Muntanya.net

Diumenge de Resurrecció.
Migdia. Estic a Prat de Cadí, ajagut de
cara a les canals. La gespa és verda , amb clivells d’una catifa de flors
blaves, més aviat de color lilós, que la meva ignorància botànica no em permet
identificar. Fa sol i algun núvol de tant en tant es mou pel cel. No em
cansaria mai de contemplar aquests corredors. A cada llambregada hi descobreixo
una lleixa nova, un efecte de la neu, un bloc que cau…

M’estiro a la gespa i
reposo, contemplant aquest món mineral, de roca i neu, aparentment inert, però
ple de vida i sentit per un muntanyenc. Poc a poc em revenen les sensacions, les
vivències, els records. El bivac amb l’E., L’Anglada-Cerdà a la Roca de l’Ordiguer, el
Cristall amb el M., la Ticó
amb el R., la Sàbat
amb el M…

Em penso que per uns
instants m’he adormit. Pel cap comença a passejar-se una musiqueta, un so suau
i melodiós. Dec estar somiant. No obro els ulls, sinó que vagi seguint la cantarella.
M’abandono a un univers inefable, vaporós, fet de sons i sensacions. Van
succeint-se melodies, algunes conegudes, altres desconegudes.

És curiós això dels
somnis, a cops els recordes i d’altres no, a cops els vius com si estiguessis
plenament despert i altres cops et porten a mons ignots. No sé quan temps estic
així, relaxat, amb els ulls tancats, el sol sobre la pell, el vent que remou
les branques dels pins, i la cantarella de fons.

Quan finalment obro els
ulls veig un noi, uns metres més enllà, que toca el flabiol. Sembla un noi normal,
amb ulleres i llargs cabells, capficat amb l’instrument que té entre mans,
absort en la seva música. Miro amunt, el sol encara hi és, les canals brillen a
la llum del migdia, els arbres estan al meu costat. Discretament agafo la
motxilla i marxo. Ha estat un somni? O aquell noi era real? Mai em deixarà de
sorprendre la muntanya…

[@more@]

Tweet

Confessava en un anterior
post la meva
voluntat de llegir algun llibre d’Annie Proux, arrel d’un article on parlava
del seu gust per la muntanya, la natura verge i els grans espais. Acabo
d’enllestir un volum de contes on evidentment està el famosíssim Brokeback
Mountain i haig de confessar la meva enorme decepció. Té un estil extremadament
sobri, sec, potser esquerp, indubtablement gèlid. La natura hi apareix desdibuixada, com
escenari per on es mouen uns personatges primitius. Les històries són pura
vida, la realitat és duríssima, les situacions sovint extremes, el contrast
entre el dolor i la dignitat és una constant, però la forma de transmetre-la se
m’escapa. Hi ha una tanca entre el text i jo que no he pogut salvar. Rumiaré si
val la pena veure la pel·lícula.

Tanmateix l’argument del
Brokeback Mountain m’ha portat al cap algunes històries d’homosexualitat a la
muntanya. No parlo d’activitats de muntanya de gais o entre gais urbans actuals,
sinó d’històries de concos, de pastors, pagesos i capellans de pobles del
Pirineu, que han viscut la seva homosexualitat en l’absoluta tenebra, solitud i
desesperació. No cal anar a les altes serres de Wyoming. A moltes valls i
poblets del Pirineu han existit les mateixes històries i pitjors, en un ambient
més resclosit i prohibit. Si l’homosexualitat s’ha anat normalitzant a la
nostre societat, aquesta normalització encara no ha arribat a les nostres
societats de muntanyesos. Qui serà el primer escriptor català que s’atrevirà a explicar
històries com aquestes al Pallars, a la Garrotxa o l’Aran? Qui gosarà relatar les fosques
històries de masies i ramades del nostre mitificat Pirineu? Qui s’atrevirà a
trencar el tabú?

