Muntanya.net

M’assabento
que el passat mes de novembre va morir mossèn Ignasi Colomer, als 90 anys
d’edat. Personatge que poca gent recordarà, va tenir un cert lligam amb
l’excursionisme. Va col·laborar amb alguna entitat com a capellà, però destacà especialment
com historiador important i com cartògraf eminent.

Especialista i erudit en
l’apassionant món de la cartografia, va esdevenir probablement un dels millors
entesos en la història de la cartografia catalana. Té un manualet que encara es
pot trobar Cartografia de Catalunya i
els Països Catalans que cap aficionat als mapes s’hauria de perdre. En
èpoques molt més difícils que l’actual, quan cap institució es preocupava de la
cartografia catalana, va anar formant
una col·lecció de mapes destacada, que va donar a l’Institut Cartogràfic de
Catalunya. Serveixen aquestes ratlles per recordar a un d’aquests
excursionistes que des de la seva tasca cultural han fet la seva aportació al país
i l’excursionisme. Descansi en pau.

[@more@]

Tweet

Coincideixen
(?) els suplements de La Vanguardia i Presència d’aquest cap de setmana a
parlar de l’ós i el llop. Més o menys ambdós reportatges són similars.
Constaten l’existència de l’ós i el llop al Pirineu i expliquen el programa del
govern francès per alliberar aquesta propera primavera 5 óssos nous per
intentar assegurar la viabilitat de l’espècie. Valoren com a molt bona noticia
el retorn d’aquestes dues especies, ja que representen una millora de la biodiversitat
i la prova de la recuperació d’uns habitats que es creien massa malmesos.
Alhora tots dos articles assenyalen l’oposició dels ramaders pirinencs al
retorn de les dues espècies.

[@more@]

Els
únics veritablement perjudicats amb el
retorn d’aquests animals serien els ramaders pirinencs, els pocs que resten,
que veuen com perden vaques, cavalls, xais, amb unes compensacions molt baixes,
inclòs inexistents a les valls andorranes. Ara que poc a poc es va estenen una
certa consciència mediambientalista i la reintroducció d’aquests depredadors ja
no està gaire contestada socialment, em sembla del tot injust que els
veritables perjudicats no puguin ser compensats. Les vaques, els xais, les
eugues i cavalls, els pastors i ramaders són necessaris i imprescindibles al
Pirineu, però també han de poder-hi viure els óssos i llops. La convivència
entre ambdós és i serà sempre difícil, però amb una política generosa, àgil i
flexible de compensacions per pèrdua d’animals em penso que es podria gestionar
el rebuig dels ramaders de manera més positiva. És del tot fals que els greus
problemes de la ramaderia pirinenca estiguin causats per l’ós o el llop. La
ramaderia pirinenca és una activitat important, però econòmicament marginal.
Tanmateix els ramaders no han de pagar les desgràcies produïdes per aquests
animals i han de tenir un sistema de compensació immediat i satisfactori.

Cada
cop penso més que potser el veritable rebuig no rau únicament en els ramaders,
sinó en altres veus i interessos que volen el territori per altres fins, poc
confessables.

¿És comprensible un rebuig local tan elevat amb només 25 atacs a ramats a la
vall d’Aran, que sols han causat 24 animals morts i 341 desapareguts que
s’imputen als plantígrads però probablement son per altres causes? El 2004 es
van atribuir a l’ós 29 animals morts i 253 desapareguts. Tot això sobre una
cabanya superior als 20.000 xais al Pirineu català. A França el 2005 es van
comptabilitzar 130 animals morts sobre una cabanya censada superior als 570.000
xais!

