"Oh
Pirineu! En tes profundes gorges,
fill
de la plana, m’he sentit com pres,
i
amb l’esguard demanava al cel altíssim
amplària
i vent."
(Joan
Maragall)
Doncs
això, amb aquest apunt poso fi a aquesta temporada. Marxo cap
al Pirineu, cap al meu Paradís. Fins el setembre. Bones
vacances a tots!
[@more@]
La Diputació de Barcelona acaba de publicar
el llibre ‘Des de la terra’, que aplega els poemes dels poetes que van
participar l’any passat en el cicle ‘Poesia als Parcs 2005’, coordinat per Toni
Clapés. El volum es pot trobar a la xarxa en pdf.
Enguany el cicle es torna a repetir, fins el 19 de novembre. (consulteu la programació
del 2006 en pdf).
‘Des de la terra’ recull les lectures que es van fer l’any passat als parcs. Una primera
part del llibre aplega els ‘poemes inicials’, sobre la relació home-natura: un
fragment del poema de Gilgameš, el més antic dels que tenim coneixement,
Horaci, Petrarca, Hölderlin, Leopardi, Shelley, Valéry, Costa i Llobera,
Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Ràfols-Casamada…
Després el llibre s’estructura seguint les sessions de lectures poètiques als
parcs. Per una banda, poemes relacionats amb l’indret: de Joan Oliver (Pere
Quart), Jacint Verdaguer, Guerau de Liost, Marià Manent, Miquel Martí i Pol,
Tomàs Garcés, Josep Pla, Joaquim Ruyra, Víctor Balaguer, Santiago Rusiñol, Pere
Gimferrer i Carles Hac Mor.
Per una altra, poemes de poetes relacionats directament amb un territori: amb
el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac, poemes de Feliu Formosa,
Miquel Desclot i Òscar Rocabert; amb el Montseny, d’Anna Aguilar-Amat, Miquel
Osset i Jordi Aligué; amb el Castell de Montesquiu, de Lluís Solà, Pep
Rosanes-Creus i Víctor Sunyol; amb la ciutat de l’Alguer, de Rafael Sari,
Antoni Coronzu, Anna Fadda, Maria Lai, Antoni Canu i Fidel Carboni; amb el
Montnegre i el Corredor, de Perejaume, Teresa d’Arenys i Laia Noguera; amb el
Parc del Foix, Cristina Grisolia, David Jou i Lluís Julià; i amb el Garraf, de
Goya Gutiérrez i de Vinyet Panyella.
El llibre, que inclou fotos dels recitals, es pot demanar gratuïtament a xarxaparcs@diba.cat i jo ja l’he demanat
i me l’han enviat diligentment.
Trobo admirable aquesta iniciativa. Que els
gestors d’un espai natural hagin pensat en la poesia com a eina de
sensibilització, de comunicació i finalment d’educació és un signe d’intel·ligència.
Potser es comença a entendre que els espais naturals tenen una transcendència
que pels homes va més enllà de la purament biològica. Fantàstic.
[@more@]
El proper Festival de
cinema de muntanya de Torelló se celebrarà els propers dies 10-19 de novembre
de 2006. Ja s’ha obert el termini per presentar-s’hi i al seu web (www.torellomountainfilm.cat) ja
hi podeu trobar les bases per participar en la 24a edició del certamen.
La data límit per
presentar cintes i treballs periodístics és el 20 de setembre de 2006. Les
pel·lícules han de ser publicades entre l’any 2004 i la data de presentació al
Festival. Mentre que els articles i reportatges periodístics s’han hagut de
publicar en qualsevol mitjà de comunicació escrit de l’Estat espanyol entre el
26 de setembre de 2005 i el 15 de setembre de 2006.
El Festival repartirà enguany deu premis entre les
pel·lícules que competeixen al certamen, valorats en uns 9.000 euros. El premi
de periodisme, com en la primera edició, està valorat amb 1.200 euros, 600 per
al millor reportatge i 600 més per al millor article.
Així que cineastes i escriptors, ànims i a
presentar-se.
[@more@]
Pot semblar que la història de
l’excursionisme català està prou treballada i que poques novetats resten per
descobrir. Això no es pot dir mai en cap terreny de la història, però encara
menys en l’excursionisme, on resta molta feina per fer. Tafanejant per la
sempre interessa revista Geocrítica, dirigida per l’Horacio Capel (UB),
trobo un curiós i novedós article de José Luis Villanova sobre la presència el
segle passat de l’excursionisme català al nord de l’Africa. És un escrit ben
treballat i documentat, que estaria més proper a la història del turisme i dels
viatgers catalans que a la nostra actual concepció de l’excursionisme, però que
s’ha d’entendre en el seu context i època. Val la pena donar-li un cop d’ull (Aquí).
