Muntanya.net

El Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, al capdavant del qual hi ha l’ínclita i Honorable Consellera Montserrat Tura acaba de publicar un tríptic que du com a títol “Consells davant les nevades. La informació és protecció”. És un compendi de recomanacions adreçades a la població per tal que tots sapiguem que fer quan comencin a caure els flocs blancs.

Trobo que és una molt bona pensada, que la nostra benvolguda administració, que vetlla constantment per tal que no prenguem mal, ens recordi que hem de fer davant de la temible neu. Tots els consells i recomanacions que ens facilita aquest tríptic són magnífics, ponderats, assenyats. Denoten una excel·lència de coneixement, però n’hi ha alguns que arriben al més alt grau de saviesa.

Per persones com jo, de mena despistats i sovint desmemoriats, ens anirà molt bé que ens recordin que “si heu de sortir al carrer abrigueu-vos bé, cal que dugueu peces de roba lleugueres, l’una sobre l’altra”. I tant que sí! Quanta raó!. Sovint em passa que quan es posa a nevar surto de casa amb calça curta i espardenyes, i mai penso que m’haig d’abrigar com cal, i és clar, agafo uns enconstipats de por.

Però encara m’anirà millor que em recordin que “Si sou fora protegiu-vos sobretot la cara i el cap”. Això és fonamental! La cara i el cap que no pateixin!.Cal tenir-ho ben abrigats amb el capell de llana de la padrina. Sempre l’oblido, i és clar, desprès passa el que passa.

Però el que trobo més savi és la recomanació que ens aconsella “Eviteu fer exercicis físics intensos. Es corre perill de patir una lesió a l’organisme.” Evidentment! Qui és el boig que se li pot acudir fer un exercici físic intens sota una nevada, amb el perill de patir una greu lesió al seu cos!. A qui se li pot acudir anar a esquiar, pujar muntanyes o córrer sota la nevada? Només a qui els falta un bull i als tocats del bolet. Amb el calentet que s’està a casa jugant al set i mig al costat del braser!

Quina sort de tenir una consellera i una administració que vetllí amb tanta cura per la nostra salut. No sé que faríem sense ells. Realment no ens els mereixem!

[@more@]

Tweet

[@more@]

És una noticia sorprenent. Per una banda constata el fracàs de Glènat, que va comprar aquestes dues revistes fa uns anys, però que sembla que no se n’ha sortit. Fracàs encara més sagnant quan les xifres facilitades per l’OJD francesa de 2004 confirmen que cada revista no venia més enllà dels 10.000 exemplars. Alhora significa també el fracàs de la política editorial del seu director, el Jeanmi Asselin, un periodista de muntanya francès força mediàtic i amb un ego més que evident, que mai m’ha convençut, i que ens ha fet enyorar a Sylvain Jouty, periodista de gran nivell.

Aquesta operació mercantil la puc entendre des d’una perspectiva empresarial i comercial. Entra en la lògica i moda actual de la concentració empresarial, per optimitzar costos i aconseguir economies d’escala. Caldrà veure com evolucionen els fets, però no és difícil preveure que s’anirà cap a una fusió de redaccions, l’acomiadament d’uns quants periodistes, una integració de recursos i una forta política de contractació publicitària. Ja veurem.

El que no veig gen clar és que aquesta operació aporti res als lectors. Que un únic grup editorial tingui totes les capçaleres de revistes d’un sector no sembla gaire positiu pel mateix sector. És una concentració en règim de monopoli de facto, però que limita sens dubte l’expressió de diferents opinions, visions, sensibilitats i orientacions. Veient com treballen les grans corporacions mediàtiques, pels lectors-consumidors això és un pas clarament enrera. Però alhora presenta una oportunitat pels emprenedors que s’atreveixin a buscar el forat que aquest nou grup deixarà sense cobrir.

Aquest operació confirma el que ja fa anys que penso, i es que França, en el seu moment el mercat més brillant en l’edició de muntanya, ha perduts algunes posicions. Anuncia aquest moviment francès futures operacions similars a Espanya? Determinats fets que s’han produït a França han arribat aquí al cap de quatre o cinc anys. Té cap lògica que un país com França, amb una tradició i un nombre de practicants molt més elevada que a Espanya hagi fet aquesta concentració, i a Espanya mitja dotzena d’empreses convisquin al mercat? És un tema prou interessant que caldrà seguir. A ben segur aviat veurem moviments en el món de l’edició de llibres de muntanya. Ja en parlarem.

