Muntanya.net

Ahir vaig estar
d’excursió pel Boumort. Seguint un itinerari de la magnífica guia del Manuel
Cortes, publicada per Cossetània, des de Taús varem fer cap fins el cim per una
ruta sinuosa, intel·ligent, variada i llarga. Un primer tram de bosc, un llarg
recorregut de carenes amb colls i puntes per vorejar tota la capçalera de la
vall de Cabó, un flanqueig per sota d’una de les poques parets del massís i una
arribada suau i planera al cim.
Camps verds, farcits de floretes de tots colors (només reconec la genciana),
gespa tendre i pins que rebroten. En tres moments diferents podem veure cérvols,
esquirols, falcons, gralles i probablement un parell de voltors llunyans. La
natura es conserva en un estat esplèndid, no hi ha cap brutícia ni deixalla i
em confirmo en la idea que Boumort és un santuari a preservar. Dia amb bromes i
alguns núvols que només ens enteranyinen les grans panoràmiques.

El país és magnífic. Com
ja he escrit en altres llocs (aqui i aqui) l’Alt Urgell és
una comarca que em té fascinat. Seguint l’exploració dels seus tocoms volia
treure el nas per les valls d’Aguilar i uns poblets que desconeixia: Espaén,
Trejuvell, la Guàrdia
d’Ares, Taus, els Castells. Llogarrets pobres, de poca terra, cases precàries i
supervivència difícil. És un món perdut, oblidat, amb pobles sense carreteres
asfaltades, allunyats de la civilització, però on la vida es resisteix a
marxar, malgrat un despoblament brutal. Deambulo uns instant per la planúria de
Taus. M’omplo de la vastedat d’aquests espais, del silent caràcter d’aquestes
terres. La immensitat del territori, el silenci i la solitud absoluta pot arribar
a ser aclaparador.

Un record del retorn.
Quan passem en cotxe en el marcat revolt d’Espaén hi ha un nen de set o vuit
anys amb els seus pares dins de la pallissa. Han sentit el soroll del cotxe i
s’han aturat per contemplar la novetat. Quiets i callats intueixo en el seu
esguard la mateixa mirada de les velles fotografies de Joan Lluís, de Violant i
Simorra o de Krügen. Una mirada buida, insondable, de 50 anys enrere. Un
esguard del passat.

[@more@]

Tweet

Durant aquests darrers mesos
s’està duent a terme a Catalunya un Congrés sobre el Món Rural. Aquest congrés
vol realitzar una àmplia reflexió al voltant del món agrari i dels problemes de
la pagesia. No és aquest el lloc de parlar-ne, però recentment entre les
activitats del Congrés s’ha fet públic un estudi sobre la imatge del món rural
amb unes dades que m’han cridat l’atenció.

Entre tot l’allau de xifres
d’aquest estudi destaca el fet que una majoria de catalans veuria bé que es fes pagar per circular en
4×4 (68,4 %), motos (71,3 %) o quads per pistes de muntanya. En canvi només una
minoria estaria d’acord en fer pagar per fer picnic (41%) o recollir bolets (25
%).

És important també destacar que
un 63 % dels enquestats declaren que és important protegir el medi ambient,
encara que això suposi una limitació al desenvolupament econòmic.

No se li ha de donar més valor
a aquestes xifres que marcar una
tendència. A priori sembla positiva la creixent conscienciació de la
població sobre la conservació del medi, si més no en teoria, i que s’accepti
que aquelles activitats que tenen un impacte negatiu sobre la natura puguin ser
objecte de cobrament. L’acceptació d’un cobrament per activitats motoritzades
en zones de muntanya també sembla positiu (de fet alguns municipis de l’Alt
Urgell ja ho estan fent). És més inquietant que s’accepti un possible cobrament
per activitats com ara fer picnic (no parlo dels boletaires ja que aquí hi ha
una connotació d’explotació de recursos que ho fa diferent).

