El Paradís?

Ahir al migdia en un
programa de Catalunya Ràdio parlaven amb Martí Boada i Jordi Sargatal de la
natura, de la protecció del medi i del territori de Catalunya. S’hi van dir
diferents coses, totes apressades i superficials com acostuma a passar als
mitjans de comunicació, però em vaig quedar amb dues idees per comentar.

Per una banda en Martí
Boada deia que al Solsonès, al Ripollès, al Berguedà, als Ports, al Cadí, al
Montsant (com no va esmentar l’Alt Urgell o el Pallars?) encara resten
territoris verges, no petjats per l’home.

[@more@]

Home, em sembla una
afirmació una mica forta, així en sec, descontextualitzada. A Catalunya, com a
tot el món occidental, no queda cap lloc no petjat per l’home, no existeixen
territoris verges, la wilderness
ha desaparegut. Suposo que el que en Martí Boada volia dir era que encara hi ha
a comarques ben conservades espais amb una natura relativament íntegre, poc
modificades per l’actuació humana. Evidentment si ho comparem amb la costa, amb
la Cerdanya,
amb la vall d’Aran, hi ha racons a Catalunya ben conservats, amb una natura en
força bon estat. Però l’afirmació que a Catalunya resten territoris verges és
del tot impròpia d’un personatge com Martí Boada.

Però el que em va cridar
l’atenció va ser quan van parlar del Paradís. El periodista els va preguntar, i
també ho va preguntar als oïdors, quin era el seu paradís.
Ai el paradís! Quin gran tema per
parlar-ne. En general van respondre que el paradís eren llocs naturals, ben
conservats, on es podien viure sentiments personals.

Això del paradís dona per
pensar-hi. És un concepte no estrictament naturalístic, sinó filosòfic,
religiós, antropològic, intel·lectual i finalment
sentimental. Avui vaig apressat i no em puc allargar més. Aqui un dia vaig
escriure quatre ratlles sobre el paradís.

L’altre gran qüestió és, són possibles avui els paradisos? L’home occidental
està condemnat a viure en els paradissos perduts? En parlarem, però apunto
aquesta cita de Pedro Pidal per concloure amb una nota optimista: Per nosaltres, hagi existit
el Paradís Perdut, existeixi o no el Paradís Promès, siguem creients o
incrèduls, la felicitat assolible a la vida que portem, és la de contemplar o
viure el Paradís Posseït.

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.