[@more@]

Tweet

Llegeixo
un retall al El Periodic d’Andorra
que em fa pensar. Isidre Domenjó hi escriu un article breu que sota el títol Parcs Humanitzats explica el projecte
de creació d’un centre d’interpretació de les terres de frontera a Ós de Civís,
impulsat pel nou Parc Natural de l’Alt Pirineu. A banda dels detalls de la
notícia, el més interessant és la seva reflexió sobre l’evolució de les
diverses formes de protecció del medi. Fins no fa massa els Parcs Nacionals,
Naturals, espais Pein, etc. bàsicament tenien com a finalitat la protecció de
la flora i la fauna, oblidant la presència humana. Des de fa alguns anys, ben
pocs, aquesta tendència s’està matisant i es comença a contemplar als habitants
de les zones protegides com a grups que
han de passar de ser espectadors passius a protagonistes actius. Diu Les administracions públiques s’han adonat,
finalment, que no es poden protegir els espais naturals sense tenir en compte
la gent que hi viu a prop. Més
endavant ho rebla quan constata que La
humanització dels parcs naturals representa el redescobriment de l’home com a
part indestriable de l’ecologia.

[@more@]

Em
penso que totes aquestes reflexions tenen força interès. Per una banda
assenyala una tendència que jo anomenaria la caiguda dels biòlegs i l’ascensió
dels geògrafs. Fins l’actualitat sempre s’ha considerat que eren els biòlegs
els que havien de marcar la polítiques medio ambientalistes, però aquest només
es preocupaven del gripau i de l’àliga cuabarrada, i semblava que els homes els
feien nosa. La nova tendència significaria donar més pes als geògrafs, amb una
visió més amplia i integradora. Ja és hora que alguns polítics es comencin a
adonar que fan més pel paisatge i la conservació uns quants ramats, alguns
pagesos i vaques pasturant que molts forestals i centres d’interpretació. És a
dir, que menys muntar exposicions i més posar la vida més fàcil als pocs
pagesos que queden. Però alhora això no ha de significar camp lliure per alguns
atavismes encara existents i una certa sensació de propietat sobre el medi per
part d’uns quants muntanyesos, no tots, que s’ha d’anar amb molt de compte.
Protecció del medi i l’home: una equació impossible?

Tweet

El 1906 va marcar un punt d’inflexió en la història
política, cultural i literària de Catalunya. És l’any del naixement
convencional del Noucentisme, políticament és l’any de Solidaritat Catalana, se
celebra el Primer Congrés Internacional sobre la Llengua Catalana, l’Ateneu de
Barcelona es trasllada a la seva seu actual, Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana, en el camp de la literatura es publiquen
títols tan destacats com Pilar Prim
de Narcís Oller, Els fruits Saborosos
de Josep Carner, comença el Glossari d’Eugeni
d’Ors, Prudenci Bertrana treu Josafat
i Raimon Casellas Les multituds, entre
d’altres. Amb la perspectiva que dona els cent anys escolats no és temerari
afirmar que el 1906 és una referència històrica, política, cultural i literària.
El 1906 és una bona anyada.

El món excursionista també bullia. Poc a poc
s’anaven introduint els esports de muntanya i les entitats creixin i cada cop
tenien més socis i feien més activitats. Van ser molts els excursionistes
destacats d’aquell temps, però avui volem recordar Jaume Massó i Torrents.

[@more@]

Massó i Torrents va ser tot un personatge, amb una
biografia intensa, peca clau del Modernisme i ànima de l’Avenç, probablement
una de les millors iniciatives editorials catalanes de tots els temps. El
trobem en la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans, en la fundació de la Biblioteca de
Catalunya, és president de l’Ateneu Barcelonès, del Centre Excursionista de
Catalunya. De tota aquella febrada de fa un segle Massó és l’excursionista que
millor encarna en la seva obra i la seva trajectòria l’esperit del 1906.

