Piolet d’Or 2006

El
passat dia 10 de gener es va atorgar el premi Piolet d’Or de 2006. Un jurat
presidit per l’himalaista anglès Steve Venables va decidir que l’ascensió de la
passada primavera de la paret de Rupal del Nanga Parbat feta per Steve House i
Vince Anderson era la millor activitat d’alpinisme del 2005.

El
Piolet d’Or és probablement el premi de muntanya més important i prestigiós
existents en l’actualitat, si més no, a Europa. Impulsat pel GHM i la revista Montagnes Magazine va per la quinzena edició i en els darrers anys
ha esdevingut el premi internacional per excel·lència i una referència mundial
en l’intent de premiar cada any la millor activitat d’alt nivell d’alpinisme.

Felicitats
als premiats enguany, que han fet una escalada formidable, absolutament
impressionant, d’un coratge que dona esgarrifances, amb un compromís excepcional.

[@more@]

Sense
voler desmerèixer en cap sentit l’ascensió premiada val la pena fer alguna
reflexió sobre aquest premi. En algunes edicions anteriors ja s’havia provocat
alguna polèmica, perquè es considerava que es barrejaven activitats d’estil
molt diferents (estil alpí, estil pesat, en lliure) que difícilment eren
comparables. Anys enrere s’han discutit algun premis atorgats a expedicions
pesades tradicionals, ja que es deia que sense treure mèrits, corresponien a
una filosofia desfasada que no feien avançar l’alpinisme.

Enguany
hi ha hagut nova polèmica, encara que per motius diferents. Cesare Maestri,
mitjançant els seus advocats, ha exigit als organitzadors que no qualifiquessin
a una activitat sel.leccionada (ascensió al Cerro Torre) com a via nova, ja que
segons Maestri els italians no han obert cap nova ruta, sinó que han repetit la
via que ell va escalar amb Toni Egger el 1959, ascensió molt discutida, perquè sempre
s’ha considerat molt improbable que aconseguís el cim, per més que Maestri
insisteixi en la seva primera. Els escaladors del Cerro no han volgut
polemitzar amb Maestri, però s’han desmarcat del Premi per altres motius.
Ermanno Salvaterra, Rolando Garibotti y Alessandro Beltrani van escriure una
carta els membres del Jurat demanant que la seva ascensió no fos nominada.
Diuen que ells van fer l’escalada per la qualitat i l’essència de l’experiència
en si mateix, i encara que agraeixen els reconeixements, aquest són accessoris.
Un premi com el Piolet d’Or intenta quantificar la qualitat d’aquesta
experiència, però al no tenir l’alpinisme unes regles precises, a diferència
d’altres esports, es molt difícil aquestes valoracions. Entenen que per les
revistes, institucions i alguns alpinistes professionals tinguin sentit els
premis per la seva projecció mediàtica, per a uns amateurs com ells no en té
cap. Critiquen algunes polèmiques d’anys anteriors i es dolen dels
enfrontaments entre alpinistes i les seves filosofies, i per això se’n volen
mantenir al marge.

La
posició dels escaladors italians, que podríem anomenar purista, em sembla de d’una
ètica impecable, però malauradament minoritària. En una concepció clàssica s’ha
dit que l’escalador o l’alpinista, escala o puja cims per a ell mateix i que no
cerca reconeixements externs. Seria tota una trajectòria, el conjunt d’una
carrera, el fruit d’una vida, el que hauria de portar al reconeixement d’un
escalador o alpinista.

Tanmateix
és una evidència que l’esser humà sempre ha volgut el reconeixement immediat dels
seus pars i aquest reconeixement està en l’origen de molts premis, com aquest.

Però
em penso que la veritable justificació del Premi és molt més senzilla. Els
alpinistes d’elit actuals tenen un nivell altíssim que els exigeix una
dedicació professional. En un entorn fortament mediatitzat i esponsoritzat els
alpinistes, si més no alguns, necessiten premis com aquest per poder mantenir
la seva carrera comercial. Un Premi com aquest, de ressonància internacional,
ajuda a trobar espònsors, facilita contractar conferències i dona nom als
guanyadors. Això sense desmerèixer el mèrit de les escalades, totes elles
excepcionals. Així a l’alpinisme passaria el mateix que al món dels premis
literaris o de pintura. Ai, la maleïda
mercantilització de tot plegat!

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Piolet d’Or 2006

  1. ivan diu:

    Del tot d’acord amb tu, les activitats són d’altíssim nivell pero si ha més et donen un reconeixement com és aquest, doncs ja tens via lliure per guanyar “pasta” i dedicar-te plenament a aquest “mundillo”.
    Igualment “txapó” pels guanyadors House & Anderson, un estíl pur, amb moltíssim copromís i a la paret mes gran del món (4000 metres de tapia)

Els comentaris estan tancats.