Tanmateix hi ha dos aspectes que em sobten.
Enlloc esmenta la importància de Verdaguer en els viatges pel nord de l’Africa,
amb aportacions literàries molt més destacables que la majoria d’articles
esmentats i també trobo a faltar les recerques del professor de la UPF Narcís
Garolera, que fa temps ha treballat el tema amb profunditat i rigor i que em
penso que va dedicar la seva tesi doctoral, publicada en 3 volums el 1991, a la
literatura catalana excursionista i viatgera.
[@more@]
Un
haiku és una tipus de poema breu, de disset sil.labes, organitzats en tres versos
lliures: cinc-set-cinc, sense rima. És una forma d’escriptura simple, provinent
del Japó, on predominen els substantius. Malgrat la seva aparent brevetat i
facilitat, poden tenir una potència expressiva i suggeridora excepcional. Tots
els poetes un moment o altres han provat sort amb els haikus. Em trobo en una
revista de muntanya uns quants Haikus en castellà de Fernando Berbero inspirats
a l’Alt Atles:
Mulas
i hombres
transportan
las mochilas
Andamos
solos
Sobre
nosotros
se
eleva el Toubkal
Alá
es grande
Verticalidad
Se
sube muy lento
No
hay piedad
Línea
de hielo
Solo
sobre las cabezas
Bendita
cima
[@more@]
El
passat dimecres dia 5 de juliol en Josep Puigbert publicava al
diari El
Punt
un article sobre camins, senders, senyalització i
polítiques de les administracions locals que em sembla
interessant de reproduir. Desconec que i qui hi ha darrera
Itinerannia
(per cert, el seu web és molt bonic però del tot
inútil), però em penso que si enlloc de tanta façana
i publicitat demanessin algun consell a la gent d’algun centre
excursionista del país, tot plegat sortiria millor.
[@more@]
Un
amic em deia l’altre dia que en el projecte que impulsa el Consell
Comarcal de l’Alt Empordà i que ha redactat una empresa per
senyalitzar i, se suposa, arreglar tota una xarxa de fins a 900
quilòmetres de senders no n’hi havia cap que passés per
la Mare de Déu del Mont. Li vaig contestar que no podia ser.
L’endemà tenia desplegat sobre la taula el mapa del projecte
Itinerannia i, efectivament, les ratlles vermelles passen de llarg de
la Mare de Déu del Mont. S’hi acosten per Sant Martí
Sasserres, però es desvien cap a Segueró, quan hi ha
tres senders que permeten arribar-hi: a través del pla de
Sous, del coll del Joncanat i per Falgars. Ep! i no cal ni dir que el
cim del Mont està considerat, després del Bassegoda, un
dels espais destacats de l’excursionisme entre l’Alta Garrotxa i la
comarca empordanesa, a més de suposar una de les talaies més
importants que hi ha de la plana empordanesa, de la Garrotxa, el Pla
de l’Estany i de tota la carena pirinenca del Ripollès. Per si
això no fos prou, a la Mare de Déu del Mont existeix
l’hostal de muntanya més equipat que hi ha actualment a l’Alt
Empordà i, segons sembla, aquest pla Itinerannia pretén
ser un element revitalitzador del turisme rural. Vaig anar fa un
parell d’anys a una de les xerrades que feien els responsables del
projecte i, si no recordo malament, insistien en la necessitat que a
peu de cada sender s’obrissin fondes i hostals. Parlaven que un dels
dèficits era no haver-hi llocs d’allotjament per reposar i
pernoctar a l’acabament de les etapes. Doncs un que n’hi ha de bo i
es passa de llarg.
S’ha
escrit que el projecte vol donar a conèixer el patrimoni
natural, cultural i paisatgístic de l’Alt Empordà i
complementar el model turístic. Doncs bé, s’oblida,
també, dels 150 monuments megalítics que hi ha
disseminats i que formen part, amb totes les de la llei, del
patrimoni cultural, encara que sovint es vulgui menysprear. Potser és
perquè la recuperació dels dòlmens i menhirs, en
la majoria de casos, s’ha fet sense el suport o l’ajuda crematística
de les administracions, només amb el capità humà
i amb la butxaca d’entitats o voluntaris i, això, que és
d’un valor innegable, a determinats fòrums
politicoadministratius no es valora perquè no poden posar-hi
cullerada. És el mateix que ha passat amb quilòmetres i
quilòmetres d’antics camins i corriols històrics que
comunicaven municipis: molts s’han perdut, però molts s’han
recuperat per aquesta feina que han fet excursionistes, amants de la
natura, caçadors, boletaires o persones implicades per vocació
amb el territori. Doncs bé, molts d’aquests camins en el
projecte Itinerannia s’han obviat, i resulta que si les intencions
inicials eren que els recorreguts principalment havien de passar per
corriols –d’innegable interès paisatgístic–, ara
tenim que la gran majoria transcorren per pistes destinades als
cotxes. S’ha tirat pel fàcil o per l’oficial. El meu amic diu
que el projecte costa 60.000 euros, i jo penso que amb aquests diners
es podia haver fet alguna cosa més.
