Muntanya.net

Dissabte
vaig a Tavertet a visitar la Fira de Llibre de Muntanya. El dia és
bo i fa molt bona temperatura. L’organització, com sempre,
impecable, amb un gran tendal on hi ha els estands de les editorials
i llibreries i dos tendals annexes on es fan les presentacions de
llibres i conferències.

Obre
l’acte els discursos oficials. Al final el Conseller Mascarell no ha
vingut i ha enviat a Xavier Mercé, director del ICIC. En
Cordad Blanch fa una dissertació sobre la comercialització
i massificació de l’Everest i en Raimon Panikkar té
millor aspecte que l’any passat mentre que l’Antoni Basses s’ho mira
tot inquiet i atent.

Els
dos estands més grans són els de l’editorial Desnivel i
Alpina. De Desnivel han vingut la Mari Carmen i la Maria José,
les dues noies que porten la part no literària de l’editorial.
Amables i xerraires com és habitual a Madrid, estan encantades
amb aquesta trobada i repeteixen cada any més convençudes.
Em confirmen que no es fa res semblat enlloc més d’Espanya
inexplicablement i a ells els va molt bé per contactar amb els
autors, llibreries i distribuïdors catalans. A la seva parada es
ven força i els llibres del seu catàleg exposats
conjuntament fan molta patxoca. Parlem sobre la conveniència
d’editar en català i reconeixen que les poques edicions que
han fet en català els ha anat bé, però costa fer
entendre que hi ha un mercat en català.

[@more@]

A
l’Alpina l’Andreu Calvó i en Martí Nadal atenen
amablement als visitants. L’estol dels mapes és realment
espectacular i sòlid. Parlem de projectes. Tenen previst
treure en els propers mesos mapes totalment nous, com un del
Costabona, de la Serra de Catllaras, del Turbó, d’Irati, del
Cotiella, del Montsent de Pallars, del Baix Empordà, del
Priorat (Serres de Prades i Montsant), de Gredos i la Pedriza. Aniran
ampliant la serie E25 i ara comencen a treure mapes a escala molt
detallada sobre alguns municipis, com Argentona, Granollers i
Cardedeu. Continuen amb les guies i llibres d’itineraris i tenen
ganes i se’ls veu amb il·lusió i forces per tirar
endavant els nous projectes. Estan imparables.

En
el camp de les editorials tenen parada també Cossetània,
amb tota la col.lecció Azimut exposada i altres fons del seu
catàleg, Rafael Dalmau, El Farell, Prames, el Mundo de los
Pirineos i Sua, Abadia de Montserrat, Pagès, entre d’altres.
De llibreries de muntanya hi són totes. Muntanya de llibres de
Vic, La Pleta i la Quera (per primer cop) de Barcelona i dues
d’antic, Rodés i Jaume Caballé.

La
Feec també hi té parada, com també els promotors
de la recuperació del Camí Ral de Vic a Olot, el Centre
Excursionista de l’Esquirol amb exposició de material antic,
la Diputació de Girona, el Centre Excursionista de Gràcia
i la UEC, mentre el CEC enguany no ha vingut.

Com
cada any hi ha activitats paral.leles i complementàries.
Enguany hi ha uns divertits tallers dels Observadors de Meteorologia
i una espectacular tirolina sobre el Cingle.

Les
presentacions de llibres en general són fluixes i sense gaire
públic. Potser s’haurien d’integrar dins del gran tendal i
fer-les sonar per la megafonia per enganxar més públic.

En
François Damilano es passeja una mica despistat pel tendal, a
l’espera de la conferència que ha de donar per la nit. Ja va
estar l’any passat al Mercat de Vic, i les seves evidents qualitats
com a glaciarista no estan al mateix nivell que les seves
possibilitats com a comunicador, pel que em costa d’entendre que
repeteixi de nou.

L’organització
està animada, superats els dubtes de l’any passat. S’ha
decidit mantenir el caràcter anyal i les dates a començaments
de tardor.

Pel
matí no hi ha gaire concurrència, encara que per la
tarda s’anima més, a l’espera del diumenge, el dia de major
afluència.

