La borda

Volia
tornar a la borda. Estava al capdamunt d’una vall secundària,
que no menava a cap cim important i mai hi anava cap excursionista. A
començaments d’estiu pujava el pastor a acompanyar el ramat,
que deixava pasturar pels prats, i se’n tornava cap al poble. Cada
quinze dies hi tornava a donar un cop d’ull a les vaques i eugues i
portar una mica de sal, però a banda del pastor, ningú
més s’acostava per la vall. Les vaques, com si sabessin quan
havia de portar la sal el pastor, es perdien cadascuna pel seu veral,
i costava endevinar-les.

[@more@]

Sabia
que tenia la solitud garantida i per això vaig anar-hi. Ja ho
havia provat un parell de cops i m’hi havia sentit molt bé.
Poc a poc aquell racó s’havia anat convertint en el meu
santuari. Volia passar una nit a la muntanya sol. Feia massa temps
que no hi anava, i necessitava la pau de la natura per refer-me. Les
meves intencions eren molt senzilles. De bon matí pujar les
prop de tres hores de camí que hi posava des del poble, per
arribar abans de migdia i romancejar tota la tarda per allí.
Volia banyar-me al rierol si l’aigua no estigués massa
freda, prendre el sol com un llangardaix, i no fer res. Potser
l’endemà pujaria al cim que tancava la vall. Era una
muntanya discreta, de només 2.700 metres, que als mapes no
tenia ni nom. Esperava amb delit el camí per dins del bosc
mentre anava guanyant alçada. Aquells avets sempre
m’impressionaven.

M’agradava
el capvespre des de la pedra davant la borda. Poc a poc el sol es
perdia a la llunyania i la foscor ho anava envaint tot. I el silenci
de la nit, només trencat per algun rosegador que volia clavar
queixalada als meus ganyips. Procuraria llevar-me d’hora per veure
la sortida de sol i les primeres hores del matí, quan
l’atmosfera és neta i la llum té una claredat més
nítida.

Pensava
dedicar tot l’endemà a vagarejar, pensar i meditar. Mai
m’havia hagut d’encarar a una situació com aquella, i no
sabia com sortir-ne. Feia setmanes que em voltava pel cap, però
sempre arribava al mateix cul de sac. Potser no caldria pensar tant.
Simplement romandre en comunió amb la muntanya i deixar que el
cap es buides de pensaments.

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.