Entre el Port del Cantó i el massís del Boumort s’estén tot un territori que fa molt temps que em cridava l’atenció. Finalment aquest final d’any hi he pogut anar. L’objectiu era assolir el cim de Les Piques, seguint una ressenya del Manel Figuera publicada a la revista Vèrtex.
És una excursió llarga, però tranquil·la, amb poc desnivell, seguint una indefinida carena, el que assegura unes vistes formidables.
Des del mateix coll s’ha de seguir una pista en direcció W, passar per la Roca de Llagunes, la serra de Freixa, el Pla de Ginebrons, pujar fins el bony del Fener Gran i per la serra de Moliet arribar a les Piques. Allí t’aboques sobre l’altiplà de Taus i les embistes de Boumort. El retorn es pot fer pel mateix lloc o bé fer una mena de circuit i pel serrat de l’Encadenador baixar fins el poblet de Freixa i remuntar per enllaçar amb el camí d’anada.
[@more@]
És un itinerari amb poc desnivell, però amb força longitud i s’ha d’anar amb temps, ja que ràpidament s’escolen més de 7 hores de caminada. Les panoràmiques són esplèndides. Des del Puigmal al Turbó i el Tozal de Guara, amb unes panoràmiques sumptuoses sobre la vall d’Àssua.
I els pobles. Alguns que encara fan la viu-viu com ara Llagunes, Soriguera, Guils, Rubió, però la majoria estan despoblats o tenen molt poques cases habitades. Junyent, Biscarbó, Freixa, Castellàs, els Castells, Sant Sebastià de Buseu, llocs que cal visitar per entendre el passat, per comprendre com s’havia viscut al Pirineu.
Absolutament tot el recorregut el faig en solitari, sense veure cap persona, però tampoc cap petjada, cap rastre, llevat de les bèsties boscanes. Sembla que els interessos excursionistes passen ben lluny d’aquestes contrades. El silenci és constant. Només el soroll de la meva petjada a la neu trenca la quietud. Els horitzons i grans panoràmiques són permanents.
Camino intentant omplir-me d’aquests grans espais, d’aquesta enorme vastedat, d’un silenci omnipresent. Avui és el darrer dia de l’any, i mentre la gent va apressada preparant la festa de la nit, jo deambulo per aquests paratges, en una solitud absoluta, allunyat de tot el món i de tota forma de vida civilitzada.
No sé perquè, però em ve al cap alguns fragments el llibre de Dino Buzatti, Els desert dels tartars. Aquell paisatge especialíssim, aquella desolació indefinida, amb un punt de basarda davant la immensitat, aquella atmosfera vagament inquietant davant la immensitat que Buzatti retrata magistralment se m’evoquen.
Hi tornaré a l’estiu. Però em temo que tornaré a estar sol, i mentre pel coll passen els cotxes rabents, apressats, qui es vulgui endinsar en aquest país, en aquests prats, boscos, turons i poblets, trobarà i gaudirà d’una terra deserta, buida, silent.
Ho veig molt desahabitat això. Amb una mica de sort amb el nou EStatut ja posarem la capital de la setena vegueria a La Seu i segur que això agafa més vidilla.