La llei de la muntanya

Quan vaig començar a sortir d’excursió em deien que a muntanya havia de tenir molta prudència, i mai pensar que jo podria dominar la muntanya, sinó que era ella qui sempre tenia la darrera paraula. Amb els anys he anat entenent el que això vol dir, i cada cop he anat agafant més respecte a la muntanya. Tanmateix el temps també et fa guanyar en experiència i confiança, sovint es baixa la guàrdia i es relaxa la precaució.

Darrerament he encadenat dues sortides on la llei de la muntanya se m’ha fet present amb tota la seva cruesa. No us penseu que eren grans ascensions, de dificultat o compromís. No, eren dues senzilles excursionetes al Prepirineu, sense cap dificultat tècnica. Però en les dues he fracassat. Una incorrecte apreciació de les condicions m’han fet veure que sinó em retirava abans d’assolir el cim es faria de nit en ple hivern i tindria complicacions per retornar. Llavors he recordat això de la llei de la muntanya, i amb esportivitat i humilitat he hagut d’acceptar que efectivament la muntanya sempre, sempre, té la darrera paraula. Ara potser començo a entendre que l’experiència no vol dir com forçar la voluntat de la muntanya amb el nostre orgull humà, sinó aprendre a entendre els signes de la voluntat de la muntanya, i evitar les catàstrofes.

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.