Em fa por que vagi creixent la
idea que per anar a la natura s’hagi de pagar. Em nego a acceptar aquest
desideratum. Estem encara lluny de que això passi, però estic segur que en pocs
anys veurem com s’ha de pagar per entrar en certs espais naturals, com un Parc
Nacional per exemple.Malauradament molts cops el
debat sobre la necessitat de regulació de l’accés al medi natural i la seva
conservació es redueixi a una pura qüestió econòmica, si s’ha de pagar o no. Aquest és un debat molt més ampli, complex
i difícil. Potser algun altra dia en parlarem.

[@more@]

Tweet

Llegeixo avui l’article
del Quim Monzó a la Vanguardia (aquí el podeu consultar) sobre el projecte de
fer créixer el cim del Petit Cerví amb un hotel i altres construccions per tal
que arribi a la màgica xifra dels 4.000 metres.

Quedo esgarrifat que a aquestes alçades del segle XXI encara es puguin plantejar projectes com aquest. Espero i desitjo que fracassi. És un cim ja desgraciat per l’actual telefèric, com l’agulla de Midi, el Midi de Bigorra i tants d’altres.

En qualsevol cas una de
les raons que donen els promotors és que molts alpinistes estaran contents, ja
que hi haurà així un nou cim de 4.000 metres metres als Alps. Dubto que cap
alpinista digne del seu nom pugui estar content d’una barrabassada com aquesta. Si en coneixen
caldria que li fessin veure que no es pot anomenar alpinista aquells que volen les muntanyes plenes de cables, construccions i andròmines.

[@more@]

Tweet

Recupero
el retall d’una revista estrangera, que vaig robar l’hivern passat en un llarg
vespre a un refugi francès, mentre a fora nevava intensament.

L’article
és titula “Per què tenim fam de natura?” i és una llarga reflexió sobre el
desig de contacte i convivència amb la natura de l’home actual.

El
raonament és senzill i poc novedós. L’actual home occidental del primer món és
urbanita i està fart d’un tipus de vida apressat, agobiant, amb una pressió
laboral constant. Viu en unes ciutats sorolloses, brutes i polucionades. Aquest
home té un desig, quasi necessitat, de clorofil·la, de natura, de contacte amb
el bosc, els prats, les muntanyes, el desert, el mar. Però a més a més té desig
de solitud, de silenci, de llibertat, de saviesa, d’humilitat, de simplicitat,
d’un temps lent, d’un ritme humà, d’un retorn a allò essencial….

[@more@]

Uns
tenen un apropament a la natura des d’una visió contemplativa, quasi mística,
mentre altres hi busquen un escenari merament esportiu, i uns pocs hi cerquen
espais de wilderness. En el fons hi ha un desig de tornar als orígens, a la
font primigènia de l’home que ve de la natura, on hi troba el seu motor vital.

Es
interessant de l’article la remarca que no es planteja una confrontació entre
natura-civilització, sinó que es cerca un nou equilibri entre natura i
civilització, una nova relació de convivència. No abandonar l’anomenat mon
civilitzat, sinó deixar-lo durant un cert temps, per recarregar piles i poder
tornar-hi recuperat. Es propugna una nou pacte home-societat-natura.

Resumidament
això és el que explica aquest article. Res de nou. Hi ha molts aspectes a
concretat (biològic, filosòfic, antropològic, econòmic) i serrells merament
anunciats i que es merexerien un tractament més aprofundit.

En
tot cas penso que si aquest corrent en el fons no està cercant una mena de
natura idealitzada, un paradís artificial fet a mida. Entenc i comparteixo
aquest desig de retorn a la natura, però no entenc que s’hagi de fer en un 4×4
i hotel de luxe. El món occidental que ens hem fet està massa allunyat de la
natura. Voler deixar uns petits paradisos, per recarregar-hi piles i després
retornar al món urbà, té poc sentit. És fals. El que s’hauria de procurar és
modificar el món urbà i el seu estil de vida i canviar el sistema econòmic per
tal que sigui més respectuós amb l’home i la natura. Uf, quina complicació.
Parlar d’això exigeix milers de planes.

Tweet

Miro
com alguns incauts pugen al Pedra per la tartera, a la banda de Saldes. Hi
pateixen i reneguen. Cada cop està més degradada i relliscosa. Per baixar-hi es
va molt ràpid, però pujar-hi és tot un suplici, especialment per excursionistes
no hàbils. Recordo uns versets de na Clementina Arderiu, especialment
escaients. Potser la poetessa s’hi va inspirar?