Com petitíssima i molt modesta aportació excursionista a aquest aniversari hem
volgut col·laborar en la reedició d’un llibre seu, Croquis Pirinencs, dins la col.lecció Pioners de
l’editorial Cossetania.

L’excursionisme actual té poc a veure amb el de fa
cent anys, però cal conèixer el passat per entendre com hem arribat als nostres
dies i saber d’on venim.

Massó, a més a més de bon excursionista, era un
magnífic escriptor que anava publicant diversos relats de les seves excursions,
narrades amb molta gràcia. La reedició d’aquests relats agrupats en els Croquis Pirinencs permet llegir a
l’excursionista actual unes narracions plenes de sabor i notable qualitat
literària.

Aquest 2006, quan fa cent anys del 1906, data
important del catalanisme polític i cultural, podem fer la nostra particular
commemoració amb la lectura d’aquest imprescindible clàssic.

Demà dimarts dia 4 d’abril en farem una presentació
pública al mateix Ateneu Barcelonès a la que hi esteu tots convidats.

Tweet

Ascens i descens del Cerví en 3 h14 min.
Ascens i descens de l’Aconcagua en 4 h 25 min.
Ascens i descens del Kilimanjaro (80 km i 4.000 m) en 8 h 34 min.

És possible? És humà? Sembla que si. Els ha fet
Bruno Brunod, i són només tres records espigolats entre un palmarès
brillantíssim. Ara marxa cap a l’Everest on intentarà establir un nou record. No
tinc paraules. Amen.

[@more@]

Tweet

La primavera ha
arribat. Els arbres verdegen, les tiges s’estiren, les plantes s’espiguen. Gaudeixo
embadalit com la vida retorna al regne vegetal. I llavors recordo Josep Pijuan…

La branca del faig, floria, floria…
mirant-la de baix, tot jo m’hi delia.

[@more@]

Tweet

Fa un
parell d’anys el món de l’excursionisme i la muntanya es va revoltar amb
l’anunci de la Generalitat
pel es pensava cobrar pels rescats que fessin els bombers per accidents de
muntanya. De fet aquest bloc va néixer en aquells moment i els primers posts
eren molt combatius al respecte. Aquí, aquí i aquí ho podeu refrescar.

[@more@]

Efectivament
el 2005 va entrar en vigor la legislació que permetia cobrar els rescats. Enguany
la nova llei de mesures financeres de 29 de desembre de 2005 (publicada al DOG
el 31 de desembre) presenta algunes novetats per l’any 2006.

L’autorització
al cobrament es manté, però la redacció de l’articulat s’ha modificat
lleugerament. La clau la trobem en la definició del fet imposable que permet el
cobrament, quan es diu:

“Constitueix
el fet imposable de la taxa la prestació dels serveis del Cos de Bombers de la Generalitat de
Catalunya en els següents casos:

a)…

b)
Rescat i salvament de persones en els casos següents:

Primer.
Si té lloc en zones assenyalades com a perilloses

Segon.
Si les persones rescatades o salvades no duien l’equipament adequat a
l’activitat.

Tercer.
Si la persona que sol·licita el servei ho fa sense motius objectivament
justificats.

c)…”

Aquest
nou redactat apunta amb força claredat els supòsits on opcionalment (mai obligatòriament)
els bombers podran cobrar un rescat. En primer lloc no en qualsevol lloc
perillós, sinó explícitament en aquells expressament marcats com a perillosos.
Aquest punt està pensat per les estacions d’esquí i la gent que fa fora pista en
un domini esquiable, sense respectar els senyals. En segon lloc quan els
afectats no vagin correctament equipats, és a dir, quan tots els pixapins i
turistes que s’aventuren a fer activitats de muntanya sense preparació tinguin
problemes. Finalment quan es demana el rescat sense un motiu objectiu, és a
dir, quan un turista està perdut o cansat i truca als bombers perquè el
treguin.

