El dibuixant d’Ars


Abans
d’entrar a Andorra, cap a l’Oest, es despengen dues petites valls
catalanes. Hi ha mitja dotzena de llogarrets que han quedat ancorats
en el temps, sense poder aprofitar-se de la potència d’Andorra
o de la puixança de la Seu. Això ha estat la seva
salvació. Una tarda d’agost nuvolosa m’acosto a les valls del
Valira. La tempesta amenaça. Remunto l’estreta carretereta cap
al poble d’Ars. Avui vull conèixer el seu característic
campanar rodó, referència en tots els llibres de
romànic. Entre boires i amb les primeres gotes hi arribo.
Observo a l’entrada un home assegut a una cadireta mirant el poble,
però no aconsegueixo esbrinar que fa.

[@more@]

Passejo
pels carrers, solitaris. Les cases són de pedra, pobres i
petites. Aquí un paller, un parell de galliners, més
enllà un femer. És un poble més pallarés
que cerdà, sota el coll de Ras de Conques, camí de la
vall de Santa Magdalena i Ferrera.

Una
persona molt amable s’ofereix per obrir l’església. De sobte
apareix l’home de l’entrada i s’afegeix a la visita. L’ermita està
restaurada de fa uns mesos i la pedra llueix brillant. El temple és
acollidor, molt rústic. El campanar, sensacional. Pujo a les
palpentes per les pedres mil·lenàries i trec el cap per
les espitlleres i les finestres geminades, sota unes precioses
arcuacions. M’impressiona pensar en els homes que el van alçar
fa més de vuit-cents anys. Com eren? En que creien? Penso en
el
Cercamon del
Racionero i em sento petit i humil.

De
sobte esclata un tro i la tempesta es desferma torrencial. Cauen
cortines d’aigua que ens obliguen a aixoplugar-nos sota la porxada.
Xerro amb el visitant misteriós. És un francès
solitari, intel·ligent i sensible, enamorat del romànic.
No li agrada la fotografia i de cada temple en fa un dibuix.
M’ensenya el seu quadern. Dibuixa força bé. Traços
ràpids, fins, precisos. Ahir va rondar per la catedral de la
Seu i li aconsello que demà visiti Coll de Nargó.
M’admiro que en aquests temps de fotos digitals, de telèfons
amb càmera, de passió per la tecnologies, encara restin
esperits sensibles que vulguin atrapar la màgia d’un lloc en
un dibuix. Meravellós.

La
tempesta afluixa i sortim. En un carrer topem amb una dona cíclop.
Només té un ull, la cara desfigurada i fa basarda. Ens
mirem sobtats i espantada s’amaga en un estable. Pur Pirineu.

Comentaris tancats a El dibuixant d’Ars

El centenari de l’Alta Ruta Pirinenca (HRP)?

Tradicionalment
s’ha dit que l’inventor de l’Alta Ruta Pirinenca (HRP) ha estat
Georges Véron, que va crear la travessa del Pirineu pel cor
del massís el 1968. Des d’Hendaia fins Banyuls, inicialment en
45 etapes que desprès han estat 41 jornades, més aviat
pel vessant nord que pel sud, l’HRP ha esdevingut una de les
travesses de senderisme més destacades d’Europa. Tanmateix
descobreixo en un web francès
(
http://www.pyrenees-pireneus.com/Histoire-Hommes-Bepmale.htm)
que probablement el primer realitzador i veritable inventor de la HRP
és el francès Jean Bepmale, i ara es celebraria el
centenari d’aquella mítica travessa.

[@more@]

Jean
Bepmale era fill de Saint Gaudens (1852-1921) on va viure tota la
seva vida. Advocat, alcalde durant 37 anys, polític, senador i
fervent defensor de l’educació, la seva gran afició
era la muntanya i l’excursionisme. Sembla ser que va ser el 1906
quan va realitzar la primera travessa dels Pirineus, d’Est a
l’Oest, 62 anys abans que Georges Véron. El 1907 va publicar
la seva travessa al cèlebre Bulletin Pyrénéen
sota el títol la traversée des Pyrénées
d’est en ouest en trente jours
i el 1908 en forma de guia
titulada : Toute la chaîne des Pyrénées de
Banyuls à Saint-Jean-de-Luz en trente jours.

Per
celebrar l’aniversari el museu de Saint Gaudens ha organitzat
aquest estiu una exposició fins el 30 de setembre en memòria
del seu fill il·lustre, on s’exposen una selecció de
la col.lecció de les seves imatges de muntanya.

