Muntanya.net

S’ha escolat l’aniversari de la mort de l’escriptor Jules Verns, el centenari del qual s’ha celebrat al llarg del 2005, i no s’ha produït la sorpresa que internament desitjava.

[@more@]

Jo, com molta altra gent, vaig tenir una època de fascinació per l’obra de Verne. Durant uns anys vaig llegir, més aviat devorar, els seus llibre, agafat pels nous mons que m’obria, per les aventures que em permetia compartir amb els seus personatges. Tinc uns records inesborrables d’aquelles lectures, que m’han acompanyat sempre més. Potser per por de trencar aquells records màgics, després no he volgut tornar-hi, no m’he atrevit amb la relectura de la seva obra, amb la por d’endur-me una decepció o d’esquinçar un mite de la meva adolescència.

Tanmateix mai vaig arribar a entendre com era possible que Verne no tingués cap llibre ambientat a la muntanya o on aquesta hi tingués una presència central. Verne, el visionari de totes les tecnologies, el que fa passejar els seus personatges pel fons del mar, pel centre de la terrra, amb globus, l’avançat al seu temps, sembla que no tenia cap interès per la muntanya. Encara que tota la seva vida s’hagués limitat a moure’s Nantes i Amiens, sense a penes viatjar, no explica suficientment aquest desinterès, ja que la seva imaginació desbordant no li va impedir ambientar novel·les als llocs més inversemblants.

Tenia la tènue esperança que amb motiu de l’any Verne s’espolsés tota la seva obra, es repassessin els seus llibres, es remogués el seu catàleg, i aparegués alguna obreta, probablement menor, de muntanya. Em temo que no ha estat així, o si més no, no me n’he assabentat. En fi, sembla finalment que hauré d’acceptar que Verne no va escriure mai de muntanya.

Tweet

La gran majoria de llibres d’història de l’excursionisme, el muntanyisme i l’alpinisme comencen esmentat com a un dels primerissim fets destacats la suposada ascensió del Rei Pere el Gran, II de Catalunya i III d’Aragó, al cim del Canigó, l’any 1285. Molt abans de la primera ascensió de Petrarca al Mont Ventoux un rei català hauria pujat a una muntanya.

La història neix de la narració que fa en una crònica Salimbene de Adam, un frare franciscà, on relata amb força verisme l’ascensió. Pocs han anat a les fonts i han llegit directament aquesta crònica, però des de fa massa temps corre per la majoria de llibres d’història aquesta gesta. Ara de memòria recordo els llibres de Joseph Ribas, d’Agustí Faus, del Marcos Feliu, de Patrice de Bellefon, de l’Agustí Jolis, potser del mateix Iglèsies i alguns altres estrangers que ho esmenten i ho donen per fet. En el camp de la història recordo haver llegit al mateix d’Abadal, Coll i Alentorn i altres prestigiosos historiadors que aquesta llegenda molt possiblement era real. Per contra algun historiador rigorós com Ferran Soldevila, mai ho havia admès.

[@more@]

En el número de desembre de 2005 de la revista Muntanya, el jove historiador Oriol Garcia Farré escriu un magnífic article que sota el títol Escac al Mite, demostra la falsedat a la història i explica com s’ha d’interpretar la crònica, que simplement és una paràbola en clau històrica. Amb un treball documental acurat, acudint a la font original i amb un simple interpretació textual estricte, aquest jove historiador passa la mà per la cara a generacions d’historiadors (aficionats i professionals).

Jo personalment mai havia comprés com els llibre d’història anaven recollint i repetint aquest fet, sense que ningú es dediques a analitzar-lo seriosament. Pel context històric es fa del tot improbable que un rei hagués fet aquesta ascensió, però només per la mateixa redacció de la crònica ja es veia que era inventada. Sempre m’ha estranyat com s’admetia i es donava validesa a una història que només era un llegenda.

Amb elegància, senzillesa però claredat i contundència ara aquest jove historiador ha deixat les coses al seu lloc. Caldrà potser que revisem molts passatges de la història de l’excursionisme amb nous ulls, amb més rigor i seriositat, sense tant romanticisme i idealisme? Probablement caurien altres mites.

