Sant Jordi atípic. L’Embardissada

Aquest
diumenge no tenia previst sortir, però un conjunt de circumstàncies em van portar
dissabte al vespre a poder marxar, no tenir companys i no saber on anar. Una
ràpida mirada al Calendari de Caminades em va fer adonar que l’endemà els
d’Olot feien l’Embardissada i vaig decidir-me ràpid.

Així
diumenge a les set i mitja del mati deixava el cotxe a la pedrera de Beuda,
m’inscrivia i començava a caminar. Enguany l’itinerari de l’Embardissada pujava
des de Beuda fins la Mare
de Déu del Mont, passant per les restes del Castellot de Falgars, i tot seguit
continuava cap a el pedró de Montosa, el puig de Torroella, el puig Pedrós, la Tossa d’Espinau i la coma de
Roure fins retornar a Beuda. Uns mil metres de desnivell, 25 quilòmetres, 1017
participants i un horari de 6 hores al meu pas.

[@more@]

El
recorregut és magnífic. El Mont té la particularitat de fer de frontera entre la Garrotxa i l’Empordà, i
participa alhora del caràcter d’ambdues comarques. Per una banda té cingles,
boscos, graus i espadats, alzines i roures típicament garrotxins, però alhora
anticipa les planúries empordaneses, els camps de blat suaus i tranquils. Però per
sobre de tot destaca la seva panoràmica, absolutament excepcional.

Diumenge
era un dia amb bromes, encara que les vistes van ser prou bones, amb un punt
d’indefinible lleganya que donava més encant a la immensitat. Inenarrable la
sortida de sol sobre el golf de Roses, amb la grisor que es va esvaint a la
línia de la costa. Des de les Alberes al Puigmal la vista és diàfana. Em crida
l’atenció la bona quantitat de neu que encara té el Canigó i el Bastiments. Els
camps són d’un verd intens, l’estany de Banyoles rellueix i el Rocaborba es
perfila a l’horitzó impertèrrit.

Mentre
camino penso que és un dia de Sant Jordi diferent, allunyat dels llibres.
Tanmateix no m’estic de recordar recordo tres escriptors estretament vinculats
al recorregut. D’entrada em venen al cap molts passatges dels Records d’un
excursionista
de Carles Bosch de la Trinxeria. Les
seves caminades, caceres i facècies per les valls i verals de l’Empordà
garrotxí, per les Salines, per les Alberes se’m fan presents amb una força
evident. Les planes dels autors ruralistes tenen una potència molt més gran
llegides o recordades sobre el terreny.

Tampoc puc deixar de pensar en Pla. La visió de les terres de l’Empordà,
d’aquell Empordanet al voltant del Montgrí, d’Ullà, de Palafrugell que va
descriure magistralment es fa evident des d’aquesta talaia. Un territori,
ordenat pels notaris i les herències, descrit amb l’adjectiu precís de la
meravellosa prosa planiana.

Quan arribo al cim entro un moment a la capella. Mentre sona el Virolai de fons
llegeixo unes notes biogràfiques de Verdaguer. A l’hostatgeria del costat va
enllestir la redacció de Canigó i
sempre va confessar la influencia de la seva estada al Mont en la seva obra literària.
Surto un moment a la terrassa i penso que puc entendre que volia dir. La visió
d’ocell sobre una part del país es formidable, amb una airositat i lleugeresa
que sens dubte van apuntalar la seva escriptura.

L’itinerari
és interessant i variat. Molt ben marcat, amb una logística impecable del
Centre Excursionista d’Olot. Els controls justos i l’avituallament escàs, massa
escàs, que et fan preguntar on van a parar els 9 euros que costa la inscripció.
En algun moment puntual alguna petita aglomeració, però es podia caminar amb tranquil·litat.

Vaig
sol, però em dedico a escoltar a la gent. Es divertit això de sentir converses
d’altres. Hi ha gent de totes les edats. Families, moltes colles de joves,
jubilats i uns quants que passen de la setantena. La gent es saluda. Alguns són
veïns, altres tenen amistats comunes, altres es retroben de l’Embardissada de
l’any passat. Em meravella com els gironins fan servir el cardar per a tot. Quin sol
que carda! Com carda aquesta pujada! Quina set que carda!

Des
de la Tossa
d’Espinau em miro
Lliurona. Sento
com diuen que després d’anys d’abandonament
el poble s’ha recuperat, la gent hi ha tornat (neorurals?) i que inclòs s’ha
reobert l’ escola. Quin goig!

L’Embardissada
és una de les marxes populars més sòlida de casa nostra. Va néixer per donar a
conèixer els tocoms de la
Garrotxa
i per recuperar camins i corriols perduts. Crec que
probablement l’estima per aquell territori ha augmentat gràcies a accions com aquesta
marxa. És una mostra més del molt que els centres excursionistes de casa nostre
han fet i fan pel nostre país.

A
les quatre torno a casa i encara tinc temps per visitar algunes paradetes,
comprar uns llibres, però no aconsegueixo treure’m del cap els records del
matí. L’any vinent procuraré tornar-hi.

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Sant Jordi atípic. L’Embardissada

  1. Hola Gatsaule, t’has canviat el bloc! és que els links no t’anaven mai, oi?. Bé, ja veus que t’anem llegint. Però encara no te’m linkat (perdó no he tingut temps). Bé, espero que ens poguem veure a Riudoms. I … una pregunta .. tu ets el dire de la Núria – Queralt, oi?. A mi, em vas conèixer a la Uecanoia el dia que vas venir (dels 3, la noia!). Records i endavant que ens interessa el que fas!

Els comentaris estan tancats.