Música a Prat de Cadí

Diumenge de Resurrecció.
Migdia. Estic a Prat de Cadí, ajagut de
cara a les canals. La gespa és verda , amb clivells d’una catifa de flors
blaves, més aviat de color lilós, que la meva ignorància botànica no em permet
identificar. Fa sol i algun núvol de tant en tant es mou pel cel. No em
cansaria mai de contemplar aquests corredors. A cada llambregada hi descobreixo
una lleixa nova, un efecte de la neu, un bloc que cau…

M’estiro a la gespa i
reposo, contemplant aquest món mineral, de roca i neu, aparentment inert, però
ple de vida i sentit per un muntanyenc. Poc a poc em revenen les sensacions, les
vivències, els records. El bivac amb l’E., L’Anglada-Cerdà a la Roca de l’Ordiguer, el
Cristall amb el M., la Ticó
amb el R., la Sàbat
amb el M…

Em penso que per uns
instants m’he adormit. Pel cap comença a passejar-se una musiqueta, un so suau
i melodiós. Dec estar somiant. No obro els ulls, sinó que vagi seguint la cantarella.
M’abandono a un univers inefable, vaporós, fet de sons i sensacions. Van
succeint-se melodies, algunes conegudes, altres desconegudes.

És curiós això dels
somnis, a cops els recordes i d’altres no, a cops els vius com si estiguessis
plenament despert i altres cops et porten a mons ignots. No sé quan temps estic
així, relaxat, amb els ulls tancats, el sol sobre la pell, el vent que remou
les branques dels pins, i la cantarella de fons.

Quan finalment obro els
ulls veig un noi, uns metres més enllà, que toca el flabiol. Sembla un noi normal,
amb ulleres i llargs cabells, capficat amb l’instrument que té entre mans,
absort en la seva música. Miro amunt, el sol encara hi és, les canals brillen a
la llum del migdia, els arbres estan al meu costat. Discretament agafo la
motxilla i marxo. Ha estat un somni? O aquell noi era real? Mai em deixarà de
sorprendre la muntanya…

[@more@]

Tweet