La renúncia

El
despertador sona a les 6 del matí. Ràpidament menja
quatre galetes, un iogurt, es calça les botes i amb la
motxilla a l’esquena tanca amb cura la porta, ja que la família
encara dorm.

Fa
temps que no està fi, les mateixes molèsties i dolors
que des de fa un any no l’abandonen i que ha esdevingut una malaltia
crònica, sense que els metges li sàpiguen trobar
solució.

Lentament es posa a caminar. El recorregut
serà llarg però senzill. Als pocs minuts se n’adona que
la maquina no tira. Les molèsties i dolors el deixen sense
forces, sense esma, sense empenta. Malgrat tot, tenaçment i
patint, continua durant una hora i mitja, fins que esgotat seu a una
pedra. Fa massa estona que és conscient que no podrà
continuar. Una barreja de tossuderia i orgull mal entès
l’impedeixen acceptar novament una altra renúncia. Finalment
decideix tornar cap a casa. Avui tampoc no podrà ser. La
malaltia ho torna a impedir. Com la setmana passada, com fa quinze
dies, com el darrer pont, com les vacances de setmana santa o nadal.
Arriba al poble tot just quan obren les botigues i compra un bon tall
de coca i el diari. Obre la porta de casa i tothom encara dorm.

En
silencia es posa a llegir el diari mentre menja la coca, entristit i
apagat. Una nova excursió frustrada. Tindrà final
aquest mal son?

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.