Tweet

Els diaris ens expliquen alguns projectes d’infraestructures andorrans. En declaracions d’Esteve Comes, subdirector del Ministeri d’Urbanisme i Ordenament Territorial del Govern d’Andorra,el Pla sectorial de noves infraestructuras viàries del Govern Andorra, previst pels propers 42 anys, preveu la construcció de 65 nous km de carreteres, dels quals més d’un terç seran en forma de túnels.

[@more@]

Per una banda torna a parlar-se de la construcció d’un nou túnel per comunicar Andorra amb la Cerdanya. És un projecte a llarg termini, en l’horitzó de 2050. Seria un túnel d’uns 10 Km, entre Grau Roig i Meranges. Aquest túnel exigirà la construcció de nous accessos.

De moment ja s’està treballant en l’anomenat túnel dels Dos Valires, que unirà Encamp amb la Massana, d’un 3 km i que es vol inaugurar el 2009. Costarà uns 120 milins d’euros, i serà gratuït. Un altra túnel previst és l’anomenat de La Solana a Andorra, d’uns 5 km, per unir la Massana amb Sant Julià de Lòria.

Els andorrans van forts. Tenen un país petit, amb evidents dificultats orogràfiques, però el seu model de desenvolupament exigeix unes comunicacions que no els escanyin perquè els turistes espanyols i francesos hi puguin accedir amb la màxima facilitat. Tenen diners per plantejar-se quasi tot, i la consciencia ambiental és pràcticament nul·la. Desprès de carregar-se el fons de les valls, ara amenacen les muntanyes. Crec que és una perspectiva negativa. Enlloc parlen d’alternatives, altres possibilitats amb menys impacte o estudiar regulacions. Quan llegeixo aquestes bestieses andorranes penso en Suissa. Recordo Zermatt, la vall de Grindelwald, els Grisons. En un entorn orogràfic similar les opcions han estat radicalment diferents. I no em sembla que a Suïssa no els funcioni prou bé. S’imposarà mai el seny a Andorra i pensaran una mica en conservar el seu país? De fet el que més m’empiparia seria que destrossessin la vall de la Llosa. A seguir-ho.

Tweet

Aquest matí he fet una breu matinal al Sot del Bac i els Cingles de Bertí. Feia molt de temps que hi volia tornar i avui ha estat possible. Surto d’hora i per fer-ho complet decideixo agafar el tren a Sant Andreu Arenal. En aquesta primera hora matinera al vagó només hi ha jovent que torna de la discoteca i immigrants. Ningú més. Mentre el tren avança pel castigat Vallès faig memòria. Si els comptes són correctes m’adono astorat que l’anterior excursió al Bac va ser 26 anys enrere!

[@more@]

Baixo al Figaró, on m’espera el F.R., bon coneixedor d’aquest país. Comencen a caminar cap el Sot de Bac. El terreny esta fangós. De la Plana de Vic s’esmunyi pel corredor del Congost glopades de boira, però el sol que s’alça ferm sobre el Vallès atura la seva progressió i la desfà. Ens entretenim una bona estona contemplant el Tap de Xampany, les dues Germanes. Recordava el sostre molt més gran i ara el trobo petitet. Els antics burils han estat substituïts per parabolts. La cascada del Prat baixa ufanosa. Pugem fins la Trona, on esmorzem.

Allí arriba tota una colla de caminadors. És una sortida de la secció excursionista de l’Ateneu Santjustenc. Reconec l’Isidor Cònsul i ens saludem. És una de les sortides matinals que fan, i que aquest cop a més a més és literària. Dalt de la Trona es posa a llegir un llarg fragment de Els sots feréstecs, de Raimon Caselles, novel·la l’acció de la qual s’esdevé per aquests verals. Escolto en silenci. Ho trobo admirable que una colla de persones es posi a caminar resseguint les petjades de la literatura. Amb passió i entonació el Cònsul llegeix un passatge on el Carbassó anuncia un foc fictici a Montmany. Esplèndid. Em retorna al cap els records de la lectura d’aquesta obra, de la basarda humana amb la que el pobre mossèn es va haver d’enfrontar, dels seus patiments. Penso que efectivament la literatura pot crear paisatges, i de sobte tot allò que pocs minuts abans havia contemplat rutinàriament agafa una nova perspectiva. I qui deia que l’excursionisme tradicional estava mor?

