Tanmateix
al darrera d’aquest verd hi ha sequera. La natura és eixuta i
assedegada. Són massa setmanes sense aigua, sense pluges.
L’hivern ha estat molt humit i ara vivim d’aquelles rendes. Avui
plovisqueja, a veure si s’anima. Sinó l’estiu serà
d’infern.
[@more@]
Aquests
darrers dies diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò
de la mort a l’Everest de l’anglès David Sharp, que va morir a
uns 300 metres del cim, i que mentre agonitzava ningú de la
trentena de persones que van passar davant seu fes res per ajudar-lo.
No és el primer cas ni malauradament serà el darrer.
[@more@]
Sembla
cada cop més evident que el cim de l’Everest ha esdevingut el
cim de les vanitats, on hi va tothom que vol cridar l’atenció,
li agradi o no la muntanya. És un cim obert a qui vulgui i
pugui pagar el dineral que demanen les expedicions comercials, on
t’obren traça, et munten els campaments i et porten l’oxigen.
Això provoca que qualsevol persona amb prou diners i vanitat
s’hi vegi amb cor de pujar-lo, sense l’entrenament, l’experiència
i el criteri necessàri. Cada cop està més
massificat, és més mediàtic i els rècords
es superen any rera any (enguany hi ha pujat la persona més
gran i més jove, un amputat de les dues cames, un malalt de
diabetis).
Els
mitjans s’han fet molt escarafalls d’aquest fet i diverses
personalitats s’hi
ha pronunciat. Tots hi
tenen la seva part de raó. A l’Everest podem trobar-hi el
mateix que a qualsevol ciutat, és a dir, gent egoista,
insolidària i que només mira per a ell mateix al costat
de gent pendent del proïsme.
Tanmateix
em penso que hi ha un fet que els mitjans no assenyalen amb precisió,
i és que per sobre dels vuit mil metres és molt
difícil, per no dir impossible, fer un rescat. Qui hi va ho
sap i accepta les regles del joc. Això ha d’estar molt clar.
Anar a l’Himalaia és entrar en un joc de risc plenament
acceptat, que s’ha d’assumir amb responsabilitat i plena consciència.
Amb
això no vull justificar les actituds insolidàries i
egoistes però caldria tenir molta més informació
per jutjar. Que li passava exactament al David Sharp? Portava
l’equipament adient i l’oxigen necessari? Des de quan i on havia
comentat a tenir dificultats? Que van fer els seus companys
d’expedició? Es podia fer quelcom per ajudar-lo sense
comprometre els seus rescatadors?
És
molt fàcil opinar, jutjar i pontificar des de la seguretat de
la ciutat i la comoditat d’una taula de despatx, però des
d’aquí mai podem fer-nos càrrec de les circumstàncies
del lloc. A vuit mil metres qualsevol situació és
límit, el marge d’actuació molt reduït, la
capacitat de raciocini molt minvada i les forces sempre estan massa
justes.
Una
de les coses que sempre diu Reinhold Messner és que no accepta
els judicis des d’Europa de situacions límit viscudes a
l’Himalaia. Em penso que té raó. Molta prudència
en els judicis precipitats i lleugers i més responsabilitat
dels mitjans de comunicació, que com sempre només
cerquen la fàcil morbositat i el possible escàndol.
I
oblidem-nos de l’Everest. Aquesta deriva cap a la comercialització,
mediatització i massificació de la seva ascensió
només s’acabarà el dia que ningú en faci cas.
Llavors hi podran tornar els autèntics muntanyencs.
Afegeixo avui un enllaç a una web que em penso que dona una informació més completa i acurada:
http://www.mounteverest.net/news.php?id=7927
És un tema molt complex, delicat i vidriós, però em sembla que haurem d’anar assumint que a la muntanya no tot és idealisme, romanticisme, solidaritat i proïsme. Cada cop hi ha més misèries humanes, com arreu.
Des
de fa temps sóc un encuriosit i tenaç seguidor de les
ressenyes d’escalada. Potser perquè avui en dia cada cop són
més uniformes i sintètiques, m’alegro quan retrobo
ressenyes a “l’antiga” és a dir dibuixades i
redibuixades, amb elements que transcendeixen la pròpia paret.
A banda de la major o menor traça artística del
dibuixant m’interessa sobretot els sentiments dels aperturistes, el
reflex del context social, dels costums de l’època, de les
pulsions del creador. A més a més molts dibuixos són
petites obres mestres, molt elaborades. En el fons una bona ressenya
d’escalada no vol només reflectir fidelment l’itinerari d’una
via, sinó transmetre l’esperit d’aquella escalada, d’aquella
paret, del moment de la primera ascensió. Moltes ressenyes són
un retall de vida d’un escalador. Els amics del web Kpujo
han recollit una bona col·lecció de ressenyes originals de
Montserrat de diverses èpoques i estils, on val la pena
entretenir-se una estona i gaudir-ne. Aquí ho trobareu.