Puc
parlar amb tothom amb tranquilitat. Veig a la gent animosa i amb
ganes de tirar endavant. El Xavi de Muntanya de Llibres de Vic és
un entusiasta imparable i ha aconseguit consolidar una llibreria de
muntanya a Vic, una aposta en el seu moment incerta. L’Eliseu de la
Pleta també està content, encara que es dol que no
apareixien més bon llibres de narrativa, l’Andreu Calvó
i el Martí Nadal estan més animats que altres anys, el
Joel Codina de Dalmau té moltes idees i ganes per dinamitzar
la presència de Dalmau i els cossetnas bullen de nous
projectes.

Enguany
hi ha poques novetats. L’esperada guia d’escalada del Ripolles es
retarda, Simbol té a punt un nou llibre fotogràfic de
la Vall d’Aran amb fotos de l’Oriol Alemany i textos del Pep Coll,
així com la primera edició en català del Dersu
Uzala, Desnivel prepara un llibre gràfic sobre Rabadà i
Navarro i l’esperada reedició del llibre de Patrice de
Bellefon “Els Pirineus. Les 100 millors excursions i ascensions”
clàssic que es mereix tornar a tenir una nova vida, Arola ha
tret nous títols de la seva col.lecció Apeu, amb un
text de l’incansable Ernest Costa, mentre l’Abadia acaba de publicar
una guia de les Guilleries, l’esperat llibre sobre la història
del franquisme del Francesc Roma ja està quasi enllestit, però
no té data de publicació, mentre el Jordi Longàs
té a punt treure un llibre d’excursionisme fotogràfic.

Tafaneixo
per tot arreu però compro poc. Una petita monografia sobre
Sant Jaume de Frontanya, un llibre de refranys en català del
Pep Espunyes editat per Garsineu, uns poemes inspirats en les cabanes
de Pedra Seca, de Cossetània, i em deleixo amb alguns llibres
antics del Jaume Caballé d’Andorra, però que estan fora
del meu pressupost. Trobo a faltar alguna editorial de fora i
continuo pensant que a la fira li falta un punt
d’internacionalització.

El
Francesc Sanahuja està molt content amb la darrera
Matagalls-Montserrat i ja preparen novetats per l’any vinent, com fer
sortir a tots els corredors conjuntament o facilitar les
inscripcions, el Joan Cervera se’l veu trempat i animós,
mentre que l’editor de Cossetània va atabalat i amb preses.

Després
d’una completa mirada de tot allò exposat quines conclusions
es poden treure: la Fira sembla totalment estabilitzada i sens dubte
és el centre i trobada ineludible del llibre de muntanya a
Catalunya, el mercat i la industria estan definits i consolidats,
encara que més per fer bullir l’olla que per tirar coets, les guies són els líders incontestables en vendes i
edicions, la narrativa continua brillant per la seva absència
i el llibre local o monografia va fent la viu viu. No s’intueixen
grans novetats però tampoc dificultats insalvables.
M’atreviria a qualificar el panorama com de daurada mitjania, estable
i consolidada, però una mica monòtona. Continuo pensant
que l’enorme vitalitat del món de muntanya de Catalunya no es
massa aficionada al llibre.

Tweet

Aquest
proper cap de setmana tindrà lloc a Tavertet la cinquena
edició de la Fira
del llibre de muntanya del Collsacabra. Començarà
dissabte a les 10.30 hores amb l’obertura del recinte i s’allargarà
fins diumenge a les 20 hores.

El
programa és extens i variat com cada any. A banda de les
autoritats com alcaldes, Conseller de Cultura de la Generalitat, està
prevista una conferència del Conrad Blanch sobre l’Everest, un
debat sobre seguretat a la Muntanya i la recerca en medecina de
muntanya a Catalunya, amb la presència de diversos metges
especialistes, un recital de Miquel Pujadó, un audiovisual del
glaciarista François Damilano i un debat sobre la Custòdia
del Territori. A banda està prevista la presentació de
llibres, diversos tallers i activitats paral·leles.

Tanmateix
com sempre el més interessant és el tafaneig per les
paradetes de llibreries, editorials i altres institucions, el
trobar-se i saludar a diferents autors i editors i el viure el llibre
de muntanya des de dins. És aquesta una cita ineludible per a
tots els amants del llibre de muntanya del que ens hem d’alegrar que
sembla consolidada i ben arrelada.

