Nou drama a l’Everest

Aquests
darrers dies diversos mitjans de comunicació s’han fet ressò
de la mort a l’Everest de l’anglès David Sharp, que va morir a
uns 300 metres del cim, i que mentre agonitzava ningú de la
trentena de persones que van passar davant seu fes res per ajudar-lo.
No és el primer cas ni malauradament serà el darrer.

[@more@]

Sembla
cada cop més evident que el cim de l’Everest ha esdevingut el
cim de les vanitats, on hi va tothom que vol cridar l’atenció,
li agradi o no la muntanya. És un cim obert a qui vulgui i
pugui pagar el dineral que demanen les expedicions comercials, on
t’obren traça, et munten els campaments i et porten l’oxigen.
Això provoca que qualsevol persona amb prou diners i vanitat
s’hi vegi amb cor de pujar-lo, sense l’entrenament, l’experiència
i el criteri necessàri. Cada cop està més
massificat, és més mediàtic i els rècords
es superen any rera any (enguany hi ha pujat la persona més
gran i més jove, un amputat de les dues cames, un malalt de
diabetis).

Els
mitjans s’han fet molt escarafalls d’aquest fet i diverses
personalitats
s’hi
ha pronunciat
. Tots hi
tenen la seva part de raó. A l’Everest podem trobar-hi el
mateix que a qualsevol ciutat, és a dir, gent egoista,
insolidària i que només mira per a ell mateix al costat
de gent pendent del proïsme.

Tanmateix
em penso que hi ha un fet que els mitjans no assenyalen amb precisió,
i és que per sobre dels vuit mil metres és molt
difícil, per no dir impossible, fer un rescat. Qui hi va ho
sap i accepta les regles del joc. Això ha d’estar molt clar.
Anar a l’Himalaia és entrar en un joc de risc plenament
acceptat, que s’ha d’assumir amb responsabilitat i plena consciència.

Amb
això no vull justificar les actituds insolidàries i
egoistes però caldria tenir molta més informació
per jutjar. Que li passava exactament al David Sharp? Portava
l’equipament adient i l’oxigen necessari? Des de quan i on havia
comentat a tenir dificultats? Que van fer els seus companys
d’expedició? Es podia fer quelcom per ajudar-lo sense
comprometre els seus rescatadors?

És
molt fàcil opinar, jutjar i pontificar des de la seguretat de
la ciutat i la comoditat d’una taula de despatx, però des
d’aquí mai podem fer-nos càrrec de les circumstàncies
del lloc. A vuit mil metres qualsevol situació és
límit, el marge d’actuació molt reduït, la
capacitat de raciocini molt minvada i les forces sempre estan massa
justes.

Una
de les coses que sempre diu Reinhold Messner és que no accepta
els judicis des d’Europa de situacions límit viscudes a
l’Himalaia. Em penso que té raó. Molta prudència
en els judicis precipitats i lleugers i més responsabilitat
dels mitjans de comunicació, que com sempre només
cerquen la fàcil morbositat i el possible escàndol.

I
oblidem-nos de l’Everest. Aquesta deriva cap a la comercialització,
mediatització i massificació de la seva ascensió
només s’acabarà el dia que ningú en faci cas.
Llavors hi podran tornar els autèntics muntanyencs.

Afegeixo avui un enllaç a una web que em penso que dona una informació més completa i acurada:

http://www.mounteverest.net/news.php?id=7927

És un tema molt complex, delicat i vidriós, però em sembla que haurem d’anar assumint que a la muntanya no tot és idealisme, romanticisme, solidaritat i proïsme. Cada cop hi ha més misèries humanes, com arreu.

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: Nou drama a l’Everest

  1. joanet diu:

    És un tema la mar de complicat: jo vaig estar l’estiu passat als alps, i vaig veure altre cop molta insolidaritat. Fins i tot dels propis guies, els de veritat, els que porten botes La Sportiva i que també duen brodat l’escut aquell que molts intenten falsificar.

    Nosaltres vam haver de renunciar a fer cim per ajudar a un noi amb el qual no podíem fer res més que esperar, però vam fer el que vam tenir a les mans; a la muntanya l’important no és fer cim, sinó tornar a casa.

    Em sembla molt bé que en Messner faci dogmes sobre qui pot opinar i qui no, però hi ha coses que mai s’haurien de posar en dubte; i una és la capacitat humana de conviure i ser solidaris. Penso que hi ha coses que van més enllà de la satisfacció d’haver fet cim o d’haver de donar explicacions als patrocinadors… Un exemple és els del Movistar de vela, que no sé com va el tema de vaixells, però vaja, és tota una demostració de cavallerisme i coratge. I això, a l’Everest, ja no hi és. Ni a molts d’altres llocs, és cert; és el preu de popularitzar la muntanya.

  2. Joan diu:

    Hola,
    Crec que aquests comportaments s’han generalitzat per vàries raons. Us possarè el meu exemple, durant el darrer any tenia una hèrnia oberta a l’inginal i dolorosa. Quan sortia me l’havia de colocar a dins i estirat. Una de les vegades em va passar en ple Decathlon, i vaig aprofitar una banqueta del passadís de les botes. Vaig estar estirat uns 10 minuts, el passadís es va buidar ! i no va entrar ningú !, em va trobar la meva companya després de fer la ronda pels seus articles.
    El cert es que no ens podem trobar malament, pot no ser entés.

    Joan

  3. Joan diu:

    En un altre ordre de coses, també ens estem trobant aquest comportament en inquilins de refugis, llocs que d’entrada haurien de ser acollidors, bon servei, malgrat les deficiències que puguin presentar. La veritat és que per la raó que sigui, ens trobem amb mirades per sobre l’espatlla, repás de la indumentària,… has d’anar amb Millet, Karrimor o The North F., no amb Qhechua o mercadillo, quan ells vesteixen amb jerseys de llana bruts i vells, mal afeitats i sense dutxar, sense dubtar en mostrar material d’altes qualitats i marques (quina bogeria, ni que fossin els gimnasos que ja coneixem).
    Finalment, per variar, aquestes actituds acaben perjudicant els clients pel servei i les entitats que en fan el manteniment i els inquilins els discuteixen les escaduseres rendes que paguen i encara s’han de gastar diners per anar al jutjat i resoldre els contractes.

    Salut i que no us hi trobeu

  4. joanet diu:

    Més que signe dels temps, penso que és el fruit que hem recollit després de fer accessible la muntanya a tothom; el pitjor de tot és que no l’hem salvat de l’abandonament, sinó que l’hem submergit en l’explotació. No sé en quin grau, però cada cop va a pitjor…

Els comentaris estan tancats.