Aquesta darrera tardor Desnivel ha editat un nou llibre de Reinhold Messner, Mi vida al límite, que s’ha presentat com la seva biografia definitiva.
Vagi per endavant que fa molt de temps que no llegia els llibres de Messner. En vaig quedar embafat a la meva joventut. En el seu moment em van impactar, però a mesura que anava ampliant les meves lectures, cada cop em semblava més reiteratiu, pesat i superficial. He arribat a pensar que probablement la majoria dels seus llibres no els ha escrit personalment.
[@more@]
Això no treu que li tingui una admiració immensa al Messner alpinista. És un grandíssim alpinista, probablement el més gran, complet i important de la segona meitat del segle XX. La seva carrera, les seves ascensions, la seva filosofia himalaienca, han estat decissives i han fet evolucionar profundament l’alpinisme. Messner ha estat el cap de llança d’una elit.
El llibre està estructurat a partir de les preguntes que li fa un periodista alemany. Amb un cert ordre cronològic, Messner va explicant la seva vida i carrera.
Fill d’un soldat alemany traumatitzat per la derrota a la guerra, neix en una granja avícola del Sudtirol, és a dir, de la part administrativa italiana del Tirol, però de llengua i cultura alemanya. Té una infantesa de dificultat i pobresa sota la duresa d’un pare amargat però aparentment comprensiu amb la seva afició. La mare apareix com una figura amorosa i irremplaçable en el si d’una família nombrosa. Durant la joventut la muntanya i l’escalada són la única fugida d’una existència grisa. Amb una intensa i especial relació amb el seu germà Günther, aviat les escalades cada cop són més difícils i Messner aviat resta enganxat de les experiències extremes. Descobreix que només l’aventura al límit és el que li omple la vida. A partir de llavors tota la seva vida és una constant recerca de nous desafiaments. Fracassos i superacions que el fan madurar i créixer. L’etapa himalaienca és extensa i intensa. Destaca el Nanga Parbat i la mort de Günther, l’Everest sense oxigen, un vuit mil en solitari, morts, enfrontaments constants amb tots els companys de cordada, guerra amb Herrligkoffer, situacions durissimes, supervivència extrema, convivència constant amb els límits, que és la mort. Divuit cims de vuit mil metres, trenta dues expedicions és el primer home en aconseguir tots els vuit mil i esdevé una celebritat mundial.
A partir de llavors cal cercar nous desafiaments i arriba l’atracció per les travesses polars, el desert. Amb l’entrada a la seixantena oblida la muntanya, té una experiència política com eurodiputat de la que en surt desenganyat i d’ençà es concentra en la construcció i impuls de museus alpins i en la divulgació del seu pensament conservacionista.És un text fet a mida de Messner. Explica el que vol i com vol, faltant més d’un cop a la veritat, sempre en un intent de mantenir la imatge que s’ha construït del seu personatge. Costa molt entrar en la persona (pràcticament no parla de cap aspecte personal ni de les seves relacions de parella) i en canvi el personatge es consolida.
No és fàcil que Messner ens caigui simpàtic. Potser sigui la seva idiosincràsia profundament germànica, a cops difícil d’entendre als mediterranis, perquè és una persona amb un caràcter fort, orgullós, bronc, prepotent, ambiciós, sense capacitat per la més mínima autocrítica, megalòman, intel·ligent, superb, exigent, conseqüent, incapaç de mantenir les relacions, contínuament emprenyat. Es normal que s’ens faci antipàtic i que tingui més enemics que amics. En general parla críticament de tots els seus companys de cordada o expedició, i quasi mai fa cap mena d’autocrítica ni accepta crítiques externes, dient que en situacions límit no són valides les opinions dels altres que no han viscut aquella situació.I al final que? Ha trobar alguna resposta? Ha trobat la pau, la serenor, el coneixement, potser la saviesa? Ha estat en algun moment de la seva vida feliç?
En una recent entrevista de promoció del llibre Messner deixa caure dues idees importants. Reconeix que ara s’encara amb el repte de saber envellir, i que li costa.
Però em sembla molt més important quan diu que sempre ha abordat la vida entre l’autodestrucció i l’autoafirmació. Em penso que ací rau la clau de la complexa personalitat de Messner. Una psique envitricollada, que bascula en una constant recerca de l’autoafirmació que el mena cap a l’autodestrucció, caminant sempre pel llindar de l’abisme i tenint la muntanya i l’alpinisme com camp d’acció d’aquesta turmentada confrontació.
En un moment diu “En la resistència a la mort els homes descobrim la nostra condició humana”. Messer necessita tenir experiències fortes per donar-li un sentit a la seva vida. Arribar als límits i sobreviure “L’art de l’alpinisme es basa en la resistència, en la supervivència”. Sense la presència constant de la mort com a possibilitat real l’alpinisme i la vida no tindria sentit. Sense això no es possible entendre a l’alpinista. He acabat el llibre, però m’he quedat quasi igual que al començament. Admiració per l’alpinista i decepció per la persona. Dic quasi perquè la meva decepció per la persona ha evolucionant cap a una misericordiosa decepció.