Seguim la carena dels Cingles cap al nord. No paren de passar motos. Quina plaga. Un airet fi i fresquet ens acompanya. El Matagalls ben blanc i el Pirineu al fons del tot nevat ens recorden la sensacional nevada del cap de setmana passat. Els camps estan llaurats i uns escassos rebrots anuncien la primavera. Traiem el nas al Castellet i anem fins les antenes, baixant pel grau que els de la travessa Matagalls-Montserrat han recuperat. Agafo just el tren de dos quarts de dues, i a les tres soc a dinar a casa.

Ha estat una breu i senzilla matinal, per estirar les cames, que ha servit per retrobar-me amb un bon amic, retrobar-me amb un paisatge i recordar el pas inexorable del temps. He agafat de la llibreria Els sots feréstecs i aquest vespre li donaré una mirada.

Tweet

De manera simultània aquests dies s’escau la celebració de dos aniversaris importants per l’excursionisme: els 90 anys de la llibreria Quera i els 60 anys de l’editorial Alpina.

[@more@]

La Quera és una llibreria excursionista que està en un dels indrets més bonics del barri gòtic barceloní, el carrer Petritxol. En els seus orígens era una llibreria dedicada al llibre català i al teatre especialment, però a partir de la guerra civil es va anar centrant cada cop més en l’excursionisme i la muntanya, fins esdevenir un comerç especialitzat en aquest món. Sempre ha estat una botiga familiar, i ara la porta el Raimon, la quarta generació de la família Quera. És un lloc entranyable, que tots els barcelonins i molts catalans aficionats a l’excursionisme han freqüentat i hi ha comprat. Durant molts anys era pràcticament la única llibreria on trobar llibres de muntanya. Ara això ha canviat i hi ha altres molt bones llibreries de muntanya, i amb Internet les dificultats per accedir a qualsevol editorial i llibre han desaparegut, però la Quera continua tenint el sabor del petit comerç tradicional. Durant aquests dies i fins a meitat de mes ha muntat una petita exposició a l’aparador i la rebotiga, i si sou per Barcelona i podeu, traieu-hi el nas.

En paral·lel s’escau també un altre aniversari, els 60 anys de l’editorial Alpina. El 1946 el geògraf Salvador Llobet endegava l’editorial Alpina des de Granollers amb un mapa sobre Sant Llorenç de Munt. Durant molts i molts anys els mapes de l’Alpina han estat l’única eina disponible per als excursionistes catalans. La seva tasca ha estat fonamental, especialment per les dificultats i precarietat de mitjans en que s’ha fet. Durant una època els mapes de l’Alpina, especialment els de mitja muntanya, van tenir mala fama, ja que els errors sovintejaven i molts ens hi havíem perdut. La mort del Salvador Llobet va provocar una crisi amb altres socis que va fer perillar la continuïtat de l’empresa, però sortosament es va poder reconduir la situació i donar un bon cop de timó. Una nova direcció molt més professionalitzada ha dut a terme en els darrers anys una tasca excel·lent. En l’actualitat l’Alpina els mapes són d’un altíssim nivell, amb un treball molt acurat i una fiabilitat molt gran.

També s’ha d’assenyalar que hi ha un lligam entre ambdós aniversaris, ja que Joan Quera va ser membres fundador de l’Alpina, i a banda de participar en l’elaboració de mapes i en les tasques editorials, durant molts anys la llibreria en va fer la distribució i va ser el punt de trobada a Barcelona.

