Llegeixo en una revista francesa un llarg article sobre l’esquí de muntanya. Els francesos utilitzen la paraula Enquète per designar el que aquí en diríem potser reportatge d’investigació, que en el fons no és més que un recull d’opinions, dades i dates ben treballes. Hi ha unes quantes xifres i opinions interessants.
[@more@]A França es calcula que hi ha al voltant de poc més de 100.000 aficionats a l’esquí de muntanya, 1.200 corredors de competicions, unes 30 competicions als Alps i una quinzena als Pirineus. Cada any es venen uns 12.000 parells d’esquís de muntanya, front a 600.000 parells d’esquís alpins i unes 100.000 raquetes. El mercat és petit, però ferm, i tots els fabricants coincideixen en acceptar una petita i regular alça entre el 5 i el 10 % en els darrers anys.
A banda de les xifres fredes, sembla que s’accepta que majoritàriament els nous practicants ho fan bàsicament a la recerca de noves sensacions i emocions en el descens, de la glisse. La concepció clàssica es mantindria, però cada cop hi hauria més practicants que no cercarien tant un cim o una travessa com un bon descens, a cops no massa lluny dels remuntadors. Hi ha una explosió de l’esquí fora pista i una part d’aquests descobridors de la neu verge es passarien a l’esquí de muntanya. Enlloc d’arribar-hi des de l’alpinisme o el muntanyisme, ho farien des del món de l’esquí alpí, amb tot una colla de problemes sobre el coneixement del medi, els perills de la neu i manca de tècnica de muntanya.
Contràriament a fa uns quants anys, quan l’esquí de muntanya es reservava a la primavera, ara es practica des de les primeres neus (novembre-desembre) fins prop de l’estiu (maig-juny). Això ha provocat canvis en alguns refugis, que han ampliat el seu període d’obertura a l’hivern.
Creixen molt les ascensions d’una jornada, sovint s’evita passar la nit al refugi, i les travesses o excursions de varis dies es mantenen estancades.
La competició ha tingut un augment notable, i els calendaris de proves, curses i diferents modalitats estan en constant expansió. L’objectiu de les federacions franceses es poder aconseguir que finalment l’esquí de muntanya es pugui integrar en els Jocs Olímpics d’hivern.
Es constata una clara i evident milloria del material en els darrers anys, el que ha facilitat també l’augment de practicants.
Una curiositat d’aquest augment de l’esquí de muntanya passa en el terreny de les guies. En els anys 70 la guia del matrimoni Traynard (llibre de capçalera pels esquiadors d’aquella època) proposaven 200 excursions per tots els Alps. Als anys vuitanta dins de la cèlebre col·lecció “Les 100 millors ascensions” es recollien 400 ascensions amb esquis. En els anys 90/2000 una col·lecció de guies d’esquí de muntanya, per cobrir la mateixa area, proposa més de 3.000 itineraris.
També es destaca el fenomen d’internet i l’èxit d’alguns webs i fòrums on els practicants intercanvien informacions d’ascensions, de les condicions, de l’estat de la neu, amb l’exemple impressionant del web www.camptocamp.com, veritable referència pels aficionats.
En línies generals aquests dossier (ben treballat com sempre fan els francesos), que sintetitzo molt, crec que seria exportable a cada nostra. Salvant les distàncies per les xifres, les tendències que s’apunten i es constaten són molt similars a les d’aquí. Certament hi ha una evolució en les pràctiques, la competició té una volada important, hi ha un petit augment i no explosió en relació a altres esports de muntanya, encara que la publicació de guies està força estancada.
Acceptant aquesta descripció dels nous usos socials de l’esquí de muntanya com a signe de normalitat, tanmateix, i amb tota humilitat i modèstia, jo subscribeixo plenament un petit apunt de Jean-Paul Zuanon al final de l’article: “estimo fer la meva traça sobre la neu verge en una vall solitària i perduda, una traça tipus Samivel que s’adapta harmoniosament i amb intel·ligència al terreny i el relleu. Per mi l’esquí de muntanya és en primer lloc solitud, silenci, aventura personal, plaer de la descoberta, contacte quasi sensual amb la neu. No utilitzo ni GPS ni porto telèfon mòbil, però no oblido mai el meu Arva. No vull explicar les meves ascensions a cap revista o fòrum d’internet. Soc egoista, misàntrop, elitista, salvatge o asocial? Sens dubte estic passat de moda, però aquesta és la meva joia”. Jo no ho sabria dir millor.
