Si fa un parell de dies parlàvem de la mort d’un bon escalador i muntanyenc, amb tristesa avui hem d’esmentar la desaparició de Jean Cristophe Lafaille. Estava intentant fer la primera hivernal en solitari al Makalu, quan ha desaparegut entre el darrer campament (7.600 m) i el cim. Des de dijous passat s’ha perdut la comunicació amb ell. Ahir un helicòpter va sobrevolar la muntanya, va localitzar la tenda, però no va trobar cap rastre seu. Avui en el seu web hi ha un breu comunicat de la seva dona, corprenedor per la sobrietat i el dolor contingut.
[@more@]
No se sap el que ha passat, però donades les circumstàncies el més pausible és donar-lo per desaparegut. Lafaille és/era un alpinista excepcional, probablement un dels més brillants del darrer decenni. Els seus inicis van estar lligat a l’escalada esportiva i aviat va evolucionar cap a l’alpinisme. La seva primera anada a l’Himalaia li va suposar viure una experiència extraordinària en l’ascensió a la cara sud de l’Annapurna, on va morir Pierre Beghin, i d’on va poder sortir amb un descens diabòlic, que va explicar en el seu llibre Presoner de l’Annapurna. A partir de llavors enlloc de recular es va enganxar a l’altitud i va anar bastint una trajectòria guiada per una ètica estricte i sense concessions,decantant-se per ascensions en solitari, de dificultat, amb un mínim o nul suport. Malgrat ser un professional mediàtic va aconseguir fer respectar la seva filosofia i fer el tipus d’ascensions que volia.
Quan el vaig veure un cop vaig restar sorprès. Era un home petit, baixet, magre, aparentment no gaire fort, però amb un evident magnetisme. Feia temps que el seguia i patia a cada nova ascensió. Em semblava que volia anar sempre una mica més enllà en el seu compromís i assumpció de riscos.
Sempre m’he preguntat de quina fusta estan fets aquests tipus d’alpinistes. Els Loretan, Kukuckza, Messner, etc. són persones fora del normal, amb unes condicions físiques i alpinístiques extraordinàries, però especialment amb una psicologia excepcional. Plantejar qualsevol ascensió a un cim de l’Himalaia exigeix una voluntat especial, però fer-ho en solitari, per rutes de compromís o dificultat, sense marge per l’error, sempre al fil de l’abisme, està a l’abast de molt pocs. Em fascinen aquests alpinistes i m’agradaria poder comprendre la seva manera de pensar, la seva filosofia existencial, poder entrar en el seu cap. És un misteri que escapa a la raó convencional, absolutament inexplicable, que només em causa admiració, respecte i curiositat. En aquests alpinistes d’elit hi ha la grandesa del gran alpinisme i un dels misteris més pregons de la naturalesa humana.
Probablement no sabrem mai com haurà estat el final de Lafaille. Restarà el seu record i el testimoni de la seva carrera impecable. Des d’aquest senzill i humil record per un alpinista excepcional voldria fer arribar un desig de suport a la seva desolada família.