Aquests dies que amb això de l’Estatut es parla sovint del país, del seu futur i de les possibles expectatives, no escolto a ningú dir que un país es fa amb Estatuts però sobretot amb la tasca, el treball, el compromís i l’actuació dels seus ciutadans. L’aportació de la Quera i l’Alpina a l’excursionisme, però també al país, a la seva llengua i cultura han estat claus, i amb motiu de la festa d’aquests aniversaris això és el que hem de recordar. Amb uns quants d’altres exemples com aquests, de treball, compromís i tenacitat, tots en sortiríem guanyant.

Tweet

Llegeixo la memòria de 2004 de la Red de Parques Nacionales. És un gruixut volum de 260 planes amb molta informació. Entre l’allau de xifres retinc una dada per pensar. El Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici va tenir el 2004 341.759 visitants. Se segueix una tendència de clara davallada iniciada el 2001, quan es va assolir el seu sostre de visitants: 410.427 visitants. És una bona o mala noticia?

[@more@]

Tweet

Si fa un parell de dies parlàvem de la mort d’un bon escalador i muntanyenc, amb tristesa avui hem d’esmentar la desaparició de Jean Cristophe Lafaille. Estava intentant fer la primera hivernal en solitari al Makalu, quan ha desaparegut entre el darrer campament (7.600 m) i el cim. Des de dijous passat s’ha perdut la comunicació amb ell. Ahir un helicòpter va sobrevolar la muntanya, va localitzar la tenda, però no va trobar cap rastre seu. Avui en el seu web hi ha un breu comunicat de la seva dona, corprenedor per la sobrietat i el dolor contingut.

[@more@]

No se sap el que ha passat, però donades les circumstàncies el més pausible és donar-lo per desaparegut. Lafaille és/era un alpinista excepcional, probablement un dels més brillants del darrer decenni. Els seus inicis van estar lligat a l’escalada esportiva i aviat va evolucionar cap a l’alpinisme. La seva primera anada a l’Himalaia li va suposar viure una experiència extraordinària en l’ascensió a la cara sud de l’Annapurna, on va morir Pierre Beghin, i d’on va poder sortir amb un descens diabòlic, que va explicar en el seu llibre Presoner de l’Annapurna. A partir de llavors enlloc de recular es va enganxar a l’altitud i va anar bastint una trajectòria guiada per una ètica estricte i sense concessions,decantant-se per ascensions en solitari, de dificultat, amb un mínim o nul suport. Malgrat ser un professional mediàtic va aconseguir fer respectar la seva filosofia i fer el tipus d’ascensions que volia.

Quan el vaig veure un cop vaig restar sorprès. Era un home petit, baixet, magre, aparentment no gaire fort, però amb un evident magnetisme. Feia temps que el seguia i patia a cada nova ascensió. Em semblava que volia anar sempre una mica més enllà en el seu compromís i assumpció de riscos.

Sempre m’he preguntat de quina fusta estan fets aquests tipus d’alpinistes. Els Loretan, Kukuckza, Messner, etc. són persones fora del normal, amb unes condicions físiques i alpinístiques extraordinàries, però especialment amb una psicologia excepcional. Plantejar qualsevol ascensió a un cim de l’Himalaia exigeix una voluntat especial, però fer-ho en solitari, per rutes de compromís o dificultat, sense marge per l’error, sempre al fil de l’abisme, està a l’abast de molt pocs. Em fascinen aquests alpinistes i m’agradaria poder comprendre la seva manera de pensar, la seva filosofia existencial, poder entrar en el seu cap. És un misteri que escapa a la raó convencional, absolutament inexplicable, que només em causa admiració, respecte i curiositat. En aquests alpinistes d’elit hi ha la grandesa del gran alpinisme i un dels misteris més pregons de la naturalesa humana.

Probablement no sabrem mai com haurà estat el final de Lafaille. Restarà el seu record i el testimoni de la seva carrera impecable. Des d’aquest senzill i humil record per un alpinista excepcional voldria fer arribar un desig de suport a la seva desolada família.