Amb aquestes xifres em sembla evident que aquí hi ha altres interessos i que
algunes persones s’han dedicat a realitzar manipulacions escandaloses. El paper
jugat pel Síndic de la Vall
d’Aran ha estat com a mínim equívoc, per no dir quelcom més gruixut. A aquests
interessos els óssos i llops els fan nosa, ja que vol dir més control sobre el
territori, i ells sempre han estat acostumats a fer el que han volgut. Per què
no es parla mai dels caçadors, que em penso que tenen molt protagonisme en
aquest joc, però sempre volen amagar-se discretament? Potser ja comença a ser
hora de desemmascarar a aquells que s’han fet seu el territori per interessos inconfessables.

Encara
que enlloc s’esmenta hi ha una contradicció que és sagnant. Per una banda el
retorn del llop i l’ós sembla un bon indicador biològic, però per l’altra al
Pirineu es continuen duent a terme grans desgràcies ecològiques. No és una
contradicció que l’ós torni i que es vulgui aniquilar la vall d’Arreu o Filià?
No podria ser possible protegir ambdós? Si el preu al retorn de l’ós i el llop
és el sacrifici de la vall de Ruda, de Filià o Arreu potser tot plegat ens
sortirà una mica massa car.

Tweet

Durant ant
tota aquesta setmana s’ha realitzat a Cuneo, Itàlia, els tercers campionats
del món d’esquí de muntanya. És una cita important, de fet la més important, en
el món de la competició de l’esquí de muntanya i els catalans poden tenir
possibilitats, amb alguna possible medalla.

En
tot cas això no és el que m’interessa, sinó d’insistència de tots els mitjans
de comunicació en que aquests campionats haurien de servir per fer entrar
l’esquí de muntanya en els jocs olímpics d’hivern. Aquest és el veritable
objectiu que es persegueix des dels primers campionats i la progressió de cada
convocatòria fa tenir esperances a molts dirigents que així sigui.

Em
sorprèn molt aquesta ànsia per entrar als jocs olímpics. Potser no m’hauria de
sorprendre, ja que és del tot lògic i legítim de qualsevol atleta i dels seus
entrenadors voler arribar al vèrtex de la piràmide de la competició i aquesta
es troba en els jocs olímpics.

Sincerament
m’és del tot indiferent que l’esquí de muntanya o l’escalada esportiva un dia
puguin formar part dels jocs olímpics. Són esports nascuts en el món de la
muntanya que s’han tecnificat tant i tenen un nivell tan alt que poc tenen a
veure amb els seus orígens. Els esquiadors de competició tenen un nivell, un
entrenament, una atenció mèdica i psicològica que els fa totalment allunyats
dels aficionats. Això és normal en tots els esports d’elit, però el que em
sobta és que la pràctica d’aquests esports també s’allunya del lloc natural
seu. L’esquí de muntanya ja no es fa a la muntanya, sinó al costat d’estacions
d’esquí, sovint per neu trepitjades. (Tanmateix en aquests campionats una petita allau ha provocat un gran ensurt en plena competició, com si la muntanya recordés la seva existència) Ho entenc, però em sembla una
contradicció. L’esquí de muntanya s’ha de fer a la muntanya, no en un estadi. Això
és el que m’interessa, la resta em queda molt llunyà.

[@more@]

Tweet

Ahir al migdia en un
programa de Catalunya Ràdio parlaven amb Martí Boada i Jordi Sargatal de la
natura, de la protecció del medi i del territori de Catalunya. S’hi van dir
diferents coses, totes apressades i superficials com acostuma a passar als
mitjans de comunicació, però em vaig quedar amb dues idees per comentar.

Per una banda en Martí
Boada deia que al Solsonès, al Ripollès, al Berguedà, als Ports, al Cadí, al
Montsant (com no va esmentar l’Alt Urgell o el Pallars?) encara resten
territoris verges, no petjats per l’home.

[@more@]

Home, em sembla una
afirmació una mica forta, així en sec, descontextualitzada. A Catalunya, com a
tot el món occidental, no queda cap lloc no petjat per l’home, no existeixen
territoris verges, la wilderness
ha desaparegut. Suposo que el que en Martí Boada volia dir era que encara hi ha
a comarques ben conservades espais amb una natura relativament íntegre, poc
modificades per l’actuació humana. Evidentment si ho comparem amb la costa, amb
la Cerdanya,
amb la vall d’Aran, hi ha racons a Catalunya ben conservats, amb una natura en
força bon estat. Però l’afirmació que a Catalunya resten territoris verges és
del tot impròpia d’un personatge com Martí Boada.