Fins
aquí tota la informació que he aconseguit trobar. Jo
pensava que tenia un bon coneixement de la historia del Pirineisme,
però sempre es descobreixen coses noves. Haig de confessar que
no tenia ni idea d’aquesta travessa ni del personatge, i de les
poques informacions trobades, m’ha nascut el desig de saber-ne més.

De
tota manera jo crec que la paternitat de la primera travessa del
Pirineu se li hauria d’adjudicar a Fréderic Parrot, que el
llunyà 1817 va realitzar la travessa del Pireneu des de Sant
Joan de Luz fins Canet en 53 dies. La de Parrot és una
travessa històrica, que evidentment va seguir un recorregut
força diferent al de l’actual HRP, però va ser
important, va suposar alguna primera ascensió, com la
Maladeta, i que convé no oblidar.

Comentaris tancats a El centenari de l’Alta Ruta Pirinenca (HRP)?

Bons videos

Gràcies
al blog de
l’Oriol
descobreixo aquests dos videos d’escalada espectaculars. Doneu un cop
d’ull, no us decebran.

Chris
Sharma a REALIZATION 9a+

htttp://video.google.es/videoplay?docid=-1556057268993878806&q=climbing
Alex
Huber a Yosemite
…
http://video.google.es/videoplay?docid=7528857002009825524&q=climbing

[@more@]

1 comentari

La idea d’Europa


L’estiu
permet anar una mica més relaxat que la resta de l’any i tenir
més temps per fer les coses habituals o fer-les sense tantes
presses. Acostumo a deixar algunes lectures que penso que poden ser
interessant pels temps estiuenc i un vespre de calor enganxifosa
llegia la famosa conferència de Georges Steiner, La idea
d’Europa
. És un text dens, breu, elegant i savi. Gent molt
més preparada que jo n’ha parlat a bastament però em va
cridar l’atenció un fet que no he vist esmentat per cap
crític.

[@more@]

Després
d’afirmar que els cafès són inherents a Europa, Steiner
deixa anar tranquil·lament que Europa sempre s’ha pogut, i
es pot fer a peu
. Els homes europeus sempre han recorregut
caminant els seus mapes i les dimensions europees són prou
abastables per fer-les a peu, sense que hi hagi obstacles físics
insalvables. Aquest fet determina una relació fonamental entre
els europeus i el paisatge. Com a cap altra part del globus terraqüi,
les costes, els camps, els boscos i els turons d’Europa, des de la
Corunya fins Sant Petersburg, des d’Estocolm fins Messina han estat
modelats no tan pel temps històric geològic com pel
temps humà. Així els components essencials del
pensament i la sensibilitat europeus són en el sentit
etimològic de la paraula, pedestres. La seva cadència i
la seva seqüència són les del caminant.

A
partir d’aquesta afirmació demostra, crec que encertadament,
que la filosofia grega està generada essencialment en l’art de
caminar. La caminada quotidiana de Kant per Königsberg va
esdevenir llegendària. El pensament de Rousseau és el
d’un promeneur. Les llargues passejades de Kierkegard, de
Charles Péguy, de Wordsworth o Hölderlin són
fonamentals en la seva obra.

Que
un intel·lectual de la categoria de Steiner proclami que la
marxa, el caminar, el senderisme, sigui un tret essencial de la
identitat europea m’ha sorprès gratament. No perquè
digui quelcom que és del tot lògic, sinó perquè
dóna una importància ontològica a un tret que
tradicionalment ha estat menystingut per la intelligentsia
europea.

Una
part de l’excursionisme o alpinisme que jo defenso està
lligat amb aquest corrent de pensament. Per a mi, a banda del
component esportiu, geogràfic, naturalista i psicològic,
la cultura, o si més no una determinada concepció
cultural de l’excursionisme és fonamental en la meva
muntanya. Sense aquest lligam amb la literatura, la pintura, la
música, la filosofia i el pensament en tant que origen d’una
determinada sensibilitat i transcendència el fer muntanya
esdevé un mer esport, com tants d’altres, sense més
contingut. L’afegit que li dóna la cultura és el punt
clau, irrepetible i grandiós de la muntanya. La cultura li
dóna una transcendència, un contingut i un relleu al
fer muntanya del tot diferenciador. Això és complex i
llarg d’explicar, i un altra dia potser hi tornaré, però
aquest apunt de Steiner em penso que pot ajudar a reforçar
això que defenso.

