Muntanya.net

Em
sorprèn que ningú hi digui res. Si l’excursionisme té
un objectiu central en aquest segle XXI ha de ser la defensa del medi
i la conservació del territori. Sembla una mica incongruent
que fomenti activitats que hi tenen un impacte directe i negatiu. Ja
sé que és un impacte mínim i del tot irrisori en
comparació amb altres actuacions molt més agressives,
com les estacions d’esquí, les pistes o la construcció,
però cap persona negarà que hi ha un impacte. Els
organitzadors no poden pensar en recorreguts on l’incidència
sigui més petita? Per què s’han de cercar llocs tan
delicats? Ningú hi té res a dir?

[@more@]

Tweet

Ahir
al vespre va tenir lloc al Pati Manning de Barcelona una festa
literària per celebrar el desè aniversari de
l’editorial
Cossetània. Va ser una trobada per recordar el deceni del
seu treball al món del llibre, els 500 títols de
catàleg, les 40 col.leccions, els projectes de futur. Si
esmento ara i aquí aquesta festa es perquè en pocs anys
Cossetània ha anat esdevenint una referència en el món
de la publicació dels llibres de muntanya. La seva col·lecció
estrella es “Azimut” amb una vuitantena de títols
publicats i més d’una vintena en cartera, que van sortint al
ritme d’una aparició mensual. També te altres
col·leccions, com “Pioners” i “Annapurna”, “Manuals
tècnics” i nous projectes en el món del
senderisme.

[@more@]

La
festa va ser un pel atípica, ben diferent a les habituals
festes literàries que es fan a la capital. Discreta i austera,
va tenir molta concurrència, poques cares famoses, l’actuació
estel·lar del grup tortosí “El Quico, el Célio,
el Noi i el Mut de Ferreries” i els inevitables parlaments de
rigor. Hi havia forces autors de muntanya, especialment d’Azimut, i
era divertit veure’ls en un acte social, lluny de la muntanya. En
un racó Manel Figuera discutia amb l’Ignasi Planas sobre
topònims occitans, més enllà l’Oriol Guasch
comentava els darrers barrancs que havia fet, el president de la Feec
xerrava amb el guia Joan Jover, els autors del darrer Premi Vertex
s’ho miraven tot sorneguerament i el David Vilaseca explica les
darreres crestes que havia recorregut i com no podria rebaixar
l’horari del Miquel Capdevila, mentre el Jordi Longas, sempre
treballador, anunciava alguna novetat propera. El Jordi Ferrer, gerent, va fer el discurs institucional i feia d’amfitrió mentre el Pep Olivé, s’ho mirava tot murri.

La
col·lecció Azimut ha estat un revulsiu en el món
de les guies, ja que ha suposat una mirada diferent sobre el
territori i el país. Tradicionalment l’excursionisme català
sempre s’ha emmirallat en el Pirineu i alguns massissos fars, com
Montserrat o el Montseny. Azimut ha estat la primera col·lecció
de guies que sistemàticament ha mirat el territori d’una
altra manera, excèntrica, publicant guies de llocs on mai s’ha
publicat res de res i fent descobrir al mon excursionista una part
del territori que desconeixia i que ni tan sols es plantejava per
anar d’excursió: del Port a l’Alt Camp, la Garrotxa,
Prades, Montsant, les serres del Mestral, el Garraf, el Prepirineu,
són moltes les muntanyes, massissos i comarques que han
reaparegut com objectiu excursionista gràcies a aquesta
col·lecció.

També
em sembla just d’assenyalar que Azimut ha donat sortida a una
generació d’autors nous, molt joves, de fora la capital,
gent que ha treballat i treballa amb força rigor i un enorme
amor per la seva terra.

