Acabo
de llegir un text d’un noi que defensa la velocitat a l’escalada com
a filosofia vital i esportiva. Un altra dia en parlarem, però
he recordat un divertit video que vaig veure fa poc del fantàstic
home aranya. Aquest si que practica de veritat la velocitat!
[@more@]
Des
de fa unes setmanes hi ha una polèmica creixent amb motiu del
concert de Sting a Gredos previst pel proper 1 de juliol. Resulta que
la Junta de Castilla i Leon, ha organitzat un cicle de concerts
sota el nom de Musicos en la naturaleza per promoure el
coneixement del medi natural. Per impulsar aquest cicle ha contractat
el cantant Sting, que farà un dels seus concerts en una gran
esplanada tot just a tocar del Parc Regional de Gredos, al cor del
massís. És com si la Diputació de Barcelona
contractes Sting per fer un concert al Pla de la Calma.
[@more@]
Aquest
concert a aixecat una enorme polseguera entre entitats
conservacionistes, sindicats i partits polítics, que denuncien
que un concert on està previst l’assistència d’unes
10.000 persones suposa un atemptat gravíssim a l’entorn i
posen de manifest la contradicció entre voler promocionar el
lloc i realitzar-hi activitats que el malmeten. Des de la conselleria
de Medi Ambient es diu que precisament es busca una activitat
d’impacte per aconseguir una major conscienciació, que s’han
previst totes les mesures preventives i de control necessàries
i que un terç dels ingressos aniran destinats a actuacions
sobre el territori, com marcar camins.
Aquest
cas és paradigmàtic de les contradiccions i hipocresia
amb la que actuen algunes, no totes, administracions públiques.
És del tot impossible defensar que la presència massiva
de 10.000 persones i els seus vehicles en un lloc protegit no tingui
cap impacte, però és encara més diabòlic
posar l’esquer que una part dels ingressos revertiran sobre el mateix
medi. El cas és encara més sagnant quan es fa públic
que en 9 anys encara no s’ha promulgat el PRUG corresponent, s’ha
començat a asfaltar el camí d’accés i s’hi estan
col·locant papereres i altres petites instal·lacions,
sense el més mínim estudi d’impacte ambiental.
És
curiós com les administracions no tenen cap problema en
prohibir en els llocs protegits l’acampada o bivac, impedeixen
l’obertura de vies d’escalada o la circulació en btt o posen
continues traves a activitats excursionistes, però en canvi
fomenten la presència massiva de públic en el mateix
lloc on no es pot clavar un pitó o estendre el sac per
passar-hi la nit. La demagògia, el populisme, una actitud
frívola i una tendència al lluïment fàcil
sembla no tenir aturador en el cap d’alguns polítics. Ningú
no veu que aquest model d’eco-marketing que sembla que impulsen
alguns polítics és un oxímoron, és a dir,
té una contradicció interna insalvable?
Cadascú
té el seu paradís secret. Per la gent de muntanya el
paradís està en un cim, una vall, una via d’escalada,
una paret, potser una ermita, simplement un arbre, un llac o un
mirador. Els records, les vivències, les sensacions que evoca
aquell lloc màgic són intenses, el desig de retornar-hi
constant, l’enyorança permanent. Un cop allí tot és
pau, bellesa, harmonia, felicitat.
A
la vall de Cardós, al capdamunt d’un estrep secundari, està
Nequa. Des del poblet de Cassibrós una pista hi mena,
travessant frondosos boscos. A 1.800 metres s’estén aquesta
petita plana, de toponímia estranya, vagament atàvica,
amb geminació i ensordiment de l’oclusiva davant semivocal.
Potser és el pla més alt del Pallars, fent mirador de
la vall de Cardós i la Vallferrera, envoltat de boscos vells,
conegut de molt antic per pastors i caçadors. Diuen que la
força tel·lúrica d’aquella petita planúria
entre gran muntanyes, dels seus troncs recargolats, de les soques
mortes, del prats, és especialment potent.
Les
fotografies de Josep
Bou i Cinto Gabriel i la col·laboració
d’una vintena de textos literaris d’autors catalans ens hi porten
en un apassionat i difícil viatge, on la narració és
la imatge, on l’invisible es fa realitat. Nequa és un univers
de natura pura, de wilderness, però també de sentiments
i emocions. L’atenció al detall, el valor del micropaisatge
front les grans panoràmiques aquí es fa imatge. Viatge a Nequa és el
retrobament amb la natura representada, l’excusa per relligar-se amb
el passat, amb l’origen d’aquell país. Aquest llibre és
una història d’amor i alhora un recorregut artístic,
poètic, visual a un paradís personal que probablement
molts dels qui estimem la muntanya podem compartir.
[@more@]
Per la gent de ciutat hi
ha dies grisos, avorridots, sense al·licients, on la melangia per la muntanya
es fa encara més present. S’enyora la fresca de la matinada, la frondositat del
bosc, el vent de la carena, la panoràmica del cim, l’esforç de l’ascensió, els
grans horitzons.