Però el que em va cridar
l’atenció va ser quan van parlar del Paradís. El periodista els va preguntar, i
també ho va preguntar als oïdors, quin era el seu paradís.
Ai el paradís! Quin gran tema per
parlar-ne. En general van respondre que el paradís eren llocs naturals, ben
conservats, on es podien viure sentiments personals.

Això del paradís dona per
pensar-hi. És un concepte no estrictament naturalístic, sinó filosòfic,
religiós, antropològic, intel·lectual i finalment
sentimental. Avui vaig apressat i no em puc allargar més. Aqui un dia vaig
escriure quatre ratlles sobre el paradís.

L’altre gran qüestió és, són possibles avui els paradisos? L’home occidental
està condemnat a viure en els paradissos perduts? En parlarem, però apunto
aquesta cita de Pedro Pidal per concloure amb una nota optimista: Per nosaltres, hagi existit
el Paradís Perdut, existeixi o no el Paradís Promès, siguem creients o
incrèduls, la felicitat assolible a la vida que portem, és la de contemplar o
viure el Paradís Posseït.

Tweet

A la revista El Picot
negre, del Parc Natural de la
Serra del Cadí-Moixeró llegeixo un breu que insisteix en la
presència d’un llop per aquelles terres. S’ha contractat un tècnic especialment
per fer-ne un seguiment acurat i els resultats són la confirmació 8 atacs a
ramats, amb 6 ovelles mortes i 2 ferides. Diuen que hi ha hagut 5 observacions
d’un llop per part de pastors i l’anàlisi positiu de 3 excrements de llop.
S’està treballant en l’anàlisi genètic dels excrements per individualitzar-los
i comprovar si corresponen a un o més individus.

Serà veritat tot plegat?

[@more@]

Tweet

Malauradament la muntanya
i l’art sembla que els costa d’entendre’s. Així com la literatura o inclòs la
fotografia han donat un cert joc artístic a la muntanya, sembla que els
muntanyencs els costi pintar i dibuixar. Són pocs, massa pocs els pintors-muntanyencs
o els muntanyencs-pintors, perquè mai s’acaba de saber que és el primer. Cal
una sensibilitat, un temps, uns valors i una cultura que no sovinteja. Per això
avui amb alegria us convido a conèixer l’obra del pintor aragonès Chema
Agustin.

[@more@]

És un noi jove, de Saragossa,
encara que ara instalat prop de las Bardenas, bon escalador, amb afició des de fa temps per la muntanya i la pintura. Fa
alguns anys que va començar a pintar, però recentment ha pres l’opció de
dedicar-s’hi professionalment i acaba d’inaugurar el seu web.

Chema Agustin és un
pintor paisatgista, amb predilecció pels grans espais, les panoràmiques àmplies
i els cims pirinencs. Intenta transmetre, i per a mi ho aconsegueix, el silenci,
la solitud dels grans espasi, l’ambient mineral de les grans parets, la
geologia descarnada pirinenca. La figura humana normalment és absenta dels seus
paisatges i potser això els podria deshumanitzar, però normalment ho compensa
amb la calidesa de la posta de sol o amb els colors de la natura. La seva
tècnica és clara i senzilla, que no simple. Amb molta tirada per les dificilíssimes
tonalitats del blanc, sap pintar els mil matisos de la neu i la roca. La seva
plasticitat és serena, diàfana, sincera. Pinta el que veu, sense afegir-hi res,
sense treure-hi res. És una pintura no simbolista, potser postromàntica, o en
alguns aspectes, no tots, neoprerafaelita. El nom importa poc, allò realment
destacable és que en l’actual sequera artística muntanyenca existeixin
vocacions que s’entesten en mantenir el lligam entre la muntanya i l’art.