Tweet

Llegeixo en una revista francesa un llarg article sobre l’esquí de muntanya. Els francesos utilitzen la paraula Enquète per designar el que aquí en diríem potser reportatge d’investigació, que en el fons no és més que un recull d’opinions, dades i dates ben treballes. Hi ha unes quantes xifres i opinions interessants.

[@more@]

A França es calcula que hi ha al voltant de poc més de 100.000 aficionats a l’esquí de muntanya, 1.200 corredors de competicions, unes 30 competicions als Alps i una quinzena als Pirineus. Cada any es venen uns 12.000 parells d’esquís de muntanya, front a 600.000 parells d’esquís alpins i unes 100.000 raquetes. El mercat és petit, però ferm, i tots els fabricants coincideixen en acceptar una petita i regular alça entre el 5 i el 10 % en els darrers anys.

A banda de les xifres fredes, sembla que s’accepta que majoritàriament els nous practicants ho fan bàsicament a la recerca de noves sensacions i emocions en el descens, de la glisse. La concepció clàssica es mantindria, però cada cop hi hauria més practicants que no cercarien tant un cim o una travessa com un bon descens, a cops no massa lluny dels remuntadors. Hi ha una explosió de l’esquí fora pista i una part d’aquests descobridors de la neu verge es passarien a l’esquí de muntanya. Enlloc d’arribar-hi des de l’alpinisme o el muntanyisme, ho farien des del món de l’esquí alpí, amb tot una colla de problemes sobre el coneixement del medi, els perills de la neu i manca de tècnica de muntanya.

Contràriament a fa uns quants anys, quan l’esquí de muntanya es reservava a la primavera, ara es practica des de les primeres neus (novembre-desembre) fins prop de l’estiu (maig-juny). Això ha provocat canvis en alguns refugis, que han ampliat el seu període d’obertura a l’hivern.

Creixen molt les ascensions d’una jornada, sovint s’evita passar la nit al refugi, i les travesses o excursions de varis dies es mantenen estancades.

La competició ha tingut un augment notable, i els calendaris de proves, curses i diferents modalitats estan en constant expansió. L’objectiu de les federacions franceses es poder aconseguir que finalment l’esquí de muntanya es pugui integrar en els Jocs Olímpics d’hivern.

Es constata una clara i evident milloria del material en els darrers anys, el que ha facilitat també l’augment de practicants.

Una curiositat d’aquest augment de l’esquí de muntanya passa en el terreny de les guies. En els anys 70 la guia del matrimoni Traynard (llibre de capçalera pels esquiadors d’aquella època) proposaven 200 excursions per tots els Alps. Als anys vuitanta dins de la cèlebre col·lecció “Les 100 millors ascensions” es recollien 400 ascensions amb esquis. En els anys 90/2000 una col·lecció de guies d’esquí de muntanya, per cobrir la mateixa area, proposa més de 3.000 itineraris.

També es destaca el fenomen d’internet i l’èxit d’alguns webs i fòrums on els practicants intercanvien informacions d’ascensions, de les condicions, de l’estat de la neu, amb l’exemple impressionant del web www.camptocamp.com, veritable referència pels aficionats.

En línies generals aquests dossier (ben treballat com sempre fan els francesos), que sintetitzo molt, crec que seria exportable a cada nostra. Salvant les distàncies per les xifres, les tendències que s’apunten i es constaten són molt similars a les d’aquí. Certament hi ha una evolució en les pràctiques, la competició té una volada important, hi ha un petit augment i no explosió en relació a altres esports de muntanya, encara que la publicació de guies està força estancada.

Acceptant aquesta descripció dels nous usos socials de l’esquí de muntanya com a signe de normalitat, tanmateix, i amb tota humilitat i modèstia, jo subscribeixo plenament un petit apunt de Jean-Paul Zuanon al final de l’article: “estimo fer la meva traça sobre la neu verge en una vall solitària i perduda, una traça tipus Samivel que s’adapta harmoniosament i amb intel·ligència al terreny i el relleu. Per mi l’esquí de muntanya és en primer lloc solitud, silenci, aventura personal, plaer de la descoberta, contacte quasi sensual amb la neu. No utilitzo ni GPS ni porto telèfon mòbil, però no oblido mai el meu Arva. No vull explicar les meves ascensions a cap revista o fòrum d’internet. Soc egoista, misàntrop, elitista, salvatge o asocial? Sens dubte estic passat de moda, però aquesta és la meva joia”. Jo no ho sabria dir millor.