Tweet

Llegeixo en els diaris de diumenge un breu que informa de la mort de l’alpinista Heinrich Harrer el 7 de gener, a Àustria, als 93 anys. Les informacions es centren majoritàriament en la seva faceta de conseller del Dalai Lama, d’escriptor d’èxit amb Set anys al Tíbet i en l’escàndol que es va produir al descobrir-se que havia format part de las SS. Es parla poc de la seva faceta com alpinista i no tothom recorda que va formar part de la primera cordada que va aconseguir la nord de l’Eiger, gesta extraordinàriament meritòria, així com en la seva presència en una expedició al Nanga Parbat els anys trenta.

Voldria destacar en aquest record especialment els fets alpins de la seva carrera, i intentar esbrinar els fonaments del seu passat filo-nazi. Quedi ben clar que no vull justificar absolutament res, ni donar cap mena de cobertura a cap actitud, i vagi per endavant el més radical rebuig al nazisme. Tanmateix la vida i les actuacions humanes sovint són molt més complexes del que semblen.

Desconec si Harrer era realment un simpatitzant del nazisme, o més aviat s’hi va apuntar perquè en la seva època no tenia cap altra sortida. En tot cas em penso que l’actitud d’Harrer estava fortament influenciat, com tanta gent de la seva generació, per una línia de pensament d’aquella època a l’Europa central que en el fons anhelaven l’Absolut. Amb la constant recerca del mite del Graal, el que realment s’estava cercant era l’Absolut. Quin millor símbol de la puresa i l’Absolut que el Tibet i la muntanya?

També hem de pensar que sense la fallida de la Primera Guerra Mundial no es pot interpretar quasi res del que va passar després. Avui ens costa molt d’entendre, però als anys trenta hi havia un desig de totalitat, fonamentat erròniament en el pensament que els esperits són purs, quan són intrínsicament impurs. Em penso que la fugida cap al Tíbet i la passió per la muntanya d’Harrer i altres de la seva generació, com Julius Evola i alguns alpinistes i escaladors de l’escola alemanya i munichesa, s’han d’entendre en aquest context

Jo personalment em sento molt llunya d’aquesta línia de pensament, de tota aquesta filosofia, que avui està absolutament desbordada pel relativisme social que ens ha portat el domini de la tecnologia. Però per fer justícia històrica m’ha semblat que calia fer aquest petit apunt per situar-se en les circumstàncies i el context on es va formar un Harrer i els seus companys de generació.

[@more@]

Tweet

Fulleixo un llibre que s’acaba de publicar. Amb el nom de Les Fonts que tenim el Grup de Defensa del Ter ha fet un extens recull de les fonts de l’Osona i el Lluçanes. Una introducció completa i una fitxa amb el croquis, accés, situació i característiques principals fan un volum de més de 300 planes. El miro encuriosit. La majoria de fonts estan descurades, moltes abandonades. Sembla que una referència geogràfica important com la font, una institució social com les fontades, ja no són apreciades per ningú. En tot cas vull ser optimista. Que un seguit de persones apleguin aquest inventari de fonts vol dir que encara hi ha gent que s’estima el país. No tot està perdut.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Hi tornaré a l’estiu. Però em temo que tornaré a estar sol, i mentre pel coll passen els cotxes rabents, apressats, qui es vulgui endinsar en aquest país, en aquests prats, boscos, turons i poblets, trobarà i gaudirà d’una terra deserta, buida, silent.

Tweet

Les serres, valls i muntanyes de l’Alt Urgell em tenen fascinat. No per la seva altivesa o dificultat. No, m’atrau la seva solitud, el silenci de tota la comarca, la vastedat de les seves dimensions, les restes humanes d’un passat que no tornarà. Des de coll de Nargó fins la frontera amb Andorra, les valls que s’estenen a banda i banda del Segre són un món a descobrir. Poc a poc les vaig visitant totes. Ara, en pocs dies, he pogut fer dues escapades que m’han confirmat el caràcter de l’Alt Urgell.

La primera ha estat l’ascensió al Coscollet des de coll de Nargó. Començo amb una bona estona de contemplació de l’ermita de Sant Climent. Mai em canso de contemplar-la. Té una rusticitat, una harmonia, una senzillesa exemplar, i és una de les esglésies romàniques amb més encant de tota la comarca. Una mica més enllà de Les Masies comença una llarga pista per la serra d’Aubas. L’estat del pis és excel·lent fins la casa d’Aubàs, aparentment habitada, com l’Oliva, i després es degrada. Avui el temps és gèlid, i malgrat un sol lluent estem tot el dia uns quants graus sota zero. El bosc és mort, la natura reclosa per intentar sobreviure.