Per un pendís rodoladís
jo faig ma via.
Un pas amunt
I en llisco sis.
Si defallia per mon pendís
Tan dret i llis rodolaria.

[@more@]

Tweet

Qui més qui
menys suposo que tindrà noticia de la gravíssima epidèmia que està afectant als
isards pirinencs.

Sembla que
tot va començar cap el 2001, quan es va trobar un isard a la Reserva Nacional de Caça de
l’Alt Pallars-Arans amb uns símptomes que no coincidien amb cap dels coneguts
d’aquesta espècies. En els mesos següents es capturaren fins a 7 isards amb els
mateixos símptomes i el Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge de la Universitat Autònoma
de Barcelona començà a estudiar els primers animals malalts. Es pensà en una
possible intoxicació, però acurades anàlisis descarten qualsevol enverinament.
El brot sembla aturar-se a l’estiu, però a començaments del 2002 es reprodueix el
mateix episodi de mortaldat, però amb més gravetat i extensió. Continuen les
recerques i finalment es detecta un virus del gènere de Pestivirus com el
causant de la malura. Es confirmen els pitjors temors, ja que els Pestivirus
són uns virus molt complexos, d’enorme mutabilitat, facilitat de propagació
i dificilíssim tractament i erradicacio,
per no dir impossible. Comparant els censos del 2000 i 2002 es constata un
descens del 30 % a tot el Pallars-Aran.

[@more@]

Durant el
2003 i 2004 no es reprodueix enlloc la malaltia i es pensa que es pot donar per
superada, però a finals de desembre de 2004 apareix el primer isard amb una
malaltia respiratòria i durant el febrer i març es produeix una mortaldat
massiva d’isards per la mateixa malaltia respiratòria. Posteriors estudis
confirmen la presència del pestivirus en els animals morts, el que posa de
manifest l’existència d’un nou brot de la malaltia. El juny de 2005 es detecta
el primer isard malalt al Cadí i durant l’estiu la mortaldat es molt alta. Es
calcula que a l’Alt Urgell la mortaldat ha arribat al 86 %, al Cadí el 34 % i
al Pirineu francès entre el 30 i el 75 %.Es decideix la suspensió absoluta de
tots els permisos de caça.

En els
darrers mesos del 2005 i aquest començament del 2006 la situació ha esdevingut
catastròfica, trobant-se molt isards morts i malalts. S’espera a la primavera
per refer els censos, però és tem una mortaldat d’entre el 50 % al 90 % segons
les zones.

Des del
Servei d’Ecopatologia continuen investigant la malaltia, però es tenen poques
esperances, ja que és molt difícil controlar malalties víriques en animals
salvatges en poblacions tan grans i en el medi de muntanya. Es desconeix
l’evolució i comportament futur del virus, però el problema ben aviat pot
deixar de ser simplement sanitari, sinó de pura supervivència de l’especia, degut
al declivi catastròfic que s’està produint.

Esperem i
desitgem que els isards puguin desenvolupar anticossos per superar aquest
virus. Es una especia forta i que ja ha superat altres epidèmies greus. Sense
isards la muntanya estaria molt més buida i nosaltres mes sols. Qui no s’ha
bocabadat amb els salts, jocs i curses dels isards a qualsevol vall, feixa o
muntanya pirinenca? Seria molt trist quedar-nos sense isards a les muntanyes,
una companyia sempre elegant i juganera. Les noticies són pessimistes, les
esperances minven, però volem creure que l’isard podrà recuperar-se.

Diumenge
passat em vaig topar un cabirol jove menjant a un prat prop de Gisclareny.
Anava sol, semblava ple de vida i el vaig contemplar uns minuts, pensant que
potser serà un dels darrers que pugui veure. Vaig restar entristit tot el dia.