Doneu un cop d’ull als
seus quadres, i si podeu no us perdeu alguna de les seves exposicions, ja que
guanya molt en directe. Sempre que veig alguna cosa seva penso que Franz
Schrader no ha mor, que el seu testimoni ha estat recollit per un
muntanyenc-pintor sensible i que s’estima la muntanya.

Tweet

Des
de fa un parell d’anys cada cop és més fàcil trobar per la muntanya aquests
enginys mecànics anomenats Quads. Em dona la sensació que en els darrers mesos
el seu creixement és alt, o si més no, cada cop els trobo més anant per la
muntanya, especialment la mitja muntanya. Suposo que el seu preu deu ser mes
assequible i que ben aviat es produirà una autèntica explosió i encara en
veurem més.

[@more@]

Amb
això dels quads pot passar el mateix del que va passar amb les motos de trial i
enduro alguns anys enrere. Els motoristes anaven per on volien, s’enfilaven
arreu, i consideraven que la muntanya era seva i hi podien fer el que volien.
La convivència amb els excursionistes era sovint tensa i les agressions al medi
continues. Actualment, sense que hagi desaparegut el problema, si que ha minvat
i la pedagogia, una certa regulació sovint incomplerta i una major conscienciació,
ha fet que el tema de les motos a la muntanya estigui acotat. De fet, em penso
que els motoristes es queixen que les restriccions per anar a la muntanya els
limita massa i han arribat a crear una associació per defensar els seus drets.

Veig
fil per randa que amb les quads es segueix el mateix procés. Estem ara en plena
etapa de la llei de la selva. Els trobes arreu, viatjant a gran velocitat,
malmeten els camins, els prats, fent fum i soroll. I compte amb cridar-los
l’atenció, que encara pots rebre. Per a ells tota la muntanya i qualsevol camí
es bo per apretar el gas a fons, i si ha plogut i hi ha fang encara millor.

Reproduir
el discurs de les èpoques de les motos sobre la conservacio del medi i el
respecte a la natura comença a cansar i desanimar. No es tracta de si la
muntanya és d’un o de l’altra col·lectiu, de si hi tenen mes drets els
muntanyencs, els motoristes o els conductors de quad. Aquest debat és esgotador
i estèril, ja que no ens porta enlloc. El veritable debat és el del respecte a
la muntanya i a la natura. Tots, els excursionistes els primers, hem de
respectar el medi, i qualsevol activitat que s’hi dugui a terme que l’afecti
greument s’ha de vigilar al màxim.

Per
molt que em diguin, no té res a veure anar una colla caminant per un corriol
que un grup de quads a tot drap, erosionant el terra, fent fum i soroll. A mi
em costa d’entendre que els conductors dels quads diguin que volen respectar el
medi. Em consta d’entendre el que diuen alguns conductors de quads que ells
també estimen la natura. A mi em sembla que el que estimen és la mecànica i les
sensacions associades a ella, i que si els camins, el fang i els forats els
trobessin en un circuit indoor ja els aniria bé. Al·leguen també el seu dret
legal a circular arreu i rebutgen limitacions. I tant, però si compten els
milers de quilometres asfaltats front les pistes forestals, ¿per què no
circulen per l’asfalt i ens deixen tranquils als que volem gaudir de la pau de
la natura? El dret a circular no és per tot arreu, a qualsevol velocitat i
sense cap control.

Espero
que el debat es vagi reconduint i passi amb els quads el mateix que amb les
motos, però encara tenim per davant una etapa conflictiva. En tot cas els
excursionistes no hem d’abaixar la guàrdia i defensar la muntanya d’aquestes
agressions.