Aquest
nou redactat és molt més favorable pels excursionistes, pels membres d’entitats
i federats. Queda clar que encara que s’hagi de fer un rescat pels bombers en
una situació de risc o perill, si s’està equipat i no s’actua amb frivolitat no
s’efectuarà el cobrament. A més a més, encara que la llei no ho digui, la
voluntat dels responsables del servei es no cobrar els rescats als muntanyencs
d’entitat o federats en l’exercici normal de les seves activitats, però alhora
posar uns certs límits als turistes irresponsables.

Em
penso que tots ens podem felicitar per l’evolució d’aquest dossier i de com
finalment s’ha reconduït. A l’any 2004 el neguit, a cops la indignació, era
important i l’anunci del cobrament es va veure com una certa agressió i greuge
comparatiu pel col·lectiu. Ara, el 2006, la situació s’ha enfocat cap a un
escenari molt més raonable.

Val
a dir que això no ha passat per casualitat ni voluntat dels Déus. Hi ha hagut
algunes persones que han treballat amb fermesa i convenciment pe vetllar pels
interessos del col·lectiu muntanyenc. En el seu moment es va decidir seguir una
política de gran discreció i evitar els pronunciaments i enfrontaments públics
amb l’administració, i el temps ha fet pales que aquella decisió va ser un
encert. Ja es va aconseguir que durant tot el 2005 no s’hagi efectuat cap
cobrament, encara que la llei ho permetia. Malgrat el compromís verbal calia
canviar el redactat de la llei per quedar més protegits. Amb entrevistes,
contactes, preparació d’informes i un seguiment constant s’ha arribat finalment
a una solució final bona pels muntanyencs sense que l’administració renuncies a
la seva política.

Sovint
es menysprea públicament i amb molta frivolitat aquells que alguns anomenen “excursionistes
de despatx”. En aquest cas gràcies a alguns, pocs, excursionistes de despatx
s’ha reconduït i salvat un tema enormement perillós pels muntanyencs, amb
discreció, sense protagonisme i una gran eficàcia. A cops tots sabem criticar
el que no fan els altres però tampoc fem res. Ara alguns han fet en silenci i eficàcia.
Gràcies.

Tweet

M’agrada
caminar pel bosc, especialment a l’hivern després d’una nevada. Els
arbres, els matolls, les plantes, les petjades, desvetllen unes sensacions i
emocions que em plauen. El
silenci, la pau, l’harmonia, la força de la natura. Aqui hi ha
un bloc que trasmet aquestes vivències millor que jo.

[@more@]

Tweet

Dissabte per la tarda assisteixo a la festa de la
Feec a Taradell. Moltes hores donant premis, medalles, copes, ensenyes,
distincions, mencions, records i regals.

Quan parlen les autoritats salta la sorpresa. Un
noiet jove, que es presenta com a Cap de Gabinet de la Direcció General de
l’Esport, se li escapa públicament que estan preparant un pla per invertir en
refugis de muntanya. No dona gaire informació, però sembla que presentaran
aviat un sistema de subvencions a les entitats i la federació per millorar els
refugis.

Ja seria hora que l’administració catalana endegui
unes actuacions amb dotació econòmica per millorar els refugis de muntanya.
Fins ara a casa nostra els refugis sempre els han pagat les entitats, la Feec o
contribucions privades. L’administració ha brillat per la seva absència i mai
ha entès que és una instal·lació esportiva i un equipament de seguretat.

Només cal
anar a l’Aragó o als Alps per constatar com ens estem quedant endarrerits. Crec
que no cal caure en la megalomania aragonesa en la construcció i ampliació de
refugis, i tampoc em sembla que calgui construir gaires refugis nous. Però el
que existeixen han d’estar en condicions. Demanar lavabos, dutxes, dormitoris
amb flassades netes i aigua corrent, així com instal·lacions suficients pels
guardes, no són luxes. Fins ara no hi havia diners per a més. A veure si amb
els diners de la Generalitat això es pot millorar. Prometo fer indagacions i us
en comunicaré els resultats.[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet