Meteoclub

Apunt ràpid per esmentar el llançament d’un nou portal en català dedicat integrament a la meteorologia. Dins el grup d’edició digital Nació Catalana (un altre dia en parlarem) s’ha inaugurat Meteoclub. A més a més sembla que la sort l’acompanya i ho fa la vigilia d’una important llevantada i de neu a cota baixa.

Aquest portal s’afegeix a d’altres també centrats en el món de la meteorologia. Fa temps que m’intriga i em diverteix la notable importància que donem i la creixent afició que hi ha a casa nostra sobre el temps. En una societat majoritàriament urbana i que viu d’esquena a la natura em sorprèn l’afició de tanta gent a seguir sistemàticament el Meteosat (conec alguns que ho tenen com a fons de pantalla), l’evolució de les borrasques i les temperatures. Programes específics del temps força extensos a les televisions, webs, publicacions, espais a les radios, etc, sembla que els meteoròlegs siguin els nous oracles moderns. Jo, potser sense tanta passió, m’haig d’incloure entre aquesta colla d’aficionats al temps. Desitgem sort a aquest nou mitjà i l’anirem seguint.

[@more@]

1 comentari

La llei de la muntanya

Quan vaig començar a sortir d’excursió em deien que a muntanya havia de tenir molta prudència, i mai pensar que jo podria dominar la muntanya, sinó que era ella qui sempre tenia la darrera paraula. Amb els anys he anat entenent el que això vol dir, i cada cop he anat agafant més respecte a la muntanya. Tanmateix el temps també et fa guanyar en experiència i confiança, sovint es baixa la guàrdia i es relaxa la precaució.

Darrerament he encadenat dues sortides on la llei de la muntanya se m’ha fet present amb tota la seva cruesa. No us penseu que eren grans ascensions, de dificultat o compromís. No, eren dues senzilles excursionetes al Prepirineu, sense cap dificultat tècnica. Però en les dues he fracassat. Una incorrecte apreciació de les condicions m’han fet veure que sinó em retirava abans d’assolir el cim es faria de nit en ple hivern i tindria complicacions per retornar. Llavors he recordat això de la llei de la muntanya, i amb esportivitat i humilitat he hagut d’acceptar que efectivament la muntanya sempre, sempre, té la darrera paraula. Ara potser començo a entendre que l’experiència no vol dir com forçar la voluntat de la muntanya amb el nostre orgull humà, sinó aprendre a entendre els signes de la voluntat de la muntanya, i evitar les catàstrofes.

[@more@]

Comentaris tancats a La llei de la muntanya

Paisatge (i IV)

Per tancar (de moment) aquestes reflexions sobre el paisatge fetes a Olot no vull deixar d’esmentar la ponència d’Eduardo Martínez de Pisón, professor de geografia madrileny que en els darrers anys s’està erigint com una de les veus més enèrgiques en la defensa del valor moral de la muntanya.

Titula la seva ponència com Significado cultural del paisaje i desenvolupa la tesi que a més a més d’espais geogràfics i territorials, els paisatges tenen una important influència moral i cultural. Un paisatge és un primer lloc una realitat morfològica, però a continuació és un afer de percepció i representació. En paraules d’Ortega un paisatge compren un “món visible” i també un “transmón” o potser en català “reramón”.

[@more@]Intenta desenvolupar la idea que l’home té una responsabilitat moral envers el paisatge. És interessant la seva puntualització del paisatge com quelcom constitutivament dinàmic, viu, en permanent evolució i diferència entre l’element exterior del paisatge de l’interior, per acabar admetent també que el paisatge està filtrat per la cultura i que en el fons és un nivell cultural. Defensa activament l’existència d’una normativa per protegir el paisatge com un repte de les societats avançades, però afirma alhora que no pot existir paisatge sense home per un doble motiu: en primer lloc perquè l’activitat i ubiqüitat humana ha portat la petja de l’home arreu, però sobretot perquè únicament la mirada de l’home converteix en paisatge un territori.