Tweet

Em
cau a les mans l’Anuari Territorial de Catalunya. És un volum gruixut, de
458 planes, editada per la Societat Catalana
d’Ordenació del Territori de l’Institut
d’Estudis Catalans. Em penso que és el segon any que es publica i la seva
intenció és recollir en un llibre tots els temes i esdeveniments d’àmbit
territorial que han tingut lloc al territori català, sigui per haver estat
noticia, debat o conflicte. El treball, metodològicament molt ben estructurat i
homogeni, sintetitza els fets d’àmbit territorial rellevants sempre des d’una perspectiva
purament descriptiva i mai valorativa. És un document útil pels especialistes,
però també interessant pels aficionats de cap de setmana que ens preocupa el
territori. Hi trobo ben recollits alguns dels temes d’àmbit muntanyenc com el
conflicte de la vall d’Àrreu, de Filia, la construcció a la vall de Ruda, les
centrals eòliques a diverses serres, el projecte de la Tuca, el Parc Nacional
d’Aigüestortes, etc.

[@more@]

Són
200 referències, totes elles importants, però probablement en podrien haver-hi
més. Després d’una lectura en diagonal del llibre pot quedar una impressió de
cert pessimisme, davant l’amplada i magnitud dels problemes territorials del
nostre país. Jo no ho veig així. Només pel fet que els problemes territorials
hagin entrat en l’agenda política, però especialment social, ja vol dir que hi
ha una creixent conscienciació sobre la necessitat d’anar amb cura sobre el
territori. No sempre s’hi treballarà bé, a cops els resultats seran
discutibles, però se’n parla i se’n parlarà, i el fet que es generi debat
sempre és positiu. Abans ens trinxaven el país d’amagat i no es podia discutir
cap decisió de les administracions. Ara se’n parla i poc a poc va creixent la
consciència sobre la necessitat de conservar el medi i actuar-hi amb molta més
cura i prudència. Els reptes territorials a casa nostra són gegantins, enormement
complexos i amb unes implicacions greus. Normalment darrera de cada conflicte
territorial s’amaga un debat molt més profund, que implica alhora un debat
sobre models de desenvolupament econòmic, sobre participació social i
democràcia, sobre organització social. Els interessos són fortissims, les
inèrcies a cops insuperables i les alternatives no sempre clares. Per tot això
que s’obri un debat ja és positiu en si mateix, i aquest Anuari hi posa el seu
gra de sorra. Gràcies a l’Alex Tarroja i el seu equip per aquesta iniciativa,
així com per la llista Territori que manté a Internet, ja que amb petites
iniciatives com aquesta s’avança i es comencen a construir alternatives.

Tweet

En
el suplement Babelia del Pais d’ahir dissabte 25 de febrer hi ha
un article
amb aquest suggerent títol. És un text d’Annie
Proulx, que recentment ha esdevingut famosa per l’adaptació al cinema del
seu relat Brokeback Mountain. Ens
explica que viu en un petit poblet, a 2.700 metres, al cor
de les Rocalloses, al peu d’un cim de 4.000 metres. Una de
les raons per viure-hi són els dies plens de sol resplendent i l’aire
sec de muntanya. Es declara gran aficionada de l’esquí de fons i li
encanta el temps inclement, amb vents,
tempestes i precipitacions en horitzontal. Seguidament comenta alguns
títols relacionats amb el fred, la neu i les condicions extremes que li han
agradat i que recomana. N’esmenta varis d’expedicions, relats de muntanya,
escalades i ascensions i viatges. M’interessa especialment la literatura del
fred i la neu. Ara que hi ha tanta afició a parlar de literatures de l’exili, de les dones, del tercer món, etc., estaria bé que algun crític ens il.lumines sobre la literatura dels mots congelats.

