Hi ha moltes
maneres i filosofies d’anar a la muntanya. Uns hi busquen un espai natural,
altres un estadi esportiu, altres un lloc de retrobament personal, altres un
marc de contacte amb la natura, etc, etc. Ahir a mig matí vaig rebre un mail
d’un amic que està per Escandinavia fent fotos d’animals. Em vaig delir amb la
seva experiència que comparteixo amb tots.
[@more@]
Llegeixo a la premsa d’avui dues noticies sobre
medi ambient que es volen presentar com a complementàries però que em semblen
del tot contradictòries.
La primera fa referència a una petita actuació que
ha fet el Departament de Política Territorial i Obres Públiques a la vall de
Boí consistent en la substitució de banyeres domèstiques que es feien servir
com abeuradors pel bestiar per instal·lacions específiques, més adients pels
ramats i més respectuoses amb l’entorn. S’han substituït 76 banyeres per 12
abeuradors fixos i 68 mòbils. És una actuació de baix cost (uns 25.000 €) que
permet un guany qualitatiu en el paisatge, retirant elements del tot
inapropiats. Era tota una paradoxa que al costat de les formidables esglésies
romàniques de Taüll declarades patrimoni de la humanitat poguessin conviure amb
unes banyeres rovellades en els prats propers, provocant un efecte visual molt
negatiu. Sembla que la Llei del Paisatge comença a servir per quelcom i hi ha
actuacions de cara a millorar-lo. Ara només cal anar estenent aquesta actuació
a altres valls pirinenques i retirar també portes, somiers i barraques de molts
prats.
[@more@]
Malauradament aquesta noticia va acompanyada de les
declaracions del conseller Nadal on es dona per fet la propera autorització per
l’ampliació de l’estació d’esquí de Boí-Taüll. Encara que no ho diu obertament
i remet a la propera presentació del pla director de neu el conseller aposta
per l’ampliació de l’estació i el seu enllaç amb la futura estació de Vallfosca-Interllacs
per la muntanya de Manyanet. Ja en parlarem del futur Pla Director de l’Esquí,
la milionada prevista, les tres grans estacions que es volen potenciar i
l’especulació urbanística.
El que
vull remarcar és la contradicció entre ambdues noticies. Està molt bé que es
promulgui una llei del Paisatge, que es treballi per la creació d’una
consciencia que valori la qualitat del paisatge i que es consideri que el
paisatge de qualitat és un recurs de desenvolupament econòmic i un nou
patrimoni social, ambiental i cultural. Tot això està molt bé i em sembla
perfecte que s’endeguin accions exemplars com aquesta de la substitució dels
abeuradors. Però s’ha de mantenir la coherència i entendre que la natura i el
medi ambient són un tot i s’han d’entendre des d’una visió integral i de
conjunt. De que serveix substituir unes banyeres si en paral·lel s’autoritza la
destrucció d’unes muntanyes i valls fins ara salvatges? Ningú veu que és del
tot contradictori permetre la instal·lació de pilones, remuntadors, canons i
tota d’urbanització immobiliària que vindrà i després omplir-se la boca dient
que protegim el paisatge? No seria mes coherent protegir-ho tot?
Aquesta setmana s’ha inaugurat a Barcelona un nou rocòdrom
i sala d’entrenament per escaladors amb el nom de Climbat. Això neix de dues
empreses líders en el seu sector. Per una banda Top30, l’empresa més important
en la construcció de rocòdroms d’Espanya i per l’altra Desnivel, potent grup
editorial. Han ajuntat la capacitat tecnològica d’una amb les possibilitats
mediàtiques de l’altre i s’han fet socis en aquest nou projecte. Aparentment
sembla bona idea.
[@more@]
És curiós que unes empreses de fora (Top30 és
asturiana i Desnivel madrilenya) hagin
invertit un bon grapat de diners a Barcelona. És una aposta empresarial
ambiciosa. Els catalans que tenim fama d’emprenedors i empresaris no hem sabut
pensar en una oportunitat així o bé no creiem en la viabilitat del projecte. De
fet a Barcelona i altres viles existeixen rocòdroms i gimnasos on ja acudeixen
els escaladors. A Catalunya la tradició de centres excursionistes fa dubtar de
la viabilitat d’un projecte així independent, però probablement aquest nou
espai s’adreça a un públic que funciona totalment al marge de les entitats.