Tweet

L’OPMA
són les sigles en francès de l’Observatori de
Pràctiques de la Muntanya i l’Alpinisme, creat l’any 1998. És
un organisme informal, de caràcter transversal, benèvol
i deslligat de qualsevol institució i entitat, integrat per
una decena de personalitats del món de l’alpinisme i
l’escalada, que té per objectiu observar, analitzar,
reflexionar i opinar sobre les pràctiques esportives de
muntanya, la seva evolució i el paper que duen a terme el
principals actors del món de la muntanya. Després d’un
treball de reflexió i de síntesi té com a
principal missió alertar sobre els perills, alertar a les
institucions i informar a tots els interessats. Intervé en els
principals debats que giren al voltant de les activitats físiques
a la natura i en el seu impacte en el medi natural i en les economies
de muntanya. Expressa la seva opinió mitjançant les “Lettre
de l’Opma”.

És un grup impulsat pel CAF i la FFME però totalment
independent amb la voluntat de crear una cèl·lula de
reflexió que actuï com a una mena de lobby de muntanya.
Vol influir front les administracions públiques davant de
qualsevol regulació i normativa, però alhora també
en els mitjans de comunicació i en el gran públic
potser no especialitzat. És una veu independent, deslligada de
qualsevol interès institucional o mercantil, que vol marcar
línies de futur des d’una reflexió sòlida i
fonamentada.

[@more@]

He
anat seguint aquests darrers anys les seves reunions, els seus
documents i els seus posicionaments públics, i globalment m’ha
semblat que fan una feina molt sòlida, intel·ligent i
necessària. Desconec el seu poder real, la seva capacitat
d’incidència, però diria que ha adquirit un prestigi i
un reconeixement important.

Explico
tot això perquè fa temps que penso que a casa nostre,
en el petit món de l’excursionsime, l’escalada, l’alpinisme
català ens fa falta quelcom semblant. Estem en un moment de
canvi, de profundes transformacions d’unes pràctiques
clàssiques, on l’esport, la competició i la
mercantilització tenen una presència creixent.
L’intervencionisme de totes les administracions cada dia és
més acusat. Els reptes de futur plantegen molts interrogants.
Ens cal un lloc de reflexió i de propostes concretes, que des
de l’independència i la llibertat pugui opinar amb un esperit
de transversalitat. A Catalunya tenim massa afició a funcionar
per capelletes i colles d’amics. Això és alhora la
nostra grandesa però també la nostra feblesa, ja que no
tenim organismes forts que esdevinguin una referència clara.
Fa temps que hi penso i em sembla que ha arribat el moment de
posar-hi a treballar. Que en penseu?

Tweet

La
poesia és l’art d’expressar en paraules un univers propi, uns
sentiments, una identitat, unes experiències, acostant-se a la
bellesa. Potser un dels poetes més populars del segle XX a
Catalunya hagi estat Miquel Martí i Pol, l’obrer de Roda de
Ter, que des del seu llogarret va descabdellar una obra que ha
esdevingut referència per a molts que s’hi han sentit
identificats, i han trobat en els seus mots allò que ells mai
sabrien posar negre sobre blanc.

Martí
i Pol, afectat per una malaltia que el va lligar a una cadira de
rodes bona part de la seva vida, poc té a veure amb la
muntanya, aparentment. Tanmateix han estat i són molts els
muntanyencs que es veuen identificats amb la seva poesia.

Vuit
muntanyencs de les comarques gironines, Kim Bover, Jordi Bosch
“Barraca”, Carles Figueras, Iñaki Garijo, Meritxell
Fontclara, Pere Plana i Xavier Robiró, van dur a terme els
anys 2004 i 2005 sengles expedicions a la zona del Ladakh Zanskar, el
que es coneix com a Tíbet indi, a la vall del Chomoteng. A
banda de les ascensions i altres gestes, com a resultat d’ambdues
expedicions ha nascut un llibre que agermana el vers de Martí
i Pol amb aquella geografia. Són trenta-set fotografies d’una
terra aspre, dura i seca, d’uns espais il·limitats, d’unes
gents que malden que viure, d’unes muntanyes altives. I curiosament
els versos de Martí i Pol que des de la seva cadira de rodes
mai hi va viatjar s’hi adiuen amb una perfecció que només
assoleixen els grans poetes, aquells que saben convertir els
sentiments universals en paraules, assolint una simbiosi sorprenent
però perfecte.