Aquests dies a cops
m’entretinc (o potser em torturo?) donant un cop d’ull a algunes webcams
estratègiques. M’agrada la que des de Gornegrat enfoca el Cerví, la de la vall
de Chamonix, però també alguna més propera, com la que permet contemplar el
llac de la Bollosa. Ara n’acabo de descobrir una nova, la de Gavarnia. Enfocant
cap al circ es veu la cascada, les feixes, les parets. De tant en tant li dono una
llambregada, per somiar i recordar.
[@more@]
El passat dimarts 13 de juny es va escaure el 75è aniversari de la mort de Santiago Rusinyol. Durant tot aquest any es vol recordar l’obra, vida i personalitat del polifacètic artista i pioner modernista, amb això que pomposament se’n diu Any Rusinyol. No és aquest el lloc de parlar de la seva faceta de pintor, escriptor, intelectual, activista cultural i bon vivant, qui en vulgui saber més, aqui, aqui i aquí en podrà trobar una bona informació. Tanmateix em temo que en aquest Any Rusinyol que s’acaba d’encetar quedarà oblidada l’etapa d’en Rusinyol excursionista. Per això, des d’aquí voldria fer-ne un petit recordatori que serveixi d’homenatge.
[@more@]
A la seva joventut, juntament amb el seu gran amic Ramon Casas, es va fer soci de l’Associació d’Excursions Catalana. A partir de 1880 i fins que va marxar a Paris va fer algunes excursions amb aquesta entitat i amb alguns amics. Hem d’entendre el tipus d’excursions que es feien llavors, que no consistia en pujar cims, sinó anar a visitar ruïnes i restes del suposat passat gloriós de Catalunya, com el Monestir de Sant Cugat, pujar a la Mola de Sant Llorenç, visitar el castell de Centelles. L’aspecte esportiu era desconegut. Durant aquestes excursions anava coneixent el paisatge, la terra i la gent de Catalunya i aprofitava per anar aplegant peces de forja catalana antiga que localitzava en ermites i masos i que després donaria lloc a la col.lecció del Cau Ferrat.
A banda d’una cèlebre excursió en carro que va fer amb en Ramon Casas per Catalunya, potser una de les excursions més destacades va ser una petita travessa de Ribes a Ripoll amb l’ascensió al Taga. El 1881 en va publicar un llarg article a la revista de l’Associació d’Excursions Catalana, que és el primer text publicat per Rusinyol. Per una banda recull l’emoció de l’excursió, la nit pel poble, el soroll de les cavalleries, la sortida de sol durant l’ascensió, les gran panoràmiques del Taga. Rusinyol s’emociona amb l’espectacle de la natura i en fa unes sentides descripcions. Però també és important la pregona emoció que li desvetlla la visita al Monestir de Ripoll, llavors encara en ruïnes, i la recança que li causa el mal estat de conservació de la porxada i el claustre. Allí intenta reviure el passat d’aquelles pedres, que és el passat de Catalunya. És un text molt plaent de llegir, amb alguns dibuixos interessants, i del tot representatiu de l’esperit excursionista d’aquells temps.
Després Rusinyol marxarà cap a París on començarà la seva etapa artística, esdevindrà peça fonamental del Modernisme, impulsarà el redescobriment del Greco, les seves pintures tindran molt bona acollida, posarà de moda Sitges, assolirà la fama amb L’auca del senyor Esteve, patirà la marginació pel Noucentisme i la vellesa serà trista. Mai tornarà a fer excursions, però els estudiosos de la seva obra han assenyalat que l’etapa de joventut excursionista va ser molt important en la fixació de la seva mirada sobre el paisatge i en la seva obra pictòrica.
Serveixin aquestes senzilles ratlles per recordar a una gran personatge, un dels homenots de Catalunya i no deixar en l’oblit la seva petita petja excursionista.
Fa
poc parlava aquí de la dramàtica epidèmia d’isards del
Pirineu. A l’espera de fer les valoracions d’aquest estiu i poder
confirmar els pitjors temors o obrir una porta a l’esperança,
porto a col·lació un dubte que em vaig plantejar a
l’escriure aquell post. Com dimonis es conten els isards a la
muntanya? Un animal tan independent, fugitiu i escampat, com es
pot comptabilitzar?
[@more@]
En
trec la resposta d’un llarg article sobre l’isard publicat al
Portarró, revista del PNAESM. Allí s’explica
el sistema que se segueix per fer els censos.
Al
juny i juliol la gran majoria de femelles i els seus cabrits o
cabirols van plegats en grups. El dia fixat tot el personal del Parc
es mobilitza i de manera simultània recorren tots les valls i
racons i amb l’ajuda dels prismàtics es compten tots els
isards que es poden veure. S’intenta anotar el nombre total
d’isards, el sexe, el percentatge de cries i joves i la seva
localització sobre un mapa. Amb aquestes dades s’obté
la productivitat i densitat de població que serveix per
indicar la tendència demogràfica. Ç
Cada
2 o 3 anys es realitza un segon cens a la tardor amb l’objectiu de
detectar el major nombre possible de mascles (més visibles i
actius en aquestes dates per ser temps de zel) per tal d’esbrinar
la proporció de sexes. Aquest és el sistema emprat al
PNAESM. Evidentment no es conten tots els isards i mai es pot obtenir
una xifra exacte, però el fet de fer servir cada any la
mateixa metodologia, fer-ho les mateixes dates i amb el mateix
personal i criteri permet obtenir amb una important aproximació
la tendència demogràfica de l’espècie en un
territori, ja que l’error de mostreig sempre serà
estadísticament el mateix.