És també curiós que ho hagin fet primer a Barcelona
que a Madrid, encara que allí tenen una oferta semblant que es diu Espacio en
Acción.
Aquest gimnàs és una clara manifestació dels canvis
d’usos socials de l’escalada. L’escalada esportiva s’ha transformat de tal
manera que sense un entrenament continu, en un espai indoor, ja quasi no s’entén.
L’altre cosa és intentar esbrinar si aquesta
operació té negoci. Amortitzar la inversió que representa un muntatge com
aquest només amb les quotes dels clients té força risc. El públic natural d’aquesta
instal·lació són els escaladors esportius, en general un públic relativament anàrquic,
poc amic dels muntatges institucionalitzats o comercials i molt irregular i
discontinu. Les tarifes no són un disbarat, encara que tampoc regalades, amb la
curiositat que no entenc que alguns preus siguin més econòmics si estàs federat
a
a
Anirem seguint aquest l’evolució d’aquest rocòdrom.
Em sembla emblemàtic socialment i culturalment la seva irrupció i anuncia molts
més canvis en el món de la muntanya que serà apassionant anar vivint.
Un breu dona
noticia del treball d’un equip d’arqueòlegs que des de 2004 treballa al Pirineu
per excavar les troballes que permetin tenir dades més completes sobre
l’ocupació i antropització dels espais de muntanya en època antiga. És un
treball a llarg termini, que s’estendrà fins el 2009, recolzat per l’Institut
Català d’Arqueologia Clàssica. Els treballs s’han centrat pel moment a la vall
del Madriu (Andorra) i la vall de
Vansa
Els
resultats de les primeres troballes són importants, ja que documenten la
presència romana al Pirineu i una forta presència des del segle XII-XIII. Pel
moment s’han trobat restes d’explotacions ramaderes,d’explotacions
mineres, metal·lúrgiques i d’explotacions forestals. A l’Alt Urgell s’han fet
sondeigos arqueològics als jaciments del Goleró (
d’una densitat arqueològica important. S’han inventariat un conjunt de 63
estructures arqueològiques en un total de 13 jaciments. La tipologia dels
jaciments s’associa a l’explotació ramadera, minera i metal·lúrgica i el
carboneig. Les estructures trobades corresponen a cabanes de pastor o
carboneres i forns relacionats amb la fossa de mineral, trobant-se sovint en un
mateix jaciment estructures barrejades d’explotació ramadera i de carboneig o
fosa, mentre que altres semblen més especialitzades en una activitat. Les
cronologies d’ocupació encara estan indeterminades, a l’espera de datacions
radiocarbòniques. Tanmateix al jaciment del Goleró el material de superficie i
les excavacions preliminars sugereixen dues fases d’ocupació, una més antiga
d’època prerromana i una segona d’època
romanaS’espera poder trobar més restes en els propers anys. Per anar seguint.
El passat mes de gener comentava aquí uns importants
canvis en el món editorial francès, amb la compra de diverses capçaleres de
muntanya entre editorials.
Ja es veia venir que una concentració com aquesta
tindria conseqüències, perquè no tenia cap sentit mantenir capçaleres molt
similars en el mateix grup, fent-se competència entre elles. El primer resultat
d’aquesta operació ja el coneixem. La revista Alpirando o Alpinisme et Randonnée,
que amb els dos nom s’ha conegut, desapareix. La nova editorial ha decidit el
seu tancament.
Alpirando
ha estat una revista amb notables altibaixos i darrerament havia perdut molta força.
El seu tiratge havia anat baixant (poc més de 10.000 exemplars segons l’OJD).
Tanmateix a qualsevol revista sempre s’hi pot trobar alguna cosa interessant, i
la seva desaparició representa un empobriment i pèrdua de la biodiversitat en
el medi imprès.