2 comentaris

Nou refugi al Pirineu


El
mes de juny d’aquest estiu es va inaugurar el refugi del
Corral
Blanc
.
De fet seria més aviat una reinaguració, ja que abans
era un refugi forestal lliure, però s’ha remodelat a fons i
sembla un refugi totalment nou, molt ben agençat, guardat i
obert tot l’any. Està sota el collet de les Barraques, al
Ripollès, i s’hi pot accedir per una pista asfaltada des de
Planoles. Pot ser un final d’etapa del GR 11 o bé una nova
base per accedir al Puigmal per Coma Estremera. El visito ràpidament
un dia de finals d’estiu. Els guardes estan desbordat servint dinars
als joves cadells de la burgesia que estiueja a Planoles, però
són amables i tenen ganes. Caldrà tornar-hi a l’hivern
per gaudir de la contrada amb més pau. Em penso que val la
pena treure-hi el nas.

[@more@]

Comentaris tancats a Nou refugi al Pirineu

Sant Jaume de Frontanyà




Un
dia d’aquest estiu el President Maragall va anar a Sant Jaume de
Frontanyà a posar de llarg el nou nat Estatut. Em va cridar
l’atenció la simbologia de la tria del lloc. Feia pocs dies
que jo també hi havia estat, com a cloenda d’una bona caminada
per Catllaras. Aquell dia, com sempre, vaig entrar a l’església
i durant una bona estona vaig restar sol, en la immensa grandesa
d’aquell espai mil·lenari. L’elegància i puresa de
línies de la nau, la sobrietat de l’espai, la profunditat d’un
silenci espès m’hi retenia. No em sentia sol, sinó
acollit per la força tel·lúrica d’aquelles
pedres. Al sortir l’incipient foscor desdibuixava els perfils. Un
grill cantava al cementiri. Potser era això el que cercava el
president Maragall?

[@more@]

Comentaris tancats a Sant Jaume de Frontanyà

Bunny

El
passat 30 de juliol, durant una maniobra de rapel a la Péna
Medaa, va morir el guia Rainier Munsch, més conegut com a
Bunny. Tenia 50 anys i probablement era el guia pirinenc més
carismàtic del moment. Amb una carrera que va començar
fa més de 30 anys en la seva persona s’aplegava un altíssim
nivell tècnic i humà. Tothom que l’ha conegut en parla
amb respecte i devoció i el descriuen com una persona humil,
atenta, carinyosa, amable, entusiasta però per sobre de tot un
gran, grandissim apassionat de la muntanya i del Pirineu. Descobridor
de les cascades de gel de Gavarnie amb Dominique Julien, aperturista
de la mítica Overdose, enganxat a les escalades al
vessant sud dels Pirineus, habitual de Riglos, Montrebei i Ordesa,
era coautor d’alguns dels millors llibres i guies del Pirineu dels
darrers anys (Verticualidad, Passages Pyrénées,
articles a Passe Murailles) amb ell se’n va una part de
l’esperit del pirineisme actual.
Aquí,
aquí
,

aquí,
aquí
i aquí
i en el número de setembre de la revista Campo Base trobareu
alguns altres records. Descansi en pau.

[@more@]

1 comentari

Els «ous» del Cavall Bernat

Un dels escaladors més divertit de tot
Catalunya és en Joan Nubiola, un cachondo mental amb
qui rius sense parar. Escalador veterà ha estat un puntal del
Grup Cavall Bernat, i per una de les trobades anyals d’aquest grup,
fa uns anys va compondre un poema ple de suc i ironia. Els introduïts
en el mundillo de l’escalada hi trobaran molts noms i cares
conegudes. Aquest text hauria d’encapçalar una futura i
hipotètica antologia eròtico-festiva de l’escalada catalana. El seu títol és Ous i diu així,

[@more@]

Els del Grup Cavall Bernat
els tenim molt ben
posats

Ningú no podrà superar
els dos
ous d’en Josep Barberà

Poden tapar el melic
com li passa a en Rosich

Els arrossega pel carrer
de les Planes, en
Ferrer

Hi arrepenja la titola
com tothom, en Nubiola

També a en Torras Homet
se l’hi arronsen
quan fa fred

Per grossos, qui ho dubtarà,
els dels
dos germans Cerdà

Passant el riu descalçat,
en Picazo els
ha mullat.

