Aquest matí he fet una breu matinal al Sot del Bac i els Cingles de Bertí. Feia molt de temps que hi volia tornar i avui ha estat possible. Surto d’hora i per fer-ho complet decideixo agafar el tren a Sant Andreu Arenal. En aquesta primera hora matinera al vagó només hi ha jovent que torna de la discoteca i immigrants. Ningú més. Mentre el tren avança pel castigat Vallès faig memòria. Si els comptes són correctes m’adono astorat que l’anterior excursió al Bac va ser 26 anys enrere!
[@more@]
Baixo al Figaró, on m’espera el F.R., bon coneixedor d’aquest país. Comencen a caminar cap el Sot de Bac. El terreny esta fangós. De la Plana de Vic s’esmunyi pel corredor del Congost glopades de boira, però el sol que s’alça ferm sobre el Vallès atura la seva progressió i la desfà. Ens entretenim una bona estona contemplant el Tap de Xampany, les dues Germanes. Recordava el sostre molt més gran i ara el trobo petitet. Els antics burils han estat substituïts per parabolts. La cascada del Prat baixa ufanosa. Pugem fins la Trona, on esmorzem.
Allí arriba tota una colla de caminadors. És una sortida de la secció excursionista de l’Ateneu Santjustenc. Reconec l’Isidor Cònsul i ens saludem. És una de les sortides matinals que fan, i que aquest cop a més a més és literària. Dalt de la Trona es posa a llegir un llarg fragment de Els sots feréstecs, de Raimon Caselles, novel·la l’acció de la qual s’esdevé per aquests verals. Escolto en silenci. Ho trobo admirable que una colla de persones es posi a caminar resseguint les petjades de la literatura. Amb passió i entonació el Cònsul llegeix un passatge on el Carbassó anuncia un foc fictici a Montmany. Esplèndid. Em retorna al cap els records de la lectura d’aquesta obra, de la basarda humana amb la que el pobre mossèn es va haver d’enfrontar, dels seus patiments. Penso que efectivament la literatura pot crear paisatges, i de sobte tot allò que pocs minuts abans havia contemplat rutinàriament agafa una nova perspectiva. I qui deia que l’excursionisme tradicional estava mor?
Seguim la carena dels Cingles cap al nord. No paren de passar motos. Quina plaga. Un airet fi i fresquet ens acompanya. El Matagalls ben blanc i el Pirineu al fons del tot nevat ens recorden la sensacional nevada del cap de setmana passat. Els camps estan llaurats i uns escassos rebrots anuncien la primavera. Traiem el nas al Castellet i anem fins les antenes, baixant pel grau que els de la travessa Matagalls-Montserrat han recuperat. Agafo just el tren de dos quarts de dues, i a les tres soc a dinar a casa.
Ha estat una breu i senzilla matinal, per estirar les cames, que ha servit per retrobar-me amb un bon amic, retrobar-me amb un paisatge i recordar el pas inexorable del temps. He agafat de la llibreria Els sots feréstecs i aquest vespre li donaré una mirada.