Personalment aquest tancament em produeix doble
tristesa, ja que va ser amb l’Alpirando
que vaig aprendre a llegir el poc francès que ara sé. La motivació per poder
seguir i llegir aquesta revista en l’època en que estava dirigida pel gran
Silvain Jouty em van portar a apuntar-me a l’Institut Francès i durant quatre
anys estudiar-hi la llengua de Molière.
Probablement veurem maniobres similars en els
propers anys a Espanya. Quina serà la primera revista a caure?
[@more@]
Sembla que un grup de joves guies italians ha pujat
al cim del Piz Badile una estàtua d’un Buda, de
protesta contra l’abús dels símbols
religiosos cristians a les muntanyes. Les creus, plaques, capelles, oratoris i
figures religioses que es troben arreu dels Alps estan en el rerafons d’aquesta
acció. Aquests guies declaren que s’ha d’anar a la muntanya sense deixar rastre
del nostre pas i que als cims només ha d’haver el gel, la neu i la roca.
Curiosa iniciativa. A partir d’un lloable objectiu
els mitjans per assolir-lo són del tot contradictoris. Pot ser del tot legítim
demanar la desaparició dels símbols religiosos als cims, especialment en una
societat tan secularitzada com l’europea, però no acabo d’entendre això de
pujar-hi una estàtua d’un buda.
Evidentment que és una provocació per cridar l’atenció, potser seria millor
retirar plaques i creus dels cims, però embrutar la muntanya amb un altre
símbol religiós, té cap lògica? No ho veig gens clar.
Sort que no se’ls ha acudit esmentar cap símbol
musulmà. En els temps actuals ja veig un parell de mujaidins encordats per la
nord del Badile per netejar el seu cim de senyals impures !
[@more@]
Aquest matí
l’he vist. Avui, 12 de març, en un lluminós i primaveral matí de diumenge, he
vist una papallona. Ha estat la primera de la temporada. Ajocada sobre una
flor, amb un lleugeríssim aletejar, enormement fràgil, efímera en aquest hivern
que encara no ha marxat. La seva bellesa era senzilla, alegroia i juganera. El seu
vol, tremolós i poruc, escampa la nova: la primavera és a tocar!
[@more@]
Ahir, remenant
uns paperots vells, em retrobo amb aquests versets d’un poeta que sembla que
avui ningú no llegeix…
Jaculatòries
Pau de
la muntanya,
gaubança del
cor!
Temperi a
muntanya,
magnètic
deport!
Amor de
muntanya,
febre d’home
fort!
Gaudir la
muntanya,
sobirà
conhort!
Vèncer la
muntanya,
quina bella
sort!
Morir a la
muntanya,
altíssima
mort!
Joan Oliver, Pere Quart
[@more@]
M’arriba una cadena de
mails per donar suport a una iniciativa anomenada Camiverd. És tracta d’un projecte per crear
la primera via verda de les comarques barcelonines, al Vallès. Ara per ara és
un projecte, ja que encara que es poden aprofitar alguns traçats existents,
caldria unir-los i fer-hi petites obres. És una iniciativa magnífica, en un
lloc especialment densificat i urbanitzat. Tot el que sigui treballar per una
nova cultura de la mobilitat, per anar creant consciència conservacionista i
una nova manera d’encarar el progrés és important. Doneu-li un cop d’ull i si
ho creieu encertat hi podeu donar el vostre recolzament.
[@more@]
Són
pocs els blocs de muntanya que he pogut localitzar. Després d’unes quantes
hores de recerca n’he trobat ben pocs. En l’apartat de la dreta dins de la
secció d’enllaços els he anat recollint. Us convido a que els doneu un cop
d’ull. Si en coneixeu cap d’altre us estaré molt agraït si m’ho comuniqueu.
M’intriga
una mica que els blocs de muntanya estiguin tan apagats. S’escriu poc, i sovint
no massa bé. Tanmateix a muntanya sempre s’ha piat molt i hi ha uns quants webs de piades que tenen moltíssima activitat i una gran participació.
Suposo que el fet de mantenir un bloc exigeix més esforç que una piada ràpida. Un bloc és un mitjà
d’expressió, de comunicació i de lectura. Els excursionistes i muntanyencs ens
agrada parlar. Ànims, a veure qui s’anima a obrir un nou bloc.
[@more@]