[@more@]

Tweet

El 18 de juny de 1906 el duc dels Abruzzes assolia
les puntes Margarita (5.109 m) i Alexandra (5.091 m), cims culminants
del pic Stanley, al massís del Ruwenzori, misteriosa muntanya
perduda al cor de la zona dels Grans Llacs, a l’Africa, conegudes
també com les Muntanyes de la Lluna.

Així que enguany s’ha escaigut el centenari
d’aquella ascensió. Un grup d’alpinistes catalans hi ha anat
aquest estiu per ascendir els seus cims i col·laborar en
projectes solidaris. Coincideix aquest aniversari amb la lectura
d’una noticia segons la qual un estudi (publicat el 17 de maig de
2006 a Geophysical Research Letters) fet per investigadors anglesos i
ugandesos preveu la desaparició de les geleres del Ruwenzori
d’aquí a una vintena d’anys. Des de 1997 l’extensió
total de gel ha minvat en la meitat. I qui diu que no és
veritat això de l’escalfament del planeta?

[@more@]

Tweet

“…
no considerem que l’escalada sigui una disciplina esportiva…”,
“creiem que la muntanya sense risc és menys muntanya”…”els
Pirineus han estat la passió de la nostra vida”…”si
fóssim joves avui ens agradaria descobrir les muntanyes tal i
com les vam conèixer nosaltres, no com son ara”…”hem
acomplert honestament el nostre contracte amb la muntanya”

Aquestes
són algunes de les perles que els germans Ravier confessen en
una entrevista que els fa la revista Desnivel d’aquest estiu (agost,
nº240). Probablement formin la cordada viva més mítica
del Pirineu, hagin estat els aperturistes més arriscat i
eficaços de la història del Pirineu, encarnin amb més
puresa l’esperit del pirineisme del nostre temps. Els creadors de
fites històriques com el Pilar de l’Embarradere al Midi, la
nord del la Torre de Marboré, la sur del Tozal, tots els
vessant del Midi d’Ossau, parlen amb claredat, honestedat i
senzillesa. Aquí
podeu trobar una breu nota biogràfica sobre ells. Per molts
anys!

[@more@]

Tweet

Els
manairons o minairons són uns éssers fantàstics
propis del folklore del Pallars i part del Pirineu. Diu la llegenda
que són una mena de follets de mida menuda i molt
treballadors. Es deia que les cases fortes del Pallars tenien una
ampolleta amb manairons i quan l’obrien sortien a centenars dient
“què farem, què direm?", i si la persona que
l’havia obert no els ordenava de fer immediatament alguna feina, el
mataven, però si els manava de fer quelcom (fos el que fos) ho
feien ràpidament. La llegenda diu que moltes de les tarteres
del Pirineu han estat obres d’aquests follets, quan el seu amo havia
obert per descuit o accident l’ampolleta i desesperat per les seves
amenaces ( "què farem, què direm?") els
ordenava aplegar en un punt determinat totes les pedres dels rodals i
un cop acabada la feina (treballaven a gran velocitat) els podia
manar de retornar dins l’ampolla. L’escriptor Pep Coll ha
popularitzat aquesta llegenda en algun dels seus llibres,
exportant-la del Pallars.

A
les valls d’Aguilar, a l’Alt Urgell, han senyalitzat alguns indrets
curiosos amb l’anomenada ruta dels manairons. Prop de la planúria
de Taüs visito una sorprenent i inexplicable tartera enmig d’un
bosc i en un lloc planer. És tot un misteri com s’ha pogut
formar aquest aplegament de rocs. Potser algun geòleg en podrà
donar una explicació científica, però marxo
pensant que a cops és més poètic creure en les
llegendes que en les teories de grans saberuts.

[@more@]

Tweet

El Patronat de Turisme de Lleida publica una
revista de promoció turística amb el nom d’Ara Lleida. És un simple
prospecte turístic, ben fet i amb mitjans, que només pretén atraure turistes a
les comarques lleidatanes. M’ha cridat l’atenció que el darrer numero (31)
corresponent a la primavera-estiu de 2006 la foto de portada sigui de la
inefable Araceli Segarra escalant amb texans i s’hi dediqui un llarg article
interior a les possibilitats d’escalada de les parets de les Terres de Ponent,
escrit per l’Albert Cortés amb fotos del Pete O’Donovan.