Parlava
en apunts anteriors (aquí
i aquí)
de la partida que la Generalitat destinava als refugis de muntanya i
em temia que amb la convocatòria de noves eleccions es
perdessin els diners previstos. He de confessar que el meu temor ha
estat erroni, perquè recentment s’han publicat al Diari
Oficial de la Generalitat les resolucions del Consell Català
de l’Esport que regula aquesta partida i les corresponents
subvencions. Aquí
i aquí
i aquí en trobareu tota la informació detallada.
Dades
importants. La quantitat prevista és de 1 milió
d’euros, que poden ser ampliats
en funció de les disponibilitats pressupostàries, el
plà està previst pel període 2007-2008, el
termini de presentació de sol·licituds finalitza el
proper 25 de juliol. Les
subvencions s’adrecen exclusivament a la reforma, ampliació o
millora dels refugis de muntanya que estiguin censats en el Cens
d’equipaments esportius de Catalunya amb un pressupost modulat
superior a 20.000 euros. Poden optar a aquestes subvencions les
entitats locals de Catalunya i les entitats privades sense ànim
de lucre inscrites al Registre d’entitats esportives de la
Generalitat de Catalunya, o sigui les entitats excursionistes.
Així
tots aquells centre, municipis o particulars qui estigui interessat
en aquesta subvenció ja cal que espavili per preparar la
sol·licitud i tota la paperassa adjunta. Intentarem seguir
aquest dossier i saber quins refugis podran gaudir d’aquests diners.
[@more@]
El
despertador sona a les 6 del matí. Ràpidament menja
quatre galetes, un iogurt, es calça les botes i amb la
motxilla a l’esquena tanca amb cura la porta, ja que la família
encara dorm.
Fa
temps que no està fi, les mateixes molèsties i dolors
que des de fa un any no l’abandonen i que ha esdevingut una malaltia
crònica, sense que els metges li sàpiguen trobar
solució.
Lentament es posa a caminar. El recorregut
serà llarg però senzill. Als pocs minuts se n’adona que
la maquina no tira. Les molèsties i dolors el deixen sense
forces, sense esma, sense empenta. Malgrat tot, tenaçment i
patint, continua durant una hora i mitja, fins que esgotat seu a una
pedra. Fa massa estona que és conscient que no podrà
continuar. Una barreja de tossuderia i orgull mal entès
l’impedeixen acceptar novament una altra renúncia. Finalment
decideix tornar cap a casa. Avui tampoc no podrà ser. La
malaltia ho torna a impedir. Com la setmana passada, com fa quinze
dies, com el darrer pont, com les vacances de setmana santa o nadal.
Arriba al poble tot just quan obren les botigues i compra un bon tall
de coca i el diari. Obre la porta de casa i tothom encara dorm.
En
silencia es posa a llegir el diari mentre menja la coca, entristit i
apagat. Una nova excursió frustrada. Tindrà final
aquest mal son?
[@more@]
Fa
uns mesos parlava aquí d’una pel·lícula de
Gaston Rébuffat. Ahir, remenant en el pou sense fons de Yotube
viag trobar un petit tall d’una altra pel·lícula, és un tall curt, però suficient per copsar-ne l’estil.
[@more@]
Recentment
s’ha constituït una associació que vol treballar per
recuperar el camí ral de Vic a Olot, camí més
que mil·lenari, que s’ha anat perdent en aquests darrers 40
anys. Han encetat un bloc
on aniran informant de la seva tasca.
Ara
que sembla que el túnel de Bracons s’inaugurarà aviat i
que les destrosses són irreversibles, em sembla formidable que
una colla de persones dediquin una estona del seu temps lliure a
recordar-nos i treballar per un camí antic i a posar de
manifest que un acte tan gratuït com el caminar encara té
un sentit en la nostra societat mecanitzada. Ànims i endavant!
[@more@]
