La idea d’Europa

L’estiu
permet anar una mica més relaxat que la resta de l’any i tenir
més temps per fer les coses habituals o fer-les sense tantes
presses. Acostumo a deixar algunes lectures que penso que poden ser
interessant pels temps estiuenc i un vespre de calor enganxifosa
llegia la famosa conferència de Georges Steiner, La idea
d’Europa. És un text dens, breu, elegant i savi. Gent molt
més preparada que jo n’ha parlat a bastament però em va
cridar l’atenció un fet que no he vist esmentat per cap
crític.

[@more@]

Després
d’afirmar que els cafès són inherents a Europa, Steiner
deixa anar tranquil·lament que Europa sempre s’ha pogut, i
es pot fer a peu. Els homes europeus sempre han recorregut
caminant els seus mapes i les dimensions europees són prou
abastables per fer-les a peu, sense que hi hagi obstacles físics
insalvables. Aquest fet determina una relació fonamental entre
els europeus i el paisatge. Com a cap altra part del globus terraqüi,
les costes, els camps, els boscos i els turons d’Europa, des de la
Corunya fins Sant Petersburg, des d’Estocolm fins Messina han estat
modelats no tan pel temps històric geològic com pel
temps humà. Així els components essencials del
pensament i la sensibilitat europeus són en el sentit
etimològic de la paraula, pedestres. La seva cadència i
la seva seqüència són les del caminant.

A
partir d’aquesta afirmació demostra, crec que encertadament,
que la filosofia grega està generada essencialment en l’art de
caminar. La caminada quotidiana de Kant per Königsberg va
esdevenir llegendària. El pensament de Rousseau és el
d’un promeneur. Les llargues passejades de Kierkegard, de
Charles Péguy, de Wordsworth o Hölderlin són
fonamentals en la seva obra.

Que
un intel·lectual de la categoria de Steiner proclami que la
marxa, el caminar, el senderisme, sigui un tret essencial de la
identitat europea m’ha sorprès gratament. No perquè
digui quelcom que és del tot lògic, sinó perquè
dóna una importància ontològica a un tret que
tradicionalment ha estat menystingut per la intelligentsia
europea.

Una
part de l’excursionisme o alpinisme que jo defenso està
lligat amb aquest corrent de pensament. Per a mi, a banda del
component esportiu, geogràfic, naturalista i psicològic,
la cultura, o si més no una determinada concepció
cultural de l’excursionisme és fonamental en la meva
muntanya. Sense aquest lligam amb la literatura, la pintura, la
música, la filosofia i el pensament en tant que origen d’una
determinada sensibilitat i transcendència el fer muntanya
esdevé un mer esport, com tants d’altres, sense més
contingut. L’afegit que li dóna la cultura és el punt
clau, irrepetible i grandiós de la muntanya. La cultura li
dóna una transcendència, un contingut i un relleu al
fer muntanya del tot diferenciador. Això és complex i
llarg d’explicar, i un altra dia potser hi tornaré, però
aquest apunt de Steiner em penso que pot ajudar a reforçar
això que defenso.

Tweet