El dibuixant d’Ars


Abans
d’entrar a Andorra, cap a l’Oest, es despengen dues petites valls
catalanes. Hi ha mitja dotzena de llogarrets que han quedat ancorats
en el temps, sense poder aprofitar-se de la potència d’Andorra
o de la puixança de la Seu. Això ha estat la seva
salvació. Una tarda d’agost nuvolosa m’acosto a les valls del
Valira. La tempesta amenaça. Remunto l’estreta carretereta cap
al poble d’Ars. Avui vull conèixer el seu característic
campanar rodó, referència en tots els llibres de
romànic. Entre boires i amb les primeres gotes hi arribo.
Observo a l’entrada un home assegut a una cadireta mirant el poble,
però no aconsegueixo esbrinar que fa.

[@more@]

Passejo
pels carrers, solitaris. Les cases són de pedra, pobres i
petites. Aquí un paller, un parell de galliners, més
enllà un femer. És un poble més pallarés
que cerdà, sota el coll de Ras de Conques, camí de la
vall de Santa Magdalena i Ferrera.

Una
persona molt amable s’ofereix per obrir l’església. De sobte
apareix l’home de l’entrada i s’afegeix a la visita. L’ermita està
restaurada de fa uns mesos i la pedra llueix brillant. El temple és
acollidor, molt rústic. El campanar, sensacional. Pujo a les
palpentes per les pedres mil·lenàries i trec el cap per
les espitlleres i les finestres geminades, sota unes precioses
arcuacions. M’impressiona pensar en els homes que el van alçar
fa més de vuit-cents anys. Com eren? En que creien? Penso en
el
Cercamon del
Racionero i em sento petit i humil.

De
sobte esclata un tro i la tempesta es desferma torrencial. Cauen
cortines d’aigua que ens obliguen a aixoplugar-nos sota la porxada.
Xerro amb el visitant misteriós. És un francès
solitari, intel·ligent i sensible, enamorat del romànic.
No li agrada la fotografia i de cada temple en fa un dibuix.
M’ensenya el seu quadern. Dibuixa força bé. Traços
ràpids, fins, precisos. Ahir va rondar per la catedral de la
Seu i li aconsello que demà visiti Coll de Nargó.
M’admiro que en aquests temps de fotos digitals, de telèfons
amb càmera, de passió per la tecnologies, encara restin
esperits sensibles que vulguin atrapar la màgia d’un lloc en
un dibuix. Meravellós.

La
tempesta afluixa i sortim. En un carrer topem amb una dona cíclop.
Només té un ull, la cara desfigurada i fa basarda. Ens
mirem sobtats i espantada s’amaga en un estable. Pur Pirineu.

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.