Paisatge III

El professor Alain Roger desenvolupa en la seva ponència "Vie et mort des Paysages" al I Seminari Internacional sobre Paisatge (2003) una tesi interessant. Segons ell no existeix la bellesa natural i els paisatges son invencions culturals. Qualsevol experiència visual esta mediatitzada en major o menor grau pels models artístics. Així la percepció del paisatge no requereix cap intervenció mística o misteriosa, sinó la seva representació artística, en paraules de Montaigne, cal una “artialisation”.

Diferència clarament entre el concepte de país i paisatge com a clau de la seva argumentació. El país seria el grau zero del paisatge, el que precedeix a la seva artialisation. Un país no és un paisatge, i de l’un a l’altre hi ha tota la mediatització de l’art.

Explica el seu parer sobre l’origen del paisatge seguint els criteris d’Agustin Berque, i afirma que per a ell Roma és la primera societat paisatgista, i ho argumenta, encara que considera més endavant que el primer paisatge occidental no neix a Itàlia, sino al Nord d’Europa (al segle XV), quan es produeix una laització dels elements naturals i aquests es poden organitzar com a grup autònom. Però l’element decisiu per l’invenció del paisatge occidental és l’aparició del que anomena “finestra pictòrica”, és a dir, la mirada artística que transforma el país en paisatge.

Jo en general compartiria part de la seva argumentació, quan diu que la creació del paisatge és un procés intelectual. Tanmateix em sembla massa intel·lectual, urbana i acadèmica, i evidentment típicament francesa,i un petit dubte: pot ser el paisatge una creació cultural sense l’existència prèvia d’un país real? És a dir, sense arbres, prats, turons, cases i persones, sense realitat tangibles, com podem parlar de paisatge? Em sembla que és necessari una condició prèvia material i fàctica del tot imprescindible per després discutir si el paisatge és o no una creació cultural. Les tesis de l’Alain Roger les veig massa allunyades de la geografia i de la terra.

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Paisatge III

  1. Soc artista plàstic.Estic llegint el “Breu tractat del paisatge”-Edit.La Campana.
    Veig agosarat la tesi principal de l’autor.Que el paisatge és una invenció a partir de la seva artialització. Seguint l’axioma d’Oscar Wilde, quant que la natura acaba imitant l’art.
    És cert que s’estableix una relació dialèctica a través del posit cultural que la imatge plàstica ens ofereix,,,p.e. quan miro un ram de girasols, després del veure el quadre del Van Gogh, aquest em dona un codi, que vulguis no vulguis influencia la mirada.D’ací a dir que tot paisatge és invenció a partir de l’art del treccento/quatrocentto, …..impresionistes i per què no els paisates precubistes de Cezanne i l’Horta de Sant Joan d’en Picasso. Quan vaig a Hota de Sant Joan, no la veig segons Picasso.
    Vull dir que és una tesi molt reduccionista.
    Per mi veig un punt feble. Ell mateix defensa que l’ateració pot ser in situ/in visu. Insisteix en el segon aspecte, però en el primer es queda amb exemples de Land Art.
    Penso que el punt de vista antropologic-històric és menyspreat/oblidat?…el paisatge de casa nostra ha estat configurat per la feina del pages que segle darrera segle, quan es conforma la catalunya nova, ha de aprofitar terra bàsicament de seca en terreny muntanyós/pedregós.El pages de les pedresen fa pa…és a dir crear in situ un paisatge de pedra seca, barraques de pedra seca, masos del tot integrada a la terra de subsistència.Que el pagès no ho entengui com una globalitat estètica, no vol dir que quan arribi un espectador diguem-ne no autòcton quedi captivat per les formes que la terra, ribetejada i aprofitada economicament i ho vegi com una 2esculturaç” gegantina.
    Bé, aquest paisatge antropològic es tan important com el que captarà l’artista. Altrament dit, quan Mir escull paisatges on la pedra seca hi es present, el paisatge que representarà virtualment, ja existeix. El Land art no sorgeix amb el conceptual…

Els comentaris estan tancats.