Normalment
rebo amb una predisposició positiva tots els llibres de muntanya, i
especialment si son de literatura. El gènere de la narrativa de muntanya és
molt difícil, delicat i ple de projectes fallits. Són pocs els autors que aconsegueixen
reeixir-hi i menys les editorials que hi aposten. Per això cal destacar i enaltir
la perseverança amb que l’editorial Desnivel manté i impulsa la seva col·lecció
de literatura de muntanya, probablement l’única amb continuïtat de tot l’estat
espanyol.
El seu
darrer lliurament és un text amb un títol provocador: Escalad, escalad, malditos. És una obra d’encàrrec que ha fet
l’editorial a un dels guanyadors del seu premi de literatura per intentar
deixar constància d’una colla de personatges que no han de caure a l’oblit.
[@more@]
El món de la
muntanya està format per una fauna sovint curiosa, rara i plena de personatges
excèntrics. Alguns diuen que no hi ha més gent excèntrica que en qualsevol
altre grup social, mentre altres sostenen que la proporció de persones
atípiques, asocials, bohèmies, caòtiques i poc corrents és més elevat del
normal. Fa de mal dir pronunciar-se en aquesta discussió, no sé que en penseu
vosaltres, però el que és ben cert és que en el món de la muntanya no resulta
gens difícil assenyalar alguns personatges especials i diferents.
Aquest ha
estat l’objectiu de l’autor. Realitzar un relat d’una quinzena d’aquests
personatges, de persones destacades o singulars que no han estat reconegudes
socialment i han esdevingut una mena d’escaladors maleïts. Per això el títol
d’entrada ja em desagrada, perquè enlloc d’ajudar a la seva rehabilitació
insisteix amb l’adjectiu “maleïts” a incrementar l’aura d’excèntrics o asocials,
quan no tots (alguns si) ho son. La connotació del títol és un pel pejorativa i
l’orientació de la presentació, insistint en el seu aspecte marginal no ajuda gens
al reconeixement de grans trajectòries ni a la normalització de la diferència o
acceptar altres estadis més enllà dels convencionalismes socials.
En tot cas
el títol no és l’important, sinó el text. A partir d’un estil àgil, certament
dotat, fàcil i còmode, però també efectista i amb algun foc d’encenalls,
l’autor intenta dibuixar el perfil psicològic dels personatges. Amb algunes
dades, algunes converses, a cops entrevistes, sovint referències, procura
marcar el contorn vital, existencial i muntanyenc dels escollits.
Ho
aconsegueix? Em temo que no, ja que és queda en la simple epidermis, en la
superficialitat dels tòpics, en la inanitat de la bona voluntat. Potser és un autor massa jove per aquesta
tasca, sense la cultura, el pòsit ni els coneixements de muntanya i escalada suficients
per saber contextualitzar a cada retratat, el seu moment, la seva categoria. Però
també sense el bagatge per encarar-se amb unes personalitats tan complexes que
el depassen clarament.
Perquè
malgrat l’evident esforç d’estudi i acostament, no aconsegueix mostrar la
realitat, la veritat, del personatge. Qualsevol dels quinze retratat té una
personalitat prou rica, complexa, malaltissa i plena de matisos per merèixer-se
un llibre per si sol. Les breus i ràpides pinzellades de cada capítol els
desdibuixen enlloc de centrar-los.
Certament la
tasca de penetrar i dibuixar el perfil psicològic d’uns essers que es surten
del comú és un dels reptes més delicats i difícils de qualsevol escriptor, però
els recursos literaris i l’efectisme d’algunes imatges fàcils no aconsegueix
esborrar el regust d’una ocasió perduda. Potser això acostuma a passar en els
textos d’encàrrec, com ara aquest
llibre, que no surten de l’interior de l’escriptor. I això és nota.
Vol dir que
no és pot recomanar l’obra? De cap manera, l’ofici de l’autor permet passar una
estona agradable, descobrir unes personalitats fascinants i reviure unes bones
històries de muntanya, però si fem un judici purament literari haurem de
convenir que novament ens trobem davant una altra obra fallida de la literatura
de muntanya. Ai las!
