Muntanya.net

Ahir
vagi veure per la televisió Temps de Neu. Per a qui no ho sàpiga aquest és un
programa que fa TV3 en temporada de neu. Mai m’ha agradat gaire i no n’he estat
seguidor fidel, malgrat agradar-me l’esquí. El veig ocasionalment, però cada
cop m’agrada menys. De fet em desagrada profundament.

Es
un programa terriblement endogàmic amb massa afició a fer-se autobombo i
mirar-se el mèlic. Resulta que enguany celebren 20 anys i a cada programa han
de trobar un motiu per celebrar-ho, cada cop amb xorrades més estúpides. També és insuportable de seguir per l’allau de
publicitat, markéting i propaganda descarada, descaradíssima, gens subliminal.

El muntatge, la realització i acompanyament musical em mareja i fa venir mal de
cap, i els personatges que treuen són lamentables. Ara s’han aficionat a la Beth i cada setmana hem de
veure les seves gracietes poca soltes. Hi manca rigor, contingut i criteri.
Dubto molt que el perfil del programa s’adigui amb el gruix d’esquiadors que es
troben a una estació d’esquí.

No
entenc com TV3 ha permès que aquest programa s’hagi erigit en una mena de república
independent i hagi perdut el control. Suposo que la quantitat de publicitat que
el programa aconsegueix han convertit l’espai en una pura maquina de fer diners i serveix
per viatjar i esquiar de franc a unes quantes persones, però des d’aquí reclamo
a TV3 un programa seriós, de qualitat, amb vocació de servei, amb una intenció
divulgativa i formativa, ben realitzat i amb cares noves sobre el món de la neu
i l’esquí. Molts ho agrairíem.

[@more@]

Tweet

Vagi
per endavant que aquest post és políticament incorrecte i que molt probablement
moltes dones s’enfadaran, però acabo de llegir una frase que em confirma un
pensament meu. Diu un expert en orientació que encara que empíricament no es
pot demostrar, per ell és veritat que les dones s’orienten a la muntanya i a la
natura en general, pitjor que els homes. No hi sap trobar les causes, sinó un
cúmul de pòsits antropològics. La dona en la tradició de la civilització humana
no ha tingut la tasca mai de conduir, d’anar davant dels grups, de caçar o
buscar els aliments. Aquest ha estat un rol reservat als homes i per això
aquests, en general, han desenvolupat un sentit de l’orientació més elevat.

La
meva petita experiència personal ho confirma. Amb totes les dones que he sortit
a la muntanya sempre he patit en l’orientació. Segur que hi ha dones que
s’orienten molt bé, però sembla que la majoria tenen clares dificultats. Hi
esteu d’acord?

[@more@]

Tweet

Finalment
he pogut confirmar la noticia i veure fotografies. Els insignes directius del
Parc Natural de Sant Llorenç i la
Serra de l’Obac van decidir adecuar el camí entre la Casa
Nova i la Casa Vella
de l’Obac. Aquesta adequació ha
consistit en la total pavimentació del camí, deixant un ferm finíssim. El motiu
aduït és que han preparat un recorregut apte per persones amb dificultats de mobilitat.

Lloable
propòsit i absurd resultat. Què és això d’anar asfaltant, encimentat o
pavimentant els camins de muntanya. A qui se li pot haver acudit? A un
buròcrata de despatx, que en sa vida ha sortit de la ciutat i que no té ni idea
com s’han de fer les coses. Quina lògica té asfaltar camins en un espai
protegit com a Parc Natural?

Em
sembla molt bé que es vulgui facilitar l’accés a la natura a les persones amb
dificultats de mobilitat, vagin amb cadires de rodes, crosses o bastons. Hi
tenen tot el dret. Però la manera no rau
en desvirtuar la natura, sinó en facilitar els mitjans adients per acostar a
aquestes persones a la natura. Per veure més asfalt i ciment no cal sortir de
la ciutat. A França, Suïssa, Itàlia i altres països europeus que ens porten
davantera en això, tenen cadires de rodes, lliteres i motxilles adaptades per
la muntanya i programes efectius per
acostar a la muntanya a les persones amb disminucions. I funciona. Però no
asfalten camins.

