Collet de Deugracies

23 de setembre. Divendres. 7.30 del matí. Diada de la Mercè i Santa Tecla. Festa Major a Barcelona i Tarragona. Enlloc d’anar-hi he marxat cap a la muntanya. En aquesta hora matinera, quan començo a caminar, en aquestes dues ciutats deuen haver persones que van a dormir després del ball.

Dono els primers passos al costat de l’Hospitalet de Roca-Sança, sobra Bagà. Avui vull fer una matinal a la Tossa d’Alp, pujant per coll de Jou i baixant pel Rebost. El corriol (PR) que remunta cap a la cresta del Moixeró és l’antic camí ral entre el Berguedà i la Cerdanya. Encara que el coll de Pendis és una mica més baix, aquest coll és més directe i es feia servir com a via principal de comunicació. Per això aquesta masia és diu l’Hospitalet, ja que feia d’hospital pels viatgers.

El camí és clar i sense pèrdua, però es nota que no es fa servir amb intensitat. Els boixos, les argelagues, els esbarzers el van tapant. Cap bolet i moltes mores madures que em fan d’esmorzar. El Pedraforca i Ensija agafen color a la llunyania. Passo sota la paret de Roca-sança, on la llegenda diu que s’hi va trobar una marededéu, ara a la capella de la masia. L’ascens és continuat i sostingut, sense cap replà. Mig endormiscat vaig fent via. Les agulles i parets de les Muntanyetes són impressionants i sorprenents.

Per fi sembla que s’acaba. Arribo a una inflexió del terreny: el collet de Deugracies. Ara ho entenc! Els traginers, carregats amb el fato, quan feien aquesta ruta temps enrera, a l’arribar a aquest pas, devien dir: a Déu gràcies que s’acaba aquesta maleïda pujada! Un altre cop que la toponímia ens mostra la seva saviesa. Planejant s’arriba en pocs minuts a coll de Jou. 9 h del matí. Dos isards em veuen i fugen.

Tombo a la dreta i cap a la Tossa. En un revolt dins del bosc veig a pocs metres un altre isard pasturant. No m’ha vist. M’aturo i durant uns minuts el contemplo. Menja herba lentament, amb placidesa. Observo que ho fa de manera diferent a les vaques o els xais. Trotant s’endinsa al bosc i el perdo de vista. Aquest és un dels avantatges d’anar sol. El silenci et permet veure moltes coses de la natura que en colla et perds. A les 10 en punt soc a la Tossa. 1.300 metres en 2.30 h. Encara mantinc la forma.
Un ventet fred del nord em fa arrasserar al vessant sud. Busco el sol per recuperar-me. Avui comença la tardor i la seva escalforeta em reconforta. Ganyipo lentament, contemplant sota una llum neta i clara el paisatge. Una lleugera inversió tèrmica fa que tota la depressió de la Catalunya central estigui sota els núvols, llevat del Montseny. Mentre menjo observo com la força del sol els va esvaint amb lentitud. Avui no hi ha ningú ala Tossa. Pau i silenci.

A les 11 em poso en marxa i ressegueixo la carena cap al coll de Comafloriu. A l’entrar al bosc em topo amb un ramat d’una dotzena d’isards. Em veuen i fugen rostos amunt. Diuen que una malaura està afectant als isards i els mata. Tinc confiança. L’isard és una espècie forta. Espero que superi aquesta pandemia. La muntanya sense isards seria molt més trista. Fan molta companyia.Agafo aigua i la vaig bevent tranquil·lament al mirador dels Orris. El color del vessant sud de la Tossa és preciós. Per un corriol dins del bosc retorno a l’inici. Senzilla i bella matinal.

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.