Tot
el text és el reconeixement de la fascinació pels llibres on la neu, el fred i
les tempestes són elements clau, però en realitat és una confessió que la
natura, la muntanya i els fenòmens atmosfèrics a cops poden ser peça fonamental
en una obra literària. I no només això, el paisatge i l’entorn són elements
claus en la vida d’algunes persones, i sense ficar-nos en el seu medi no podem
arribar al fons d’alguns personatges. Aquesta teoria la confirmo amb la lectura
que tinc entre mans, Terres de lloguer,
d’Antoni Pladevall. Sempre ho havia pensat, però encara no havia
trobat mai a cap escriptor reconegut que ho defenses tan obertament i per això
m’agrada com pensa aquesta escriptora. Confesso humilment que no he llegit res
de la Proulx,
però procuraré fer-ho ben aviat. I anar a veure la pel·lícula.

[@more@]

Tweet

[@more@]

Sense
voler desmerèixer en cap sentit l’ascensió premiada val la pena fer alguna
reflexió sobre aquest premi. En algunes edicions anteriors ja s’havia provocat
alguna polèmica, perquè es considerava que es barrejaven activitats d’estil
molt diferents (estil alpí, estil pesat, en lliure) que difícilment eren
comparables. Anys enrere s’han discutit algun premis atorgats a expedicions
pesades tradicionals, ja que es deia que sense treure mèrits, corresponien a
una filosofia desfasada que no feien avançar l’alpinisme.

Enguany
hi ha hagut nova polèmica, encara que per motius diferents. Cesare Maestri,
mitjançant els seus advocats, ha exigit als organitzadors que no qualifiquessin
a una activitat sel.leccionada (ascensió al Cerro Torre) com a via nova, ja que
segons Maestri els italians no han obert cap nova ruta, sinó que han repetit la
via que ell va escalar amb Toni Egger el 1959, ascensió molt discutida, perquè sempre
s’ha considerat molt improbable que aconseguís el cim, per més que Maestri
insisteixi en la seva primera. Els escaladors del Cerro no han volgut
polemitzar amb Maestri, però s’han desmarcat del Premi per altres motius.
Ermanno Salvaterra, Rolando Garibotti y Alessandro Beltrani van escriure una
carta els membres del Jurat demanant que la seva ascensió no fos nominada.
Diuen que ells van fer l’escalada per la qualitat i l’essència de l’experiència
en si mateix, i encara que agraeixen els reconeixements, aquest són accessoris.
Un premi com el Piolet d’Or intenta quantificar la qualitat d’aquesta
experiència, però al no tenir l’alpinisme unes regles precises, a diferència
d’altres esports, es molt difícil aquestes valoracions. Entenen que per les
revistes, institucions i alguns alpinistes professionals tinguin sentit els
premis per la seva projecció mediàtica, per a uns amateurs com ells no en té
cap. Critiquen algunes polèmiques d’anys anteriors i es dolen dels
enfrontaments entre alpinistes i les seves filosofies, i per això se’n volen
mantenir al marge.

La
posició dels escaladors italians, que podríem anomenar purista, em sembla de d’una
ètica impecable, però malauradament minoritària. En una concepció clàssica s’ha
dit que l’escalador o l’alpinista, escala o puja cims per a ell mateix i que no
cerca reconeixements externs. Seria tota una trajectòria, el conjunt d’una
carrera, el fruit d’una vida, el que hauria de portar al reconeixement d’un
escalador o alpinista.

Tanmateix
és una evidència que l’esser humà sempre ha volgut el reconeixement immediat dels
seus pars i aquest reconeixement està en l’origen de molts premis, com aquest.

Però
em penso que la veritable justificació del Premi és molt més senzilla. Els
alpinistes d’elit actuals tenen un nivell altíssim que els exigeix una
dedicació professional. En un entorn fortament mediatitzat i esponsoritzat els
alpinistes, si més no alguns, necessiten premis com aquest per poder mantenir
la seva carrera comercial. Un Premi com aquest, de ressonància internacional,
ajuda a trobar espònsors, facilita contractar conferències i dona nom als
guanyadors. Això sense desmerèixer el mèrit de les escalades, totes elles
excepcionals. Així a l’alpinisme passaria el mateix que al món dels premis
literaris o de pintura. Ai, la maleïda
mercantilització de tot plegat!

Tweet