És
significatiu que una revista purament turística tracti el tema. Vol dir això
una normalització social de l’escalada? O és simplement un recurs per omplir
planes? A qui va adreçat aquest reportatge? Els escaladors em penso que no
llegeixen aquestes revistes, i els lectors normals, habituals de restaurants i
hotels, no crec que es pengin mai a Terradets o Santa Linya. Curiós.

[@more@]

Tweet

En
l’edició del divendres dia 15 de setembre del diari La
Vanguardia (des d’aquí
hi podeu accedir) es publica un llarg article sobre la possibilitat
que s’implanti un peatge per pujar al Mont Blanc. No és un
article d’elaboració pròpia, sinó la traducció
d’un article del periodista anglès John Lichfield publicat amb
anterioritat al diari The Independent.

L’argument
no és nou. Davant l’allau d’alpinistes i els problemes que
teòricament causen (embussos i deixalles) l’alcalde de Saint
Gervais, dins del terme del qual s’alça el cim, proposa que
s’imposi una taxa, impost o peatge per a tots els alpinistes que hi
vulguin accedir-hi. Teòricament això faria minvar
l’afluència. Aproximadament uns 3.000 muntanyencs intenten el
cim cada temporada. L’exigència de l’alcalde no s’atura aquí,
sinó que proposa obertament que ningú pugui fer
l’ascensió sense haver contractat la seva plaça al
refugi de Gouter i un guia de muntanya. Afortunadament les autoritats
regionals i nacionals, les companyies de guies locals i els
col·lectius muntanyencs hi estan radicalment en contra.

[@more@]

L’argument
és del tot fal·laç i purament demagògic.
Si s’imposes una taxa, aquesta seria necessàriament moderada i
no evitaria l’afluència. La proposta fa massa pudor a voler
recaptar més diners!

Tanmateix
en cap cas és pot acceptar la pretensió de cobrar una
taxa per accedir a un cim. Va contra els valors més
fonamentals de la muntanya, espai sagrat de llibertat. Aquest és
un valor suprem que s’ha de defensar a capa i espassa. Ja s’ha
transigit massa a l’Himalaia i algunes raons que poden ser vàlides
a l’Asia a Europa són del tot inadmissibles.

En
qualsevol cas el problema de la massificació és real i
té molt difícil solució. El Mont Blanc, el Cerví
o l’Aneto tenen un poder d’atracció irresistible per a molts.
Contra això és molt difícil lluitar-hi, però
el primers culpables són els municipis veïns que els han
promocionat tant com han pogut. Els bons alpinistes i nombrosos guies
han renunciat a fer aquests cims en temporada. La massificació
els hi treu tot l’encant.

Contra
la massificació només existeix tres arguments:
educació, civisme i selectivitat.

Cal
educar tant com sigui possible a tots aquells que volen anar a la
muntanya, per entendre que no s’hi pot anar de qualsevol manera i amb
qualsevol actitud, sinó que calen comportament cívics.
Però la millor manera per filtrar la gent es convertint
l’ascensió en molt més selectiva.

Per
què l’alcalde no comença clausurant el trenet que surt
de Saint Gervais i demana el tancament del telefèric de
l’Aigulle de Midi o del refugi Gouter? Si l’ascensió hagués
de començar des del fons de la vall, amb 3.800 metres de
desnivell, molta menys gent s’hi atreviria. Però els
interessos econòmics són massa forts.

Em
penso que hi ha molts més problemes amb els milers i milers de
turistes que cada dia envaeixen la vall de Chamonix, amb la pol·lució
ambiental que produeixen, que amb les dotzenes que volen pujar el
Mont blanc. Quantes deixalles provoquen hotels, apartaments,
càmpings, estacions d’esquí o remuntadors mecànics?

La
muntanya és un espai sagrat, de llibertat, d’independència
i autonomia que no es pot mesurar amb criteris urbans. És un
altra món i potser el que serveix a la ciutat allí no
té cap sentit. No podem acceptar mai el cobrament per accedir
a un cim i caldrà lluitar-hi tant com calgui.

Que
en penseu?

Tweet

Rebo
una invitació per assistir el proper dissabte 23 de setembre a
la presentació del llibre Villa Russell que aplega una
tria d’articles d’Henry Russell, editat per Alberto Martínez
Embid, probablement un dels més conspicus russellians d’aquest
costat de la ratlla.