Bé,
així és com ho fan al PN. Suposo que en altres llocs
deuen seguir un sistema similar. Les xifres són interessants.
Destaca el pic de 11.68 isards per 100 ha de l’any 2001, promig que
ha minvat a 6,5 l’any 2005.
De
la lectura en trec dues informacions més. La primera és
important. Pel moment no es pot afirmar ni descartar que la
gravíssima epidèmia de pestivirus hagi arribat al PN.
En els dos darrers anys hi ha hagut una davallada de la població,
però no s’han trobat restes de l’epidèmia. S’està
fent un seguiment acurat a l’espera de constatar l’evolució
del 2006. Hi ha neguit i expectació per veure si la malaltia
hi arribarà o no (aquest estiu s’espera poder comprovar-ho) i
també esperança en que la població sana del parc
es pugui exportar de manera natural a altres zones abandonades per la
mortaldat. També, simplement com a curiositat, el text diu que
al llarg de tota la serralada pirinenca s’han comptabilitzat fins a
43 paraules diferents per anomenar a la Rupicapra Pirenaica:
sarri, isart, chizardo, bouc, craba, segall, cornu, ercot, pitou…
Des
de que ho vaig conèixer, m’he sentit atret pel poble i la
vall de Mentet. La recuperació de la contrada, el magnífic
estat dels seus boscos, la sensació de solitud, especialment a
l’hivern, l’aparent llunyania del món urbà quan
està ben proper, són alguns dels motius que m’hi fan
retornar periòdicament. Acabo de trobar aquest interessant
post
que val la pena llegir per saber-ne alguna cosa nova.
[@more@]
Ja
he parlat altres cops de la meva afició banalment malaltissa
per les revistes de muntanya, que em miro i remiro amb una certa
obsessió. Després de força temps de sequera,
sense novetats, la setmana passada va arribar a mans menes una nova
revista.
És el número 0 d’una revista que es vol
perllongar durant molt de temps i anar recollint les facècies,
activitats i ascensions d’un potent i emergent grup de muntanya.
Aquesta colla d’amics agermanats al voltant de la muntanya estan molt
ben organitzats, disposen de mitjans i tenen una estructura que feia
temps que no veia. El seu material i equipament m’agrada, els colors
són molt afavoridors. De la lectura dels articles constato que
són gent ferma, decidits i sense pors, amb coratge i
gallardia. Practiquen l’esquí, l’escalada, el senderisme i
inclòs l’himalisme, i tenen relacions amb companys estrangers.
El seu logo em sona, però no aconsegueixo recordar on l’he
vist.
Ah, el nom de la revista és Tropas de Montaña,
l’empresa editora és l’Ejército Español
mitjançant la Brigada de Montaña “Aragón I”
i el seu director és el Comandant Mohamed Hamido Yahía.
Els desitjo molta sort en aquesta nova aventura.
[@more@]
Enguany
s’escau el trentè aniversari d’aquest llibre que amb el
pas dels anys ha esdevingut una referència quasi mítica
en l’àmbit del medi ambient i la protecció de
l’entorn a casa nostre. Amb el subtítol Llibre Blanc de
la gestió de la natura als Països Catalans, tot just
encetada la transició política, en un moment de gran
efervescència i on semblava que tot era possible, una colla
d’especialistes es van aplegar per fer una primera diagnosi de
l’estat de les relacions entre l’home i la natura als Països
Catalans.
[@more@]
Va
ser un llibre precursor, absolutament pioner, perquè va posar
sobre la taula un debat llavors inexistent però necessari. Amb
una vocació interdisciplinar i globalitzadora va ser la
primera anàlisi ambiental de casa nostre fet amb rigor i cura.
Més de un centenar de naturalistes i científics van
participar en els treballs, així com diversos centres
universitaris i de recerca.
Desprès
de trenta anys el balanç pot ser positiu o negatiu, o
simplement agredolç, segons la perspectiva de cadascú.
No estic d’acord amb els que diuen que s’han perdut tots aquests
anys i que ara estem igual que llavors. És veritat que s’han
comés molts errors, però també hem avançat,
i molt. El que em sembla més important és que en
l’actualitat el debat mediambientalista i les relacions home-natura
estan en primera línia de l’agenda política,
econòmica i social. Això és un primer pas molt
important. A continuació resta molta feina per fer, però
el mèrit d’haver provocat aquest debat l’hem d’anar a
buscar en aquest llibre de fa 30 anys. Només per això
ja mereix aquest modest recordatori, però també un lloc
en la petita història de l’ecologia catalana.