Tweet

Entre
les sorpreses que periòdicament es troben a Internet l’altre dia em vaig topar
amb el web de Panocat. És un web que amb la tecnologia del Quick Time (cal plugin) permet visionar grans
panoràmiques amb una visió de 360 graus. Hi ha un petita apartat de muntanya i
zones pirinenques, encara curt que esperem que vagi creixent. Doneu-li un cop
d’ull, segur que passareu una estoneta agradable. [@more@]

Tweet

Aquest
diumenge no tenia previst sortir, però un conjunt de circumstàncies em van portar
dissabte al vespre a poder marxar, no tenir companys i no saber on anar. Una
ràpida mirada al Calendari de Caminades em va fer adonar que l’endemà els
d’Olot feien l’Embardissada i vaig decidir-me ràpid.

Així
diumenge a les set i mitja del mati deixava el cotxe a la pedrera de Beuda,
m’inscrivia i començava a caminar. Enguany l’itinerari de l’Embardissada pujava
des de Beuda fins la Mare
de Déu del Mont, passant per les restes del Castellot de Falgars, i tot seguit
continuava cap a el pedró de Montosa, el puig de Torroella, el puig Pedrós, la Tossa d’Espinau i la coma de
Roure fins retornar a Beuda. Uns mil metres de desnivell, 25 quilòmetres, 1017
participants i un horari de 6 hores al meu pas.

[@more@]

El
recorregut és magnífic. El Mont té la particularitat de fer de frontera entre la Garrotxa i l’Empordà, i
participa alhora del caràcter d’ambdues comarques. Per una banda té cingles,
boscos, graus i espadats, alzines i roures típicament garrotxins, però alhora
anticipa les planúries empordaneses, els camps de blat suaus i tranquils. Però per
sobre de tot destaca la seva panoràmica, absolutament excepcional.

Diumenge
era un dia amb bromes, encara que les vistes van ser prou bones, amb un punt
d’indefinible lleganya que donava més encant a la immensitat. Inenarrable la
sortida de sol sobre el golf de Roses, amb la grisor que es va esvaint a la
línia de la costa. Des de les Alberes al Puigmal la vista és diàfana. Em crida
l’atenció la bona quantitat de neu que encara té el Canigó i el Bastiments. Els
camps són d’un verd intens, l’estany de Banyoles rellueix i el Rocaborba es
perfila a l’horitzó impertèrrit.

Mentre
camino penso que és un dia de Sant Jordi diferent, allunyat dels llibres.
Tanmateix no m’estic de recordar recordo tres escriptors estretament vinculats
al recorregut. D’entrada em venen al cap molts passatges dels Records d’un
excursionista de Carles Bosch de la Trinxeria. Les
seves caminades, caceres i facècies per les valls i verals de l’Empordà
garrotxí, per les Salines, per les Alberes se’m fan presents amb una força
evident. Les planes dels autors ruralistes tenen una potència molt més gran
llegides o recordades sobre el terreny.

Tampoc puc deixar de pensar en Pla. La visió de les terres de l’Empordà,
d’aquell Empordanet al voltant del Montgrí, d’Ullà, de Palafrugell que va
descriure magistralment es fa evident des d’aquesta talaia. Un territori,
ordenat pels notaris i les herències, descrit amb l’adjectiu precís de la
meravellosa prosa planiana.

Quan arribo al cim entro un moment a la capella. Mentre sona el Virolai de fons
llegeixo unes notes biogràfiques de Verdaguer. A l’hostatgeria del costat va
enllestir la redacció de Canigó i
sempre va confessar la influencia de la seva estada al Mont en la seva obra literària.
Surto un moment a la terrassa i penso que puc entendre que volia dir. La visió
d’ocell sobre una part del país es formidable, amb una airositat i lleugeresa
que sens dubte van apuntalar la seva escriptura.

L’itinerari
és interessant i variat. Molt ben marcat, amb una logística impecable del
Centre Excursionista d’Olot. Els controls justos i l’avituallament escàs, massa
escàs, que et fan preguntar on van a parar els 9 euros que costa la inscripció.
En algun moment puntual alguna petita aglomeració, però es podia caminar amb tranquil·litat.

Vaig
sol, però em dedico a escoltar a la gent. Es divertit això de sentir converses
d’altres. Hi ha gent de totes les edats. Families, moltes colles de joves,
jubilats i uns quants que passen de la setantena. La gent es saluda. Alguns són
veïns, altres tenen amistats comunes, altres es retroben de l’Embardissada de
l’any passat. Em meravella com els gironins fan servir el cardar per a tot. Quin sol
que carda! Com carda aquesta pujada! Quina set que carda!