És una ponència rica en continguts, que jo des de la meva modèstia signaria integrament, només amb un petit dubte: és possible entendre, respectar i estimar un paisatge sense un mínim nivell cultural?

Martínez de Pisón és un home poc conegut a Catalunya, important a Madrid, i desconec si té gaire projecció internacional. A banda de la seva activitat estrictament professional en els darrers anys ha pres una actitud combativa per la conservació del medi i del paisatge, no només pel seu valor biològic, sinó essencial cultural i moral. Defensa que l’home té un compromís amb la natura, i alhora que la natura li és imprescindible a l’home. Per aquesta raó em penso que en alguns sentits és continuador de la línia iniciada por Thoreau, Muir, Reclus o Samivel entre d’altres.

Pels aficionats a la muntanya és del tot imprescindible la lectura del seu llibre El sentimiento de la montaña, publicat per Desnivel, on a partir d’una mena d’història del muntanyisme relata els dos-cents darrers anys de relació de l’home amb la muntanya des d’una perspectiva cultural, ètica, filosòfica i sentimental amb el que m’hi sento totalment identificat.

Comentaris tancats a Paisatge (i IV)

Paisatge III

El professor Alain Roger desenvolupa en la seva ponència "Vie et mort des Paysages" al I Seminari Internacional sobre Paisatge (2003) una tesi interessant. Segons ell no existeix la bellesa natural i els paisatges son invencions culturals. Qualsevol experiència visual esta mediatitzada en major o menor grau pels models artístics. Així la percepció del paisatge no requereix cap intervenció mística o misteriosa, sinó la seva representació artística, en paraules de Montaigne, cal una “artialisation”.

Diferència clarament entre el concepte de país i paisatge com a clau de la seva argumentació. El país seria el grau zero del paisatge, el que precedeix a la seva artialisation. Un país no és un paisatge, i de l’un a l’altre hi ha tota la mediatització de l’art.

Explica el seu parer sobre l’origen del paisatge seguint els criteris d’Agustin Berque, i afirma que per a ell Roma és la primera societat paisatgista, i ho argumenta, encara que considera més endavant que el primer paisatge occidental no neix a Itàlia, sino al Nord d’Europa (al segle XV), quan es produeix una laització dels elements naturals i aquests es poden organitzar com a grup autònom. Però l’element decisiu per l’invenció del paisatge occidental és l’aparició del que anomena “finestra pictòrica”, és a dir, la mirada artística que transforma el país en paisatge.

Jo en general compartiria part de la seva argumentació, quan diu que la creació del paisatge és un procés intelectual. Tanmateix em sembla massa intel·lectual, urbana i acadèmica, i evidentment típicament francesa,i un petit dubte: pot ser el paisatge una creació cultural sense l’existència prèvia d’un país real? És a dir, sense arbres, prats, turons, cases i persones, sense realitat tangibles, com podem parlar de paisatge? Em sembla que és necessari una condició prèvia material i fàctica del tot imprescindible per després discutir si el paisatge és o no una creació cultural. Les tesis de l’Alain Roger les veig massa allunyades de la geografia i de la terra.

[@more@]

1 comentari

Paisatge II

Continuant amb el comentari de les ponències dels Seminaris sobre Paisatge que vaig encetar, una de les comunicacions més curioses és la de Perejaume. Aquest pintor, poeta, paisatgista, artista inclassificable, comença amb una frase de quatre paraules contundent: el paisatge és pell.

Que vol dir? Ho entén com la percepció de la natura sentida com a pell, és a dir que el paisatge és l’ésser humà dels elements.

Esmenta un curiós cas de topofilia (és a dir, seducció de la muntanya) citat per Martí Boada, segons el qual, en un manuscrit del segle XVII Miquel Pallarès i Sala, pagès de Viladrau, explica la desesperació del seu cosí Joan Serrallonga (el bandoler) perquè la seva companya estava encaterinada pel Montseny, i ell se sentia gelós!

