Amb mesos de retard m’assabento de la mort de Jacques Lacarrière. Sembla que les complicacions d’una operació de genoll rutinària van provocar la seva mort el passat setembre de 2005.
Lacarrière era un helenista d’enorme prestigi, amb multitud de traduccions del grec antic i modern i dels grans clàssics, divulgador clau de la cultura grega i autor enamorat d’aquella terra.
Però esmento aquí Jacques Lacarriere no pels seus mèrits professionals, sinó perquè va ser un dels precursors i en cert sentit “inventor” de la moda de la randonnée. Quan les caminades, les marxes,els viatges a peu i les llargues travesses no estaven de moda, fa mes de cinquanta anys, Lacarrière va reivindicar el plaer i el fet de caminar com quelcom important per l’ésser humà i com a font de coneixement. Cap els anys setanta del segle passat va publicar un llibre que ha esdevingut clàssic en el món de la marxa, Chemin faisant. És un dietari on explica una llarguissima caminada de més de 1.000 km dels Vosges a les Corberes, seguint camins i senders, retrobant pagesos i poblets perduts. Recordo encara emocionat la seva lectura, per la saviesa, la serenitat i la felicitat que destil·lava. Defensa la marxa i el caminar com tot un estil i filosofia de vida, de llibertat, de felicitat. Amb el comiat de Lacarriere desapareix un humanista format en els clàssics grecs, que des d’un agnosticisme militant cercava una espiritualitat humana, on la caminada tenia un paper fonamental. Descansi en pau.
[@more@]
A fet un camí llarg i ara descansa. Ha fet feliç, pel que dius, a més d’una persona. Això sol ja val tot el nostre reconeixement, afecte i admiració. com l’ametller que et va fer feliç abans d’ahir, al cor de la ciutat.