Neu

Aquest darrers tres dies han estat passats per neu. Ha nevat arreu de Catalunya, amb gruixos importants i a llocs del tot insòlits. Els mitjans de comunicació han anat plens, i amb la que ha caigut ens en hem sortit prou be.

Només quatre ratlles de la meva experiència. Dijous em vaig dir que no m’ho podia perdre i divendres vaig fer via cap a la muntanya. No per fer cap excursió, cosa poc probable, sinó per viure la nevada. Han estat dos dies intensos, de convivència permanent amb la neu. Cinc notes em volten pel cap.

[@more@]

Primera. Conduir una llarga estona per una carretera secundària absolutament nevada, sol, amb els flocs esclafant-se al vidre. La llevaneus ha passat, però als pocs minuts la carretera torna a ser ben blanca. El cotxe avança treballosament. Ningú més circula. Sensació d’aillament i solitud, de petitesa, d’humilitat, de futilitat de la tècnica humana front la natura.

Segona. Malgrat el meu estat no vaig poder evitar sortir a caminar per un bosc. Un llarg camí on m’enfonsava per sobre el genoll. Anyorança dels esquis. Els arbres i matolls aclofats pel pes de la neu. De tant en tant el seu pes reblinca una branca i aquesta s’allibera, deixant caure el tou de la neu amb un soroll sord, espès, vagament inquietant. Silenci absolut. La neu va caient impassible i continua, i jo camino aïllat del món, ficat dins meu. Bellesa inescrutable.

Tercera. Vora el foc veig caure la neu afora. Escalfor dins i fred darrera el vidre. Civilització i tempesta alhora. El contrast i tensió permanent entre el nostre món i el que ens és alié, aparentment contradictoris, però ambdós necessaris alhora.

Quarta. El soroll de la neu al caure. Finíssim, inaprensible, vagament eteri, persistent, com els acords de la Música callada de Monpou. Ambdós sons màgics, impossibles de descriure. S’han d’escoltar, sentir, per comprendre.

Cinquena. Durant els darrers dies m’ha acompanyat la música de la Carla Bruni. Mentre conduïa sentia la calidesa estranyament sensual de la seva veu incommensurable, mentre caminava em retornava la lletra de Quelqu’un m’a dit, metre seia vora el foc tornava a escoltar el seu Raphael. Malgrat tot, durant alguns instants d’aquest cap de setmana, em penso que he sentit la bonheur que la Bruni insinua.

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Neu

  1. AlImbUrg diu:

    No ve al cas en aquest post, però coneixeu el geocaching?? no he vist que ningu en parli a la blogosfera,és una bona manera de coneixer la muntanya, tant en familia com amb els amics!

  2. AlImbUrg diu:

    Doncs si jo en sóc practicant, ara no tant que no tinc massa temps, però és una forma divertida de fer excursionetes que d’altre forma potser no faria, és un joc però te’l pots pendre com una motivació extra per visitar alguns llocs,aps i tot i no tenir el revol que te en altrs paiss com U.K. on és molt practicat, deu ni do com s’esta extenent!

Els comentaris estan tancats.