La
Fundació Valvi ha pagat aquest exercici de sensibilitat amb un
llibre elegant, sobri i atractiu. Beneits aquests alpinistes que a
més a més de pujar muntanyes són capaços
d’ajuntar poesia amb imatge, en un intent de reviure el moment
fugisser de la felicitat i la plenitud, i compartir-lo amb nosaltres.
Gràcies i felicitats!!

Lectura
poètica de Miquel Martí i Pol des el Ladakh Zanskar, al
Tíbet indi. Kim Bover. Perspectiva Editorial. Aura
Comunicació. Fundació Valvi.

[@more@]

Tweet

Sembla
que l’afició pel llop
va creixent…

[@more@]

Tweet

Tot tafanejant al web
del CAF (ara rebateixat com FFCAF) m’assabento de la propera
renovació del refugi Vallot. Aquesta petita cabana, situada
molt amunt en la ruta normal del Montblanc, és un dels refugis
més emblemàtics dels Alps. Ho és per trobar-se
situat al peu del cim més alt i famós, i per tant,
visitat per molta gent. També perquè gràcies a
la seva estratègica situació ha fet d’aixopluc de
salvament en molts cassos, però sobretot pel seu passat
històric, ja que va ser bastit el 1893 per Joseph Vallot i
reconstruït llavors més d’un cop. Sembla que el
projecte és ambiciós i pretén una renovació
estructural i a fons. Per aquest motiu restarà tancat tot
l’estiu. Així qui tingui previst anar al Montblanc per la
normal, que en prengui nota.

[@more@]

Tweet

Em miro un llibre recent editat per la Fundació Territori i Paisatge que amb el nom de Projectes
Vius aplega la relació de tot el conjunt de projectes i iniciatives que des
de la societat civil s’han dut a terme en favor de la natura i que han rebut
suport o subvenció de la
Fundació.

Són dotzenes i dotzens de projectes, impulsats des
dels més diversos àmbits, institucions o particulars, en tots els camps, de
gran o petit abast, d’actuació directe o de recerca. És un llibre d’interès
documental, però que serveix per posar en evidència que es fan moltes coses en
favor de la natura, de la seva protecció i de l’educació d’una consciència
ambientalista. Hi ha moltes, moltes, entitats, associacions i particulars que
treballen per la natura i actuen decididament, però a cops aquestes no llueixen
prou. A la muntanya, el mar, a les zones seques o humides, al voltant del
paisatge, la custòdia del territori, la protecció d’espècies amenaçades, els
rius, els boscos, … les accions es succeeixen.

Aquest llibre és un exemple paradigmàtic que cal actuar localment per tenir una
incidència global. La suma de petits grans de sorra és el que serveix de
fonament de canvis més amplis i globals. Poc a poc es va creat un humus, un substrat,
que més tard o més d’hora tindrà una veritable incidència global en la
protecció de la natura. O vull pensar això i m’enganyo? Vull creure que hi ha
futur.

[@more@]

Tweet

El passat dijous dia 22, en una reunió a Lausanne del
COI es va excloure definitivament la candidatura de Jaca com a organitzadors
dels Jocs Olímpics d’hivern del 2014. Era un projecte ambiciós, que volia
repartir les seus per vàries valls aragoneses, Andorra, Osca i Saragossa. És el
quart intent d’aquesta candidatura, que un cop més ha acabat sense la nominació.

Encara que aparentment la noticia ha tingut poc ressó,
les veus que n’han parlat ho han valorat negativament i s’han dolgut de l’oportunitat
perduda.

A risc de ser políticament incorrecte, per a mi ha
estat una molt bona noticia perquè és una grandíssima noticia pel Pirineu. En l’actualitat
uns Jocs Olímpics cada cop tenen menys a veure amb l’esport, amb l’ideal
olímpic i amb els valors esportius. Són un negoci pur i dur, on moltíssims
interessos hi conflueixen. Són un espectacle mediàtic i televisiu desproporcionat
i sense mida. Uns Jocs Olímpics als Pirineus haguessin suposat una agressió duríssima
sobre el territori, la construcció d’unes infraestructures enormes, l’impuls d’un
nou boom immobiliari a les valls aragoneses i unes destrosses inimaginables. Cal apostar
per nous models de desenvolupament més harmònics i realment sostenibles, menys
agressius i pensant en el llarg termini. El Pirineu aragonès, i tot el Pirineu
en general, té altres possibilitats de futur. Qui serà el valent que les
encetarà?

[@more@]

Tweet

Avui
és la revetlla de Sant Joan. Nit de foc, soroll, petards,
ball, festa i beguda. Mai m’ha agradat especialment aquesta festa.
Sembla que hi hagi una obligació social de fer festa, i a més
a més una festa esbojarrada. Perduts els elements atàvics
de la festa de l’equinoci d’estiu, d’aquells ingredients que
permetien restablir un vincles amb la terra i la natura i la feien
una festa singularissima, s’ha convertit en una festa convencional
més. Recordo anys enrere quan anava a passar la revetlla a
algun racó perdut a la muntanya. A un refugi, però més
sovint a fer un bivac, acampar en tenda prop d’un estany o dormir a
una borda. La formula era sempre la mateixa. Aproximació per
la tarda, un vespre llarguíssim, que no acabava de morir mai,
on la llum acompanyava fins a quarts d’onze. La pau i el silenci de
la natura era una companyia sedant i agradable, i posava el
contrapunt a un trimestre laboralment sempre dens. Una miqueta de
coca i a dormir com un beneït.

Des
de fa un temps les obligacions familiars m’impedeixen repetir
aquestes escapades (encara que un bon amic ahir em va trucar per anar
a dormir prop d’un estany entre la Bollosa i el Carlit), però
en canvi he descobert les excursions del dia de Sant Joan. Són
uns dies especials, on tothom dorm, refent-se dels excessos de la nit
anterior. Molt poca gent a la carretera i a la muntanya. El dia és
llarguissim, amb molta llum i normalment mai trobes a ningú
arreu. Ja he quedat amb un bon company per sortir demà. Bona
revetlla a tothom!

[@more@]

Tweet

Des
de fa prop de deu anys la societat que explota l’estació del
Pas de la Casa (Saetde) està intentant dur a terme l’ampliació
de l’estació. Amb la constitució de GrandValira no
sembla que en tinguin prou en el seu deliri megalòman i volen
créixer cap a França, per enllaçar amb Porte.

[@more@]

L’objectiu
de fons no rau tant en ampliar el domini esquiable, sinó a
partir d’aquesta excusa poder ampliar el parc immobiliari del Pas,
limitat territorialment per la línia de la frontera. El
projecte parla de 80.000 metres quadrats d’habitatges i hotels en
territori francès.

L’estira
i arronsa administratiu, judicial i polític és continu.
Uns intentant tirar-ho endavant i altres aturar-lo. La darrera
noticia és que el prefecte dels Pirineus Orientals, Thierry
Lataste, ha presentat un recurs contra la revisió del plà
urbanístic del municipi de Porta que havia d’autoritzar la
construcció del gran complex immobiliari i d’esquí.

El
motiu és molt feble, ja que al·lega que el nou
projecte comportaria una violació de frontera i això
crearia un problema de control i seguretat i vigilància. Dic
que és un motiu feble ja perquè als Alps hi ha
nombroses estacions frontereres funcionant sense problemes, però
és l’excusa formal per aturar per via d’urgència
l’aprovació d’un pla que estava assegurat.

Anirem
seguint aquest dossier, que s’endevina encara llarg, però el
fet que la poderosa administració francesa s’hi oposi ens dona
una certa confiança en que l’esperança d’aturar aquesta
bogeria té possibilitats.

Tweet