[@more@]

Tweet

Com amant dels llibres en general, en particular
els de muntanya, i entre ells amb una especial atenció pels clàssics, cada nova
edició d’alguns d’aquests és un motiu d’alegria. El nostre país és una mica
oblidadís amb els seus clàssics de muntanya, però algunes iniciatives permeten
retrobar-se amb ells de tant en tant. És una bona noticia que es mereix una
ressenya la reedició dels Records d’un
excursionista de Carles Bosch de la Trinxeria, clàssic entre els clàssics. Llibre original
de 1887, Bosch hi aplega antigues col.laboracions escrite en diversos mitjans.
Recull les excursions, caceres, caminades i facècies de muntanya d’aquest
jonquerenc sempre amb un peu a cada banda de la frontera. El Centre
Excursionista Empordanès,
per celebrar el quarentè aniversari de l’entitat, ha tingut la bona pensada de
reeditar aquest llibre, que ja no es podia trobar a les llibreries, desprès
d’una antiga edició de Selecta de 1983 poc estesa, amb un llenguatge clarament
millorable. Optant per respectar al màxim l’original, amb una excel·lent
introducció de la Neus Aragonès
(que té publicat un bon treball Carles Bosch de la Trinxeria i
l’excursionisme, publicat per Cossetania el 2003, els excursionistes
empordanesos i especial la tenacitat de Joan Cos, ens han posat al nostre abast
un text que cap excursionista hauria d’ignorar. Us en recomano la seva lectura
a qui no el conegui, ja que és un text enormement agradós, simpàtic i atractiu.
[@more@]

Tweet

Em
miro el Calendari de Caminades pel 2006 publicat per la Feec. És un calendari que
intenta recollir la majoria de caminades que es fan a Catalunya organitzades
per entitats excursionistes. Inclou caminades de resistència ( + 50 quilòmetres),
caminades nocturnes, caminades populars, marxes infantils, marxes regulades, de
veterans, proves de la
Copa Catalana de Caminades de Resistència, de Barnatresc, de
Naturtresc, de la Copa
Catalana de Mares Tècniques Regulades, de les caminades del
Palau Robert, etc, etc,etc. Hi ha caminades de tot tipus, ja que encara que pel
neòfit tot pugui semblar igual, hi ha moltes maneres, estils i formules de
caminar.

Si
no m’erro recull de gener a desembre més de 400 propostes, centrades bàsicament
els caps de setmana, per totes les comarques de Catalunya i arreu de tots els
pobles, muntanyes i massissos. És abassegador. I no hi són totes, ja que a més
a més hi ha tota mena de caminades organitzades per ajuntaments, associacions
de veïns, oficines de turisme, grups de barri, etc, etc, etc que no estàn
incloses en aquest calendari.

L’afició
dels catalans per caminar em sembla admirable. Perquè em consta que a moltes
d’aquestes caminades el nombre de participants és compta per dotzenes o inclòs
per centenars. Ho trobo sensacional.

[@more@]

Tweet

Llegeixo una nota d’un estudi de recerca fet per investigadors de la Universitat de Pennsylvanie, als Estats Units. Sembla que aquests científics han construït una motxilla amb un dispositiu que aprofita el petit moviment vertical que es fa a cada passa per produir electricitat. El dispositiu ha estat presentat per la revista Science, i sembla que la seva invenció té clares intencions militars, per substituir les bateries de 10 kg que porten els soldats americans. Però, no tindria utilitat també pels excursionistes. Poder recarregar el Gps, el telèfon mòbil, el frontal?

[@more@]

Tweet

Amb mesos de retard m’assabento de la mort de Jacques Lacarrière. Sembla que les complicacions d’una operació de genoll rutinària van provocar la seva mort el passat setembre de 2005.