L’acte tindrà lloc a partir de les 18.30
h a l’hotel
Villa Russell
de Torla, acomboiat per la família Mur de Víu. Es pot
confirmar l’assistència al 974486770 o
info@hotelvillarusell.com.

Em
sembla formidable aquestes iniciatives culturals d’alguns
establiments hotelers, i en aquest cas, de recuperació de la
memòria d’un dels més grans pirineistes de tots els
temps. Tots els russellians hi estem convidats.

[@more@]

Tweet

Doncs
si, d’aquí fins a cal notari i el forn hi havia ben be tres
hores i mitja, quasi quatre, però si anavem a
esporret, en dues hi erem!

…

Quan
anavem a la festa major de J. hi teníem molta estona i
arribàvem cansats, ballàvem fins al final i tornàvem
rebentats de nit, per munyir les vaques a la sortida de sol, però
a esporret en tres
hores ens hi plantàvem.

I
fins a 3 cops més vaig sentir l’expressió. Era una
conversa amb un home pirinenc, en un poblet de mitja dotzena
d’habitants l’hivern i poc més d’una trentena a l’estiu,
llunyana prop de quaranta quilòmetres del poble principal de
la vall, on encara avui no hi arriba la carretera asfaltada.

Parlàvem
de tot i res, de com eren les coses abans i com són ara. El
temps fluïa i l’espai s’omplia de records, de testimonis d’un
passat, d’uns costums, i d’una societat que s’acaba.

I
amb alegria continguda percebo que el llenguatge que en Coromines i
mossèn Alcover recullien en les seves recerques pirinenques no
està del tot mort. Encara sobreviuen localismes en aquests
poblets remots, en el parlar d’avis amb més passat que futur.
M’emociona tastar aquests retalls ignots del gran pou de la llengua.

[@more@]

Tweet

Compro en una llibreria d’un poblet pirinenc un
llibre atret simplement pel seu títol: Flemattisime. És
una senzilla biografia de Robert Flematti, alpinista francès
d’origen italià, amb carrera als Pirineus i als Alps de qui
no tenia ni idea qui era.

Explica com als sis anys va haver de marxar
d’Itàlia amb la mare pel coll del petit sant Bernat, expulsat
per la misèria. Van a parar a Arrens, a la Val d’Azun, on el
pare treballa. Allí fa les primeres passes, sota l’esguard del
Balaitus.

Per una casualitat de la vida es pot apuntar en un
curs d’alpinisme que l’Ensa fa a Garvarnie i allí coneix
l’Armand Charlet, que s’hi fixa i l’agafa sota la seva protecció.

Per una altra casualitat de la vida coneix René
Desmaison, i l’acompanya en potents ascensions hivernals al Linceul,
al Freney o a la Fou.

Però ben aviat s’allunya dels focus de la
fama i la glòria, que no li interessen gens, i es dedica a
fer de guia anònim, pujant muntanyes d’arreu dels Alps.

És una biografia muntanyenca relativament
corrent, d’una vida atzarosa com moltes altres, d’unes ascensions
valuoses, com tantes altres.

Però el que m’ha impressionat és el
to radicalment antiheroic, desmitificador i allunyat de les
sublimitats de l’alpinisme. Quan la majoria de llibres de muntanya no
poden evitar caure en la grandesa i heroisme de les gestes, en la
creació d’un imaginari sublim, Flematti (o potser Florence de
Beaurepaire) escriu un text d’extrema simplicitat, sense la més
mínima ambició literària, però per això
mateix d’una estranya grandesa. Fa una poètica de la
normalitat, de la quotidianitat, de la senzillesa de la vida del tot
frapant.

Com a mostra un botó. En el darrer paràgraf
del llibre explica que el seu fill Grégory va morir el 20
d’octubre de 2005 al peu del Kang Guru, al massís de
l’Annapurna, arrossegat per una allau. Enlloc de recrear-se en el seu
immens dolor de pare, d’exprémer el seu drama familiar i
personal, acaba el llibre amb una frase que deixa el cor encongit:
“em deixa sol al peu d’una via, sens dubte la més difícil
de remuntar”. Punt i final.

Resto admirat. Quanta vida, quanta humanitat en
aquests senzill text. Quina lliçó.

[@more@]

Tweet