Puntualitza que en el mateix paisatge hi ha implícita la idea de despreniment, la idea de distància respecte al medi natural. També la creença de la postmodernitat que la natura no és eterna, a diferència dels romàntics. Vivim més anys que el paisatge concret que ens envolta i mantenim amb el territori una relació tràgica. S’esplaia extensament amb el concepte del paisatge com a veu de la natura.

És una ponència metodològicament confosa i que segurament molts científics rpodrien qüestionar, però em sembla que conté algunes idees interessants i conceptualment potents, animada per un sentiment sincer envers el paisatge.

[@more@]

1 comentari

Desgràcia a La Molina. El Petit Canadà abatut.

Llegeixo en un bloc una noticia que em deixa entristit. Resulta que el bosc de la Molina que es coneixia com el Petit Canadà ha estat talat. Doneu un cop d’ull aquí, en podreu veure les fotos.

Alguns cops hi havia anat a passejar. Era un racó molt agradable, amb una frondositat encoratjadora. Al costat del riuet uns petits corriols permetien vagarejar entre sòlids arbres, esponeroses branques i la serenor que dona un bosc madur. Ara tot això ha desaparegut. M’entristeix profundament.

[@more@]

2 comentaris

Messner

Aquesta darrera tardor Desnivel ha editat un nou llibre de Reinhold Messner, Mi vida al límite, que s’ha presentat com la seva biografia definitiva.

Vagi per endavant que fa molt de temps que no llegia els llibres de Messner. En vaig quedar embafat a la meva joventut. En el seu moment em van impactar, però a mesura que anava ampliant les meves lectures, cada cop em semblava més reiteratiu, pesat i superficial. He arribat a pensar que probablement la majoria dels seus llibres no els ha escrit personalment.

[@more@]

Això no treu que li tingui una admiració immensa al Messner alpinista. És un grandíssim alpinista, probablement el més gran, complet i important de la segona meitat del segle XX. La seva carrera, les seves ascensions, la seva filosofia himalaienca, han estat decissives i han fet evolucionar profundament l’alpinisme. Messner ha estat el cap de llança d’una elit.

El llibre està estructurat a partir de les preguntes que li fa un periodista alemany. Amb un cert ordre cronològic, Messner va explicant la seva vida i carrera.

Fill d’un soldat alemany traumatitzat per la derrota a la guerra, neix en una granja avícola del Sudtirol, és a dir, de la part administrativa italiana del Tirol, però de llengua i cultura alemanya. Té una infantesa de dificultat i pobresa sota la duresa d’un pare amargat però aparentment comprensiu amb la seva afició. La mare apareix com una figura amorosa i irremplaçable en el si d’una família nombrosa. Durant la joventut la muntanya i l’escalada són la única fugida d’una existència grisa. Amb una intensa i especial relació amb el seu germà Günther, aviat les escalades cada cop són més difícils i Messner aviat resta enganxat de les experiències extremes. Descobreix que només l’aventura al límit és el que li omple la vida. A partir de llavors tota la seva vida és una constant recerca de nous desafiaments. Fracassos i superacions que el fan madurar i créixer. L’etapa himalaienca és extensa i intensa. Destaca el Nanga Parbat i la mort de Günther, l’Everest sense oxigen, un vuit mil en solitari, morts, enfrontaments constants amb tots els companys de cordada, guerra amb Herrligkoffer, situacions durissimes, supervivència extrema, convivència constant amb els límits, que és la mort. Divuit cims de vuit mil metres, trenta dues expedicions és el primer home en aconseguir tots els vuit mil i esdevé una celebritat mundial.