Lacarrière era un helenista d’enorme prestigi, amb multitud de traduccions del grec antic i modern i dels grans clàssics, divulgador clau de la cultura grega i autor enamorat d’aquella terra.

Però esmento aquí Jacques Lacarriere no pels seus mèrits professionals, sinó perquè va ser un dels precursors i en cert sentit “inventor” de la moda de la randonnée. Quan les caminades, les marxes,els viatges a peu i les llargues travesses no estaven de moda, fa mes de cinquanta anys, Lacarrière va reivindicar el plaer i el fet de caminar com quelcom important per l’ésser humà i com a font de coneixement. Cap els anys setanta del segle passat va publicar un llibre que ha esdevingut clàssic en el món de la marxa, Chemin faisant. És un dietari on explica una llarguissima caminada de més de 1.000 km dels Vosges a les Corberes, seguint camins i senders, retrobant pagesos i poblets perduts. Recordo encara emocionat la seva lectura, per la saviesa, la serenitat i la felicitat que destil·lava. Defensa la marxa i el caminar com tot un estil i filosofia de vida, de llibertat, de felicitat. Amb el comiat de Lacarriere desapareix un humanista format en els clàssics grecs, que des d’un agnosticisme militant cercava una espiritualitat humana, on la caminada tenia un paper fonamental. Descansi en pau.

[@more@]

Tweet

Avui l’he vist. Caminant apressat per la gran ciutat, allí estava. En un solar abandonat, darrera d’un vell mur de totxanes, lluïen les branques florides. Era un ametller. Un ametller florit. Potser l’arbre que té una de les flors més delicades i belles de tota la natura. Blanques, fràgils al pic de l’hivern, oloroses. L’he contemplat uns minuts, i entre el soroll de les botzines, el fum dels cotxes i el caminar apressat dels vianants, he recordat Joan Maragall:

A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria

He continuat el meu camí, una mica més content, una mica més lleuger. La primavera s’apropa.

[@more@]

Tweet

Em
sento una mica més acompanyat. Hi ha alguna altra persona que també té les
mateixes necessitats. Potser no soc tan rar. Doneu un cop d’ull aquí.

[@more@]

Tweet

Els dies cauen de manera imperceptible, les hores s’escolen lentament. A cops creu que el temps s’ha aturat. L’hivern és llarg, la nit persistent, la primavera llunyana i l’albada incerta. La grisor de la rutina ho ha envaït tot, la quotidianitat imposa la seva llei, desbordant les rescloses de la vida. Ell n’és conscient i una tristor infinita l’envaeix. Tristor? Melangia? Potser la maleïda consciència?

Sense adonar-se, la pell aspre, el garranyic del ossos i la carn flonja li recorden que la fruita és més madura que verda. L’enyor es fa present. Quan s’atreveix a mirar enrere descobreix atemorit que les planes del seu llibre estan escrites amb una lletra menuda i atapeïda. Els records s’alcen i els absents dolen. Alguns instant han passat, algunes ocasions han caducat, i la certesa d’un retorn impossible li causa vertigen, l’acosta a l’abisme.

Pensa que es comença a conèixer. Il·lús! Veu passar el món, i cada cop s’hi sent més estrany. No és que no l’entengui, simplement s’hi sent aliè. Aixoplugat en la seva illa, se’l mira de lluny, protegit i segur per altes muntanyes.

I se sent sol. La solitud, l’oximoron perfecte. Desig i por, necessitat i temença. Voluntat de fortalesa i convenciment de feblesa. Tanmateix s’atreveix a redactar els fulls en blanc i descobreix sorprès que encara te mots per escriure. L’alfabet ha esdevingut agredolç però no és del tot corcat. Sap de la força del mot. Imparable, impredictible, del tot impenetrable

Agafa un mapa de la lleixa i marxa cap altres móns. Durant una estona serà feliç.

[@more@]

Tweet