[@more@]
Diuen
que algunes les millors pel.lícules actuals són els
anuncis publicitaris. Doneu un cop d’ull a aquest video.
És un senzill anunci, simpàtic, i alhora una petita
cura d’humilitat. Potser això de l’escalada simplement és
un joc, un espai per passar-ho bé, i no cal donar-hi tanta
importància ni voltar-ho d’una gran mística.
[@more@]
És
tradició afirmar que la zona del Pirineu que té més
llacs i estanys és la que correspon al territori de l’actual
Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Els circs
de Colomers, Saboredo, Caldes en són llocs emblemàtics,
però a cada vall hi ha multitud d’estanyols i llacs, fruit de
la modelació glacial.
Llegeixo
en El Portarró (revista del Parc Nacional) un llarg
article sobre els estudis de limnologia (aquella ciència que
es dedica a l’estudi dels llacs, més ben dit, a l’estudi de
les aigües continentals des d’una perspectiva ecològica)
d’aquelles valls i per fi trobo la dada que fa tants anys que
cercava.
Segons
els científics hi ha 644 masses d’aigua, de les quals 190 són
estanys pròpiament dits, és a dir, superiors a 0,5
hectàrees, i 455 són basses de diverses grandàries
inferiors a 0,5 hectàrees, que inclòs algunes poden
arribar-se a eixugar a l’estiu. Bé, doncs finalment el dubte
s’ha aclarit una mica. Hi ha 190 estanys al Parc Nacional. No està
gens malament.
[@more@]
A
cops em faig creus de la capacitat de cinisme que tenen alguns
humans. Ja sé que a aquestes alçades de la vida no
m’hauria de sorprendre, però és que hi ha coses que
clamen al cel.
[@more@]
Aquesta
emprenyada ve a tomb de la lectura d’un anunci a quatre planes en un
diari nacional d’aquest parc temàtic de vacances anomenat
Marina d’Or, a la costa de Castelló. Després de
lloar-ne totes les virtuts i excel·lències, llegeixo
que s’està construint un nou complex que és un exemple
de “desenvolupament turístic i urbanístic
sostenible”. Segons el text de l’anunci aquest nou complexe “es
farà sobre una superfície de 19 milions de metres
quadrats, dels que més de la meitat es destinen a zones verdes
i on hi haurà un milió de metres quadrats de jardins
amb vegetació exuberant.” Evidentment s’ha dissenyat
“harmonitzant una proposta de desenvolupament urbanístic
sostenible amb la major oferta de turisme i oci de tot Europa, on
destaca un model de gestió de recursos hídrics
racional, eficient i responsable, que afavorirà la
revalorització ambiental i ecològica de l’entorn.”
Entre les meravelles que tindrà aquest nou complex, a banda
d’hotels, apartaments, piscines, botigues, golf, etc. destaca una
pista d’esquí de més d’un quilòmetre de
recorregut!
Una
pista d’esquí a la costa mediterrània? I a més a
més sostenible? Es pensen que som imbècils? Com és
possible que ningú tingui la barra de plantejar la construcció
d’una pista d’esquí artificial a la costa de Castelló i
a més a més publicitar-la com a sostenible? La
quantitat d’aigua i d’energia esmerçada és sostenible?
Com ho poden permetre les autoritats? No resta enlloc el més
mínim bri de seny? No hi ha aturador en la capacitat de
manipular els mots, d’insultar la intel·ligència? No
podrem aturar mai aquesta enfollida cursa de destrucció de la
natura i el medi ambient?
Volia
tornar a la borda. Estava al capdamunt d’una vall secundària,
que no menava a cap cim important i mai hi anava cap excursionista. A
començaments d’estiu pujava el pastor a acompanyar el ramat,
que deixava pasturar pels prats, i se’n tornava cap al poble. Cada
quinze dies hi tornava a donar un cop d’ull a les vaques i eugues i
portar una mica de sal, però a banda del pastor, ningú
més s’acostava per la vall. Les vaques, com si sabessin quan
havia de portar la sal el pastor, es perdien cadascuna pel seu veral,
i costava endevinar-les.
[@more@]
Sabia
que tenia la solitud garantida i per això vaig anar-hi. Ja ho
havia provat un parell de cops i m’hi havia sentit molt bé.
Poc a poc aquell racó s’havia anat convertint en el meu
santuari. Volia passar una nit a la muntanya sol. Feia massa temps
que no hi anava, i necessitava la pau de la natura per refer-me. Les
meves intencions eren molt senzilles. De bon matí pujar les
prop de tres hores de camí que hi posava des del poble, per
arribar abans de migdia i romancejar tota la tarda per allí.
