Tarda al Llong

Aquell dia tocava visita a Aigüestortes. Tinc unes sensacions ambivalents cada cop que haig de retornar al Parc Nacional. Per una banda em venen records molt plaents de la meva adolescència i joventut, dels molts campaments, excursions, ascensions i amics dels 7 estius que hi vaig anar. Aquesta és una època que mai tornarà i el que jo vaig viure acampat a la riba de l’Escrità ja no es podrà reviure, perquè està totalment prohibit acampar-hi. Això no em molesta, ho entenc, encara que no m’agrada, però m’empipa el negoci dels taxis d’Espot i Boí, que sembla que han fet seu aquell territori. Cada cop que hi accedeixo començo enfadat. Ja em va passar l’any passat, però un cop dalt de l’Encantat es va esvair el mal humor.

Enguany el Parc està tranquil i anem pujant per la ribera de Sant Nicolau amb molta pau. El lloc és bell, molt bell, potser massa endreçat, una mica artificiosament perfecte, poc natural. Tanmateix els racons encisadors es van succeint i el mal humor acaba marxant. Entrem una estona al refugi del Llong. Saludem al X.B i a l’A.S. Passen grups que fan la Carros de Foc. Xerrem una estona.

No vull marxar sense anar a la cua del Llong, com faig sempre, i seure al gleber, sota un pi, amarant-me de la pau, de la serenor, de la bellesa del lloc. Així ho faig.
El dia ha estat rúfol, amb núvols foscos que semblen amenaçar pluja. Però en aquesta hora tardana el cel es va aclarint. Estirat a la gespa contemplo com l’horitzó es neteja i entra una llum neta, clara. El relleu agafa una nova profunditat. Un ventijol fa onejar les aigües de l’estany, que venen a petar suaument a la riba. El seu color és indefinible, potser verdós, potser gris, mai blau. M’entretinc intentant esbrinar el color de les aigües fins que desisteixo. La gent ha marxat i resto sol. El silenci s’imposa. A l’horitzó el Contraix tanca la vall. Són uns instants màgics, únics, irrepetibles. Em sento transportat al meu Paradís, on la perfecció, la bondat i la bellesa regnen arreu. Intento atrapar aquests instants, endurme’ls, encara que se que és impossible. M’abandono i em deixo envair per aquest estat. Per uns instants soc feliç.

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.