[@more@]

Vaig guanyant alçada, entre revolts, deixant enrere algun corral i borda. A la part alta hi ha una mica de neu a l’obaga. L’arribada al Coscollet és gratificant. Una perspectiva aèria, acompanyat d’un ventet gèlid que talla la respiració. Tota la depressió central està sota una densa boira i el sol hi rebota creant una lluminositat de rara intensitat. El tallat i la paret del Coscollet és verticalíssim. A l’altra banda els rasos del Port del Comte, blancs i lluents. Una punta del Cadí, les muntanyes de la Rabassa, la serra de SantJoan, el Boumort, el Turbó i Cotiella. Grandiós.

Retorno pels prats de Can Barceló. Petit altiplà, amb alguna masia abandonada. El Pla de Tolustre m’embruixa. El vent bat amb força, el fred és molt viu, el sol s’amaga. Camino mentre penso com es devia viure aquí fa anys. Solitud, esforç i treball en una terra aspre i dura. Pura supervivència.

M’arribo a Gabarra. Poblet encimbellat, perdut en un racó de món, amb algunes cases arranjades. Només fumegen quatre o cinc xemeneies. El sol és pon, les ombres s’allarguen, el fred ho gela tot. Campanaret d’espadanya sobre una bases rodona.

En un extrem del poble saludo a una velleta. Xerrem sobre el fred. Malgrat estar acostumada està espantada. El fred de la nit anterior (-12) li ha gelat les canonades i no té aigua a casa. Sola i valenta intenta arranjar-ho. Em diu que al poble només hi viuen una dotzena escassa de persones, grans. Oliana i Coll de Nargó estan lluny. Fa molt fred. Em quedo amb una expressió “A fe de Déu, com hi ha món!” Ho diu tres cops en una conversa de pocs minuts. Feia anys que no sentia aquesta expressió. Quina bellesa! La llengua encara és ben viva.

L’Alt Urgell, per retrobar-se amb la solitud absoluta, amb el silenci, amb un mateix!

Tweet

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

Aquest dies del Nadal a tota la depressió central hi ha hagut dies de boira molt persistents, acompanyat de fred intens. Degut a la inversió tèrmica la boira s’arrapava al fons de la plana, creant un microclima gèlid, amb tot gebrat i la temperatura i especialment sensació tèrmica molt baixa. Per la gent que vivim al costat del mar és un ambient atípic, al que probablement ens costaria adaptar-nos. Els que són de la terra diuen que ja hi estan acostumats.

Vaig estar tres dies en un poblet en el triangle de la Segarra, Noguera i Solsonès. El poble està mig mort. La gent no surt al carrer sinó és per absoluta obligació. Les xemeneies fumegen. Els ametllers, les oliveres, les alzines, els roures i els matolls estan totalment gebrats

Malgrat tot surto a caminar i passejar. La visibilitat és limitada a pocs metres i a cops la boira sembla que et vulgui xuclar. Hi ha una plasticitat densa, el relleu és confós, la perspectiva inexistent. Tot plegat és estrany, incòmode, atípic.

Intento entendre el que pot ser viure amb aquesta boira dies i dies, sense veure el sol, tancat entra quatre parets, evitant el contacte amb l’exterior. Imagino com deu ser la vida a molts països del centre i del nord d’Europa. Suposo que m’acabaria acostumant, però quan finalment em retrobo amb el sol el cor se m’eixampla, la moral em puja i l’ànim s’eleva. Té el seu mèrit conviure amb la boira.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Malgrat l’absoluta laització social, la tradició dels pessebres continua ben ferma. Em penso que la majoria de persones que van a posar el pessebre no són creients però si que li tenen una estima i simpatia especial al pessebre. Amb això dels pessebres ja està passant el mateix que amb moltes altres festes. D’un origen univocament religiós el poble les ha fet seves i les ha adaptat a les conveniències del moment. Li ha tret la càrrega religiosa i l’ha convertit en un nou element de folklore envoltat d’una aureola de bonisme. Per una gran majoria el pessebre és ara una tradició cultural que ha esdevingut pagana. Potser per alguns el manteniment d’aquesta tradició del pessebre els recorda instant de la infantesa, mentre que per d’altres és un retrobament amb el misteri del Nadal i serveix per fugir del consumisme compulsiu de la nostra societat i fer una certa mirada interior.

En qualsevol cas si aneu per alguna muntanya aquests dies i us trobeu un pessebre al seu cim, mireu-lo detingudament i respecteu-lo. Al darrera hi ha una feina i esforç fet amb estima i bona voluntat.

Tweet