A partir de llavors cal cercar nous desafiaments i arriba l’atracció per les travesses polars, el desert. Amb l’entrada a la seixantena oblida la muntanya, té una experiència política com eurodiputat de la que en surt desenganyat i d’ençà es concentra en la construcció i impuls de museus alpins i en la divulgació del seu pensament conservacionista.És un text fet a mida de Messner. Explica el que vol i com vol, faltant més d’un cop a la veritat, sempre en un intent de mantenir la imatge que s’ha construït del seu personatge. Costa molt entrar en la persona (pràcticament no parla de cap aspecte personal ni de les seves relacions de parella) i en canvi el personatge es consolida.

No és fàcil que Messner ens caigui simpàtic. Potser sigui la seva idiosincràsia profundament germànica, a cops difícil d’entendre als mediterranis, perquè és una persona amb un caràcter fort, orgullós, bronc, prepotent, ambiciós, sense capacitat per la més mínima autocrítica, megalòman, intel·ligent, superb, exigent, conseqüent, incapaç de mantenir les relacions, contínuament emprenyat. Es normal que s’ens faci antipàtic i que tingui més enemics que amics. En general parla críticament de tots els seus companys de cordada o expedició, i quasi mai fa cap mena d’autocrítica ni accepta crítiques externes, dient que en situacions límit no són valides les opinions dels altres que no han viscut aquella situació.I al final que? Ha trobar alguna resposta? Ha trobat la pau, la serenor, el coneixement, potser la saviesa? Ha estat en algun moment de la seva vida feliç?

En una recent entrevista de promoció del llibre Messner deixa caure dues idees importants. Reconeix que ara s’encara amb el repte de saber envellir, i que li costa.

Però em sembla molt més important quan diu que sempre ha abordat la vida entre l’autodestrucció i l’autoafirmació. Em penso que ací rau la clau de la complexa personalitat de Messner. Una psique envitricollada, que bascula en una constant recerca de l’autoafirmació que el mena cap a l’autodestrucció, caminant sempre pel llindar de l’abisme i tenint la muntanya i l’alpinisme com camp d’acció d’aquesta turmentada confrontació.

En un moment diu “En la resistència a la mort els homes descobrim la nostra condició humana”. Messer necessita tenir experiències fortes per donar-li un sentit a la seva vida. Arribar als límits i sobreviure “L’art de l’alpinisme es basa en la resistència, en la supervivència”. Sense la presència constant de la mort com a possibilitat real l’alpinisme i la vida no tindria sentit. Sense això no es possible entendre a l’alpinista. He acabat el llibre, però m’he quedat quasi igual que al començament. Admiració per l’alpinista i decepció per la persona. Dic quasi perquè la meva decepció per la persona ha evolucionant cap a una misericordiosa decepció.

1 comentari

La feina ben feta no té fronteres

L’altra dia fullejava un llibre que s’acaba de publicar, en l’actual intent de rellançar el reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes. Es diu

Història de totes les seleccions esportives catalanes (1904-2005)

i l’ha fet el periodista Josep Maria Raduà i Domènech, pagat per la Plataforma Proseleccions Catalanes, és a dir, pagat pel Departament de Presidència, és a dir, pagat per tots nosaltres.

És un llibre gruixut, de prop de 500 planes. Està classificat per federacions i disciplines esportives i intenta recollir les activitats esportives internacionals de cada esport.

Em miro amb un cert deteniment el capítol 25, dedicat a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, és a dir, l’excursionisme, l’únic esport que conec mínimament. Comença amb algunes dades de l’alpinisme i l’escalada a Catalunya. Diu que el 1876 es funda el CEC (?), l’entitat esportiva més antiga de l’Estat (?). Diu que la revista Vèrtex l’edita l’editorial Cossetània (?), rebateja a Josep Maria Batista i Roca com a Joan Batista (?), confon contínuament el CEC amb la resta d’entitats de l’excursionisme català (?) i seguidament s’embolica amb la selecció de curses de muntanya i els campionats mundials.

