Flemattisime

Compro en una llibreria d’un poblet pirinenc un
llibre atret simplement pel seu títol: Flemattisime. És
una senzilla biografia de Robert Flematti, alpinista francès
d’origen italià, amb carrera als Pirineus i als Alps de qui
no tenia ni idea qui era.

Explica com als sis anys va haver de marxar
d’Itàlia amb la mare pel coll del petit sant Bernat, expulsat
per la misèria. Van a parar a Arrens, a la Val d’Azun, on el
pare treballa. Allí fa les primeres passes, sota l’esguard del
Balaitus.

Per una casualitat de la vida es pot apuntar en un
curs d’alpinisme que l’Ensa fa a Garvarnie i allí coneix
l’Armand Charlet, que s’hi fixa i l’agafa sota la seva protecció.

Per una altra casualitat de la vida coneix René
Desmaison, i l’acompanya en potents ascensions hivernals al Linceul,
al Freney o a la Fou.

Però ben aviat s’allunya dels focus de la
fama i la glòria, que no li interessen gens, i es dedica a
fer de guia anònim, pujant muntanyes d’arreu dels Alps.

És una biografia muntanyenca relativament
corrent, d’una vida atzarosa com moltes altres, d’unes ascensions
valuoses, com tantes altres.

Però el que m’ha impressionat és el
to radicalment antiheroic, desmitificador i allunyat de les
sublimitats de l’alpinisme. Quan la majoria de llibres de muntanya no
poden evitar caure en la grandesa i heroisme de les gestes, en la
creació d’un imaginari sublim, Flematti (o potser Florence de
Beaurepaire) escriu un text d’extrema simplicitat, sense la més
mínima ambició literària, però per això
mateix d’una estranya grandesa. Fa una poètica de la
normalitat, de la quotidianitat, de la senzillesa de la vida del tot
frapant.

Com a mostra un botó. En el darrer paràgraf
del llibre explica que el seu fill Grégory va morir el 20
d’octubre de 2005 al peu del Kang Guru, al massís de
l’Annapurna, arrossegat per una allau. Enlloc de recrear-se en el seu
immens dolor de pare, d’exprémer el seu drama familiar i
personal, acaba el llibre amb una frase que deixa el cor encongit:
“em deixa sol al peu d’una via, sens dubte la més difícil
de remuntar”.
Punt i final.

Resto admirat. Quanta vida, quanta humanitat en
aquests senzill text. Quina lliçó.

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.