Des
de la Tossa
d’Espinau em miro
Lliurona. Sento com diuen que després d’anys d’abandonament
el poble s’ha recuperat, la gent hi ha tornat (neorurals?) i que inclòs s’ha
reobert l’ escola. Quin goig!

L’Embardissada
és una de les marxes populars més sòlida de casa nostra. Va néixer per donar a
conèixer els tocoms de la
Garrotxa i per recuperar camins i corriols perduts. Crec que
probablement l’estima per aquell territori ha augmentat gràcies a accions com aquesta
marxa. És una mostra més del molt que els centres excursionistes de casa nostre
han fet i fan pel nostre país.

A
les quatre torno a casa i encara tinc temps per visitar algunes paradetes,
comprar uns llibres, però no aconsegueixo treure’m del cap els records del
matí. L’any vinent procuraré tornar-hi.

Tweet

S’acosta
un nou Sant Jordi i sembla obligat parlar de llibres. Com vaig fer l’any passat
aquí, hi torno amb alguns suggeriments en el terreny de llibres de muntanya. La
meva gosadia no rau en el convenciment que el meu criteri sigui el millor, sinó
simplement que per feina em toca estar al dia de tot el que es publica i tinc
l’obligació de donar una mirada a totes les novetats. Això em permet tenir
simplement més informació.

[@more@]

Vagi
per endavant que enguany no hi ha cap gran llibre, cap obra d’aquelles que pots
recomanar a ulls clucs. Sembla que els autors i editors van curts de bones
idees i els llibres de qualitat i ben treballats no destaquen. Tanmateix hi ha
algunes novetats que cal tenir en compte.

Pels
escaladors recomano els dos llibres sobre escalada a la Serra de Prades que acaba de
publicar Cossetania. Un és una guia d’escalada a Prades de vies clàssiques
(col.Azimut) , mentre que l’altre és la història de l’escalada d’aquella zona. Ambdós
son obra de Josep Jané, jove escalador, i estan molt ben treballats, amb rigor
i amb aportació de nova informació de gran valor i em penso que poden ser un
petit descobriment per a molts que no coneixen les possibilitats de la clàssica
en aquells verals.

Els
excursionistes més tradicionals no es poden deixar perdre la guia del Boumort
de Manuel Cortes (ed.Cossetània). És una guia modèlica, extraordinàriament ben
feta, molt completa i d’alta qualitat. És una guia com les d’abans, i
m’atreviria a dir que de les millors publicades a Catalunya en els darrers
anys. A més a més el massís del Boumort és un dels grans desconeguts de
Catalunya i un autèntic paradís natural que s’ha de conèixer.

Se’m
fa molt més difícil recomanar quelcom en l’àmbit de la literatura i narrativa
de muntanya. Es publica molt menys i en general de poca qualitat. En català no
sabria que recomanar, però en castellà torno a destacar l’autobiografia de Marc
Batard Huida de las cimas (Desnivel), text que m’ha impressionat, d’una
sinceritat i austeritat corprenedora. Pura vida. També tindria en compte el llibre El precio
de ser pájaro de Ricardo Martínez Llorca (Desnivel). És una obra important,
dura, difícil, que segur que no agradarà
a tothom, ja que tracta el tema de la mort a muntanya, però ho fa des del
respecte i evita els judicis morals.

Els
amants del pirineisme poden gaudir amb la biografia de Russell (Yo, Henry Russell)publicada per
Martínez Embid a Prames. Té força gràcia, és llegeix molt còmodament i
s’aprenen cosetes d’un personatge mític ple de replecs.

I
a qui els agradi els mapes, passar l’estona contemplant els fulls i fent
mentalment excursions, poden optar per les darreres novetats. Les aparicions més
recents són els mapes de la serra de Cardó i del Montsec de Piolet i el mapa de
la zona volcànica de la
Garrotxa de l’Alpina, així com els mapes de perills d’allaus
del Cartogràfic.

