Llegeixo en els diaris de diumenge un breu que informa de la mort de l’alpinista Heinrich Harrer el 7 de gener, a Àustria, als 93 anys. Les informacions es centren majoritàriament en la seva faceta de conseller del Dalai Lama, d’escriptor d’èxit amb Set anys al Tíbet i en l’escàndol que es va produir al descobrir-se que havia format part de las SS. Es parla poc de la seva faceta com alpinista i no tothom recorda que va formar part de la primera cordada que va aconseguir la nord de l’Eiger, gesta extraordinàriament meritòria, així com en la seva presència en una expedició al Nanga Parbat els anys trenta.
Voldria destacar en aquest record especialment els fets alpins de la seva carrera, i intentar esbrinar els fonaments del seu passat filo-nazi. Quedi ben clar que no vull justificar absolutament res, ni donar cap mena de cobertura a cap actitud, i vagi per endavant el més radical rebuig al nazisme. Tanmateix la vida i les actuacions humanes sovint són molt més complexes del que semblen.
Desconec si Harrer era realment un simpatitzant del nazisme, o més aviat s’hi va apuntar perquè en la seva època no tenia cap altra sortida. En tot cas em penso que l’actitud d’Harrer estava fortament influenciat, com tanta gent de la seva generació, per una línia de pensament d’aquella època a l’Europa central que en el fons anhelaven l’Absolut. Amb la constant recerca del mite del Graal, el que realment s’estava cercant era l’Absolut. Quin millor símbol de la puresa i l’Absolut que el Tibet i la muntanya?
També hem de pensar que sense la fallida de la Primera Guerra Mundial no es pot interpretar quasi res del que va passar després. Avui ens costa molt d’entendre, però als anys trenta hi havia un desig de totalitat, fonamentat erròniament en el pensament que els esperits són purs, quan són intrínsicament impurs. Em penso que la fugida cap al Tíbet i la passió per la muntanya d’Harrer i altres de la seva generació, com Julius Evola i alguns alpinistes i escaladors de l’escola alemanya i munichesa, s’han d’entendre en aquest context
Jo personalment em sento molt llunya d’aquesta línia de pensament, de tota aquesta filosofia, que avui està absolutament desbordada pel relativisme social que ens ha portat el domini de la tecnologia. Però per fer justícia històrica m’ha semblat que calia fer aquest petit apunt per situar-se en les circumstàncies i el context on es va formar un Harrer i els seus companys de generació.
[@more@]
Sobre els «esperits» hi ha tres possibilitats: que siguin purs -com les fades del bosc- que siguin impurs -com el Leviathan de Hobbes -o que no existeixin més que per a aquells que els necesiten. Posat a dir-ho: jo crec que els esperits que cadascú adora ens diuen molt sobre el que aquella persona necessita. En l’esperit hi ha la pobresa i la riquesa dels humans. Ja ho deien els grecs: «el daimon -l’esperit, el dimoni- de cadascú és és el seu caràcter». Seria aquest el cas de Jünger, de Heidegger, de Harrer? Per cert; ja sé que m’he saltat la lògica de la divisió. Una quarta possibilitat seria que els esperits que no existein en absolut; però més val deixar-la de banda: en aquest cas, el món seria massa pla. I com deia D’Ors mai ningú que llegeixi El Criterio de Balmes arribarà al Pol Nord. Harrer no llegia Balmes sinó Schiller i, suposo, Nietzsche.