tota aquesta setmana s’ha realitzat a Cuneo, Itàlia, els tercers campionats
del món d’esquí de muntanya. És una cita important, de fet la més important, en
el món de la competició de l’esquí de muntanya i els catalans poden tenir
possibilitats, amb alguna possible medalla.
En
tot cas això no és el que m’interessa, sinó d’insistència de tots els mitjans
de comunicació en que aquests campionats haurien de servir per fer entrar
l’esquí de muntanya en els jocs olímpics d’hivern. Aquest és el veritable
objectiu que es persegueix des dels primers campionats i la progressió de cada
convocatòria fa tenir esperances a molts dirigents que així sigui.
Em
sorprèn molt aquesta ànsia per entrar als jocs olímpics. Potser no m’hauria de
sorprendre, ja que és del tot lògic i legítim de qualsevol atleta i dels seus
entrenadors voler arribar al vèrtex de la piràmide de la competició i aquesta
es troba en els jocs olímpics.
Sincerament
m’és del tot indiferent que l’esquí de muntanya o l’escalada esportiva un dia
puguin formar part dels jocs olímpics. Són esports nascuts en el món de la
muntanya que s’han tecnificat tant i tenen un nivell tan alt que poc tenen a
veure amb els seus orígens. Els esquiadors de competició tenen un nivell, un
entrenament, una atenció mèdica i psicològica que els fa totalment allunyats
dels aficionats. Això és normal en tots els esports d’elit, però el que em
sobta és que la pràctica d’aquests esports també s’allunya del lloc natural
seu. L’esquí de muntanya ja no es fa a la muntanya, sinó al costat d’estacions
d’esquí, sovint per neu trepitjades. (Tanmateix en aquests campionats una petita allau ha provocat un gran ensurt en plena competició, com si la muntanya recordés la seva existència) Ho entenc, però em sembla una
contradicció. L’esquí de muntanya s’ha de fer a la muntanya, no en un estadi. Això
és el que m’interessa, la resta em queda molt llunyà.
[@more@]
