Esporret

Doncs
si, d’aquí fins a cal notari i el forn hi havia ben be tres
hores i mitja, quasi quatre, però si anavem
a
esporret
, en dues hi erem!

Quan
anavem a la festa major de J. hi teníem molta estona i
arribàvem cansats, ballàvem fins al final i tornàvem
rebentats de nit, per munyir les vaques a la sortida de sol, però
a esporret en tres
hores ens hi plantàvem.

I
fins a 3 cops més vaig sentir l’expressió. Era una
conversa amb un home pirinenc, en un poblet de mitja dotzena
d’habitants l’hivern i poc més d’una trentena a l’estiu,
llunyana prop de quaranta quilòmetres del poble principal de
la vall, on encara avui no hi arriba la carretera asfaltada.

Parlàvem
de tot i res, de com eren les coses abans i com són ara. El
temps fluïa i l’espai s’omplia de records, de testimonis d’un
passat, d’uns costums, i d’una societat que s’acaba.

I
amb alegria continguda percebo que el llenguatge que en Coromines i
mossèn Alcover recullien en les seves recerques pirinenques no
està del tot mort. Encara sobreviuen localismes en aquests
poblets remots, en el parlar d’avis amb més passat que futur.
M’emociona tastar aquests retalls ignots del gran pou de la llengua.

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Esporret

  1. joan diu:

    M’has deixat una mica amb ganes de saber que vol dir a esporret…

Els comentaris estan tancats.