continuaré) vull comentar la ponència presentada per n´Antoni Marí, professor de teoria de l’Art de la Pompeu Fabra. Jo per Marí tinc un gran respecte i em sembla una persona qualificada i de tota solvència, però mentre llegia el seu text anava pensant que no hi estava d’acord.
El raonament de Marí és que només la pintura pot representar el paisatge de la naturalesa i aconseguir que sigui recognoscible, identificable i visualitzable, però que quan aquest mateix paisatge és representat per la literatura no és recognoscible i molt sovint tampoc visualitzable.
Per Marí el paisatge és descrit per la pintura mitjançant imatges visuals que són percebudes pel sentit de la vista i poden ser reconegudes per tothom, mentre que el paisatge és descrit per la literatura per mitjà de les paraules i el llenguatge de les paraules és un sistema que dóna idea del món de les coses, però les idees són representacions mentals d’una cosa abstracta i universal; la idea és la imatge d’un cosa percebuda pels sentits però independent de la realitat objectiva. Les imatges que creen les paraules són mentals i bàsicament subjectives, mentre que les imatges visuals de la pintura són determinades i objectives. La literatura mai no crea una imatge que pugui identificar-se amb una forma de la realitat. La literatura pot designar totes les coses, però no pot mostrar-ne cap. El llenguatge més que facilitar l’accés a la realitat ho impedeix. Rere la paraula no hi ha res.
Aquesta és la posició de Marí i recorre a diverses argumentacions filosòfiques i a tres exemples literaris per reblar la seva argumentació. Un text de Juan Benet sobre Region, un text de Pla sobre el Montseny i un text de Verdaguer sobre la muntanya de Montjuic.
Reconeixent la meva manca de preparació estètica per enfrontar-me a Marí, haig de manifestar que no hi estic d’acord.
Primer de tot hauríem de posar-nos d’acord en que entenem per paisatge, i la filosofia que ha impulsat els tres Seminaris Internacionals duts a terme ha estat bàsicament obrir línies de treball (massa per alguns) per anar cap a una concepció de paisatge molt polièdrica i amplia.
Però jo bàsicament estic en desacord amb Marí amb la seva afirmació que la literatura no pot transmetre la descripció dels llocs, i això només ho pot fer la pintura. Em penso que confon la pintura amb la fotografia, ja que les imatges de la pintura es fonamenten també en una construcció intelectual i no trobo que siguin objectives.
Hi ha multitud de textos i llibres que fan unes descripcions i ens transmeten un paisatge amb enorme potencia. Recentment he rellegit dos llibres que em penso que m’ajuden en el meu raonament.
A Solitud de Victor Català la presència del paisatge és fonamental per la novel·la i mentre anava llegint les seves planes es formava en el meu cap unes imatges de l’ermita, del Cimalt, dels camps ben gràfiques i evidents.
Al Desert dels Tartars Dino Buzzati aconsegueix crear un paisatge (en la concepció àmplia que esmentava) inquietant, omnipresent, decisiu. Els traços, l’atmosfera, el clima que crea Buzzati no ho pot aconseguir cap pintura.Marí esmenta Pla per parlar del Montseny, però a mi Pla mai m’ha convençut quan parla de natura i geografia. Agafem qualsevol text de Guerau de Liost sobre el Montseny i veurem clarament en el nostre cap els boscos de Viladrau o del Matagalls amb una força igual o superior a moltes pintures.
I si volem parlar de Verdaguer agafem qualsevol passatge de Canigó sobre el Pirineu i discutim si ens descriu una realitat. Hi ha encara molts més altres exemples. El Sots ferèstecs de Raimon Caselles aconsegueixen crear un clima on el paisatge és clau gràcies a les paraules, i no a la imatge. Les Marines i Boscatges de Joaquim Ruyra tenen una màgia paisagista amb el dringar de les seves paraules que cap quadre aconsegueix. Els aspres de la Garrotxa de la Punyalada estan per a mí molt més ben descrits per Vayreda que en la majoria dels quadres de l’escola olotina.
Amb això no vull dir que la pintura no pugui representar un paisatge, però si que m’atreveixo a sostenir que la literatura ho pot fer igual de bé. Potser la literatura no sigui el millor mitjà per representar un paisatge, i en això evidentment hi guanya la imatge (pintura però bàsicament fotografia), però la literatura té una capacitat per crear ambients (i per tant paisatges, ja que en el fons un paisatge té molt d’ambient) extraordinàriament potent.
Més endavant ja aniré comentant altres idees que em semblen molt atractives. El caos potent de Perejaume, el concepte de paisatge cultural d’Alain Roger, el paisatge moral de Martínez de Pison, les idees d’ètica de Jörg Zimmer… Per avui potser ja n’hi ha prou.