Tweet

Repasso els blocs de muntanya coneguts i entristit llegeixo que Pierre Chapoutot s’ha mor. Sembla que el passat 20 de gener va ser arrossegat per una allau esquiant prop de Valmorel, i encara que va poder ser rescatat, va morir camí de l’hospital.

Era un alpinista i escalador relativament conegut a França, encara que desconegut a casa nostra. Havia estat un escalador destacat, amb nombroses i importants vies als Ecrins, fundador de la mítica revista Passages, president del GHM, director de la revista Cimes i alpinista entusiasta. Va destacar com a escriptor, molt bon escriptor, amb una força creativa i una certa ambició literària, quelcom infreqüent en el món de la muntanya. Recordo encara amb gust el seu llibre sobre la Meije, i una obra inclassificable, La montagne c’est pointu.

No tenia cap relació amb ell, fins que per aquelles coses d’Internet varem localitzar els nostres blocs i els enllaçarem. Periòdicament repassava els posts del seu bloc, on sempre hi feia aportacions singulars, divertides i que llegia de gust. Els seus escrits sobre la Meije són brillants i molt originals. És una sensació rara el perdre un company de bloc. A qui ens agrada llegir sobre muntanya ens trobarem una mica més orfes. Descansi en pau.

[@more@]

Tweet

Aquest darrers tres dies han estat passats per neu. Ha nevat arreu de Catalunya, amb gruixos importants i a llocs del tot insòlits. Els mitjans de comunicació han anat plens, i amb la que ha caigut ens en hem sortit prou be.

Només quatre ratlles de la meva experiència. Dijous em vaig dir que no m’ho podia perdre i divendres vaig fer via cap a la muntanya. No per fer cap excursió, cosa poc probable, sinó per viure la nevada. Han estat dos dies intensos, de convivència permanent amb la neu. Cinc notes em volten pel cap.

[@more@]

Primera. Conduir una llarga estona per una carretera secundària absolutament nevada, sol, amb els flocs esclafant-se al vidre. La llevaneus ha passat, però als pocs minuts la carretera torna a ser ben blanca. El cotxe avança treballosament. Ningú més circula. Sensació d’aillament i solitud, de petitesa, d’humilitat, de futilitat de la tècnica humana front la natura.

Segona. Malgrat el meu estat no vaig poder evitar sortir a caminar per un bosc. Un llarg camí on m’enfonsava per sobre el genoll. Anyorança dels esquis. Els arbres i matolls aclofats pel pes de la neu. De tant en tant el seu pes reblinca una branca i aquesta s’allibera, deixant caure el tou de la neu amb un soroll sord, espès, vagament inquietant. Silenci absolut. La neu va caient impassible i continua, i jo camino aïllat del món, ficat dins meu. Bellesa inescrutable.

Tercera. Vora el foc veig caure la neu afora. Escalfor dins i fred darrera el vidre. Civilització i tempesta alhora. El contrast i tensió permanent entre el nostre món i el que ens és alié, aparentment contradictoris, però ambdós necessaris alhora.

Quarta. El soroll de la neu al caure. Finíssim, inaprensible, vagament eteri, persistent, com els acords de la Música callada de Monpou. Ambdós sons màgics, impossibles de descriure. S’han d’escoltar, sentir, per comprendre.

Cinquena. Durant els darrers dies m’ha acompanyat la música de la Carla Bruni. Mentre conduïa sentia la calidesa estranyament sensual de la seva veu incommensurable, mentre caminava em retornava la lletra de Quelqu’un m’a dit, metre seia vora el foc tornava a escoltar el seu Raphael. Malgrat tot, durant alguns instants d’aquest cap de setmana, em penso que he sentit la bonheur que la Bruni insinua.

Tweet