Desconec com estan fet els altres capítols, però aquest està farcit d’errors importants. Es normal que un llibre d’encàrrec un autor que deu anar curt de diners vagi per feina amb la documentació que li faciliten sense verificar cap dada, però no es pot admetre de cap manera el seguit d’errades i equivocacions. Està bé escombrar cap a casa i fer país, però si com deien “la feina ben feta no té fronteres”, aquesta em sembla que no té gaire bon futur.

[@more@]

Comentaris tancats a La feina ben feta no té fronteres

Un sender a l’Àfrica

Llegeixo al butlletí de la Fedme que per fi s’ha culminat el marcatge del primer sender de tot el continent Africà. Desprès de deu anys de gestions s’ha fet realitat un sender intercontinental que uneix Europa i l’Àfrica per l’estret de Gibraltar (?). Sembla que per aprofitar el fet històric inclòs es va fer un petit curset de formació sobre senyalització celebrat a Ceuta el novembre passat, amb assistents d’aquesta ciutat i de Tetuán. El sender és diu A1. El projecte vol unir en una primera etapa Ceuta i Tetuán pel massís de El Haouz i està cridat a ser la columna vertebral de la xarxa de senders marroquina. A més llarg termini el sender està projectat per estendre’s cap a les muntanyes del Rif i el massís de l’Atles fins el desert, amb 2.700 quilòmetres de recorregut.

També s’han iniciat les primeres passes per la senyalització dels senders PR CE 1 i PR CE 2 a Ceuta, i al mateix temps s’està enllestint l’estudi del darrer tram del GR E4, entre l’estació Marítima i la frontera amb el Marroc al Tarajal. Aquí s’iniciaria el sender A1 que també es coneixerà com GR 1.

Fins aquí la informació de la nota de premsa. Desprès de llegir-la quedo pensatiu. S’ha d’entendre com a una bona noticia?. És un signe d’inici de normalització del continent Africà que hi comencin a arribar alguna de les manifestacions d’oci europees? Vol dir que al Marroc existeix una incipient afició pel senderisme? O potser més aviat és una nova manifestació de l’intrínseca mentalitat colonialista europea? Al Marroc i a l’Àfrica li calen GR o altres tipus d’ajuda d’Europa?

Mentre es feia aquesta inauguració s’esdevenien els terribles fets del bloqueig de les tanques a Ceuta i Melilla, amb una bossa d’immigrants rebutjats,morts, dolor i desesperació. Resto pensatiu.

[@more@]

Comentaris tancats a Un sender a l’Àfrica

Presència

En alguns posts anteriors m’he queixat de la poca o nul·la atenció que els mitjans de comunicació generalistes, especialment els diaris, dediquen a la muntanya i a l’excursionisme. Malauradament quan en parlen sovint només es per donar notícia d’accidents o fets tràgics.

Per pura justícia vull esmentar un bon article que va aparèixer en la revista Presència del cap de setmana passat (11-1-05), en vigília del nou número d’aquest cap de setmana. Presència és una revista que es distribueix cada cap de setmana com a suplement dominical de mitja dotzena de diaris d’àmbit comarcal, amb una tirada mitjana de 120.000 exemplars i uns lectors estimats de 400.000 persones.

La periodista, Anna Aguilar, fa un bon article sobre els cims de vuit mil metres de l’Himalaia, recollint les dades més importants per l’alpinisme català, petites entrevistes a destacats muntanyencs, especialment de la fornada dels joves, i una bona colla de dades i dates importants.

És un article extens, de vuit planes, i malgrat alguna imprecisió tècnica i petita errada, és un text ben treballat, documentat, amb una presentació atractiva i capaç d’atraure l’atenció i el interès del públic en general no especialista.

Felicitats a l’autora i a la revista per aquest treball. A veure si altres mitjans ho prenen com exemple.

[@more@]

Comentaris tancats a Presència