Volia banyar-me al rierol si l’aigua no estigués massa
freda, prendre el sol com un llangardaix, i no fer res. Potser
l’endemà pujaria al cim que tancava la vall. Era una
muntanya discreta, de només 2.700 metres, que als mapes no
tenia ni nom. Esperava amb delit el camí per dins del bosc
mentre anava guanyant alçada. Aquells avets sempre
m’impressionaven.
M’agradava
el capvespre des de la pedra davant la borda. Poc a poc el sol es
perdia a la llunyania i la foscor ho anava envaint tot. I el silenci
de la nit, només trencat per algun rosegador que volia clavar
queixalada als meus ganyips. Procuraria llevar-me d’hora per veure
la sortida de sol i les primeres hores del matí, quan
l’atmosfera és neta i la llum té una claredat més
nítida.
Pensava
dedicar tot l’endemà a vagarejar, pensar i meditar. Mai
m’havia hagut d’encarar a una situació com aquella, i no
sabia com sortir-ne. Feia setmanes que em voltava pel cap, però
sempre arribava al mateix cul de sac. Potser no caldria pensar tant.
Simplement romandre en comunió amb la muntanya i deixar que el
cap es buides de pensaments.
Des
de fa molts anys prenc l’obertura a la circulació rodada del
coll del Tourmalet com a indicador que finalment s’ha acabat l’hivern
a l’alta muntanya pirinenca. Ahir es va obrir aquesta carretera als
vehicles i en el meu particular calendari tanco l’hivern al Pirineu.
Ens resta encara tota la primavera i l’estiu. Tota una vida plena de
projectes, per poder dir d’ací a uns mesos com en Gaston
Rébuffat: ha arribat el final de l’estiu, gràcies
a la muntanya ets ric de cop.
[@more@]
El
passat any 2002 va ser l’Any Internacional de les Muntanyes,
gràcies a una iniciativa de Nacions Unides. A casa nostra les
celebracions van ser bastants discretes, i un cop acabat el període
tothom s’ha oblidat del tema.
A
l’Estat espanyol l’Any Internacional de les Muntanyes va donar lloc a
una iniciativa del Ministeri de Medi Ambient, que va encarregar a uns
especialistes la
redacció d’un document
per articular una política efectiva de protecció del
medi de muntanya. Aquell encàrrec va cristal·litzar en
l’anomenada Carta de les Muntanyes, un document molt obert i
ben trabat que hauria de servir per desenvolupar un cos legislatiu
per impulsar una major protecció. Com tant sovint passa,
malauradament, el Ministeri no ha tingut el coratge polític
d’aprovar-lo i desenvolupar-lo, i la Carta de les Muntanyes està
en un calaix de la Ministeri, esperant que tothom s’oblidi.
[@more@]Però
la Ministra Narbona no sabia que els muntanyencs son gent tossuda, i
alguns dels redactors de la Carta de les Muntanyes van constituir una
associació, Red
Montañas, precisament per impulsar accions reivindicatives
de protecció de la muntanya. Des del primer moment una de les
principals línies de treball d’aquesta organització ha
estat lluitar per l’aprovació de la Carta, i cada any ha
impulsat alguna iniciativa per recordar als polítics que
aquest dossier està pendent.
Enguany
s’ha decidit que el proper diumenge dia 21 es faci una jornada
reivindicativa a tot l’estat espanyol reclamant l’aprovació de
la Carta de les Muntanyes de forma immediata i la posada en
marxa de mesures reals de protecció del medi muntanyós.
El que es vol es realitzar simultàniament ascensions i
accions reivindicatives i obtenir ressò mediàtic. També
està prevista una entrevista amb la Ministra i una roda de
premsa.
A
Catalunya hi ha previstes dues accions. La primera organitzada per la
plataforma Vall Fosca Activa i consisteix en una excursió
al llac i pic de Filià per denunciar el projecte
immobiliari d’Espuy i de l’estació d’esquí
Interllacs-Vallfosca, contacte: Segi Galanó
(sergi@refugitacita.com).
La segona està
impulsada per l’associació Salvem Pedra i consisteix en
una ascensió a les Penyes Altes de Moixeró per
denunciar el projecte immobiliària de construcció de
137 habitatges en aquest llogarret ceretà habitat només
per 5 persones, contacte: Caterina Solé
(calagusti@jazzfree.com)
i Neus López-Llauder (neuspedra@hotmail.com)
Des
d’aquesta modesta tribuna recolzem totalment aquesta iniciativa i
mirem de divulgar-la. Qualsevol acció per mirar d’aturar
l’especulació a muntanya i afavorir la seva protecció
és més necessària que mai.