Sant
Jordi també és un bon moment per comprar llibres especials, de gran format,
potser estrangers, que no es compren cada dia. M’atreveixo a suggerir una
biografia de muntanya de Ruskin publicada per Guerin, excel·lent però densa, i les
Montagnes Sacrees, d’Elisabeth Foeh i editat per Chene, per aquell que vulgui
una mica de misticisme muntanyenc.

I
poca cosa més. Tinc ressenyades més de 150 novetats de muntanya des del darrer
Sant Jordi, però enguany és una anyada discreteta. En qualsevol cas la màgia
de Sant Jordi és tafanejar, remenar i descobrir aquell llibre que des d’una
parada o un prestatge sembla que ens està esperant a nosaltres.

I
vosaltres quins llibres recomanaríeu?

Tweet

Enguany se celebra el centenari del naixement de
Roger Frison-Roche (1906-1999), probablement l’escriptor de muntanya més
important de tots els temps. L’autor del famossíssim llibre Primer de
cordada (1935) és una figura emblemàtica de la literatura de muntanya. Amb
la publicació d’aquest llibre, del que es diu que ha venut més de 1 milió
d’exemplars (fantàstic!) va desvetllar la vocació alpina a moltes generacions.
Un argument senzill, uns personatges simples, però una història d’un gran amor,
a la muntanya i a una dona, que ha captivat per la seva sinceritat a milers de
lectors. Frison va aconseguir un èxit mundial i un reconeixement públic
sensacional. Van explotar l’èxit amb dues obres més (Esquerda a la gelera
i Retorn a la muntanya), molt correctes, però sense la força de la
primera. La seva obra té altres títols (fins a una trentena) especialment els
ambientats al desert del Sahara i l’Hoggar, i unes magnífiques memòries Le
versant du soleil, encara mai traduïdes. Val la pena recordar que el Primer
de la cordada va ser un llibre escrit a Algèria arrel de l’encàrrec fet per
un diari i publicat en diversos lliuraments, sense més pretensió que
entretenir.

[@more@]

Però Frison-Roche va ser
quelcom més que un escriptor d’èxit. Van ser el primer guia de Chamonix que no
era fill de la vall, president dels guies francesos, alpinista d’alt nivell, explorador,
viatger i incansable divulgador de la muntanya. Sempre he pensat que l’obra de
Gaston Rébuffat i de Samivel enllaça amb la de Frison-Roche i hi ha una
continuïtat entre tots tres. Cadascú en el seu estil compartien un sentiment de
la bellesa de la muntanya i una voluntat per donar-ho a conèixer i compartir-ho
generosament.

Sempre li he admirat
l’aparent senzillesa de la seva escriptura i l’equilibri intel·ligent entre
l’home d’acció i artista. Si Oscar Wilde deia que a la vida cal viure allò que
no es pot escriure i escriure allò que no es pot viure, Frison-Roche va
desmentir-ho radicalment. El que va escriure era el que havia viscut i
probablement la seva vida el portà a la literatura. Amb el mèrit de ser un autodidacte total.
Sense formació ni estudis, però amb un do natural per l’escriptura, va deixar
una obra gens intel·lectual però molt sincera, amb un fons de poesia, és a dir,
un intent de transmetre les belleses i els sentiments de la muntanya amb els
mots, defugint tot artifici.

Recordo encara l’emoció
que em va causar la lectura de Primero de Cordada quan tenia catorze
anys. Pocs anys després vaig anar comprant tots els llibres de Frison-Roche que
podia i en la meva memòria té un lloc privilegiat una anada a la seu de
l’editorial Joventut, al costat del carrer Urgell, i poder entrar en el seu
magatzem, on vaig trobar tota una colla de joies de llibres de muntanya a un
preu irrisori. Després em va fer molta ilusió llegir en català el Primer de
la cordada en l’edició impulsada pel malaguanyat Josep Maria Rodès, i a casa
tinc els llibres de Frison-Roche en un lloc privilegiat en la meva biblioteca.
Li envejo l’aparent senzillesa de la seva literatura, la seva manca absoluta
d’artifici i l’enorme capacitat per transmetre els grans valors de la muntanya,
de la vida, i els sentiments més pregons de qualsevol esser humà.

Tweet