Els ensenya l’Eduard,
tothom es queda parat!

Davant dels d’en Vilaplana
s’ha rendit més
d’una dama

Se’ls sospesa Lluís Muntan
amb un aire
dominant

Són els més bonics del món
els
del Paco Guillamón?

O bé guanyen per un pel
els del seu cosí
Manuel?

Com aguanten tant de pes
del “Mecano” els
calçotets?

Són peces que fan lluir
els que mostra
l’Agustí

Dels de l’Alvarez, gran inventor
n’envegen el
resplandor

Es diu de l’Esteve Tomas
que els descansa en un
cabàs

Lo Paulet, capità,
no els amaga en una
mà

Els del Joan Garrigós
semblen quatre,
però són dos

El Jordi Pons els ha pujat
a vuit mil per
triplicat

En Pany fou el millor
amb uns ous que deu n’hi
do

Els més nets els de l’Armand
tot i
sempre estar escalant

En Sicart, que és tot un sant,
per
decència els va amagant

En Pujante a l’Everest
els posa un rato al
fresc

Tothom n’ha sentit parlar,
dels ous que en
Balcells demostrarà

Els Soto, bons familiars,
els tenen rodons i
clars

És en Lamarca, Dn.Ernest,
l’home que els
té més ben fets

D’Estrasburg fins Igualada
els d’en Jorba fan
sonada

En Savé, escalant sol,
diu que’ls treia
a prendre el sol

Son ben bé una lluna plena,
els de
l’Antoni Villena

Omplirien la panera
els ous d’en Fredi Parera

En un mercat d’ous en Darder,
no hi faria mal
paper

Els d’en Guillem “Pedra-neu”
són ben
dignes d’un museu

I l’eslip sempre l’hi tiva
al bo d’en Joan
Oliva

Semblen d’anunci taurí
els ous de l’Abad
Rubí

Oh San Pietro Perelló
cada un, quin
rovelló!

Els d’en Vidal Castellví
quasin ratllen
lo diví

En Miquel, dalt del Turó,
els ventila
amb fruïció

Malformen el pantalon
de l’Artigues, Don Ramon

Pitu Trias, gran cuiner,
amb els ous és
el primer

Fora de casa en García
no els ensenya ni
a sa tia

Sota els ous de l’Escofet
ningú es
morirà de fred

Els del Dr.Sanchis Closa
són tan grans
que li fan nosa

L’artífex de la Punsola
s’els escalfa a
la cassola

Amb delit s’els ensabonava
en Jordi
Pessarrodona

Diu el mag Joan Ranera
si els refresco a la
nevera

Els branda com bona esquella
el gran president
Clarella

Exclama el feroç Fondevila:
amb els ous
no feu barrila

Els del guia Sabaté
el fan quedar
sempre bé.

1 comentari

Saviesa

Un dia d’aquest mes d’agost he pogut compartir
quasi tres hores amb un gran muntanyenc francès. És un
home fa més de 50 anys que tresca pel Pirineu. Està al
final de la seva vida i de la seva carrera i n’és ben
conscient. Malgrat això és ple de vida, d’il·lusions
i projectes. No és gaire famós, encara que localment
s’ha fet un petit nom, i malgrat algunes escalades notables el seu
bagatge està format per centenars d’ascensions i excursions
a cims per vies normals. De totes les coses que li sento dir em
queden gravades a la memòria tres frases que em semblen una
perfecte síntesi de saviesa: “la muntanya és una
escola d’humilitat” i “m’agrada pensar que dels milers de
persones que he portat a la muntanya he ajudat a algunes a descobrir
la bellesa” i “a la vida i la muntanya s’han de tenir utopies.”

M’agradaria
poder arribar al final de la meva vida de muntanya compartint el
mateix.

[@more@]

3 comentaris

Retorn

Aquesta setmana ha suposat la fi de les vacances i el retorn a la vida laboral i per tant a l’aparent normalitat i la rutina. He estat majoritàriament a la muntanya, però a penes he pogut fer muntanya. La malaltia que arrossego m’ha impedit fer activitat. Ha estat i és dur. Tanmateix he pogut conèixer llocs nous, llegir bons llibres, xerrar amb muntanyencs. Potser com va dir el poeta “no és que es tanqui una porta, sinó que se n’obre una altra”. Amb aquest apunt reprenc amb il·lusió el bloc i poc a poc potser tot anirà sortint.

[@more@]

Comentaris tancats a Retorn