La Ribagorça

Aquest estiu he estat uns dies per la Ribagorça aragonesa. És una terra que haig de confessar que m’era una mica desconeguda. Sempre de pas cap a la vall de Benasc o la vall d’Aran, mai hi havia parat gaire atenció. Haig de dir que ha estat un petit descobriment. Sense res extraordinari, m’hi he trobat bé i he descobert un petit país ple d’encant. El massís del Turbó fa de frontera entre la part baixa de la comarca i la part alta. Amb el congost del Ventanillo per una banda i el d’Obarra per l’altra, separa dos móns. El de baix és de clima mediterrani, sec, calent, ple d’alzines i plantacions de blat, on destaca la magnificència de Roda d’Isabena. La part nord és molt més humida, majoritàriament verda, amb grans boscos de pi, prats de dall i petits poblets.És una terra quasi despoblada, silent, on la solitud hi és garantida. He passejat per boscos densos, he visitat pobles amb poques cases obertes, alguns condemnats a desaparèixer, altres que semblen reviscolar, alguns despoblats. He vist una llum netíssima, una atmosfera pura, amb un aire fi. M’he sadollat d’un paisatge tranquil, he pujat muntanyes oblidades, he caminat per valls oblidades. Us ho recomano, si podeu feu alguna vista a aquestes terres, no en sortireu decebuts. Isabena, Obarra, Espes, Abella, Alins, Montanuy, Les Paules, Castanesa, Nerill, Veri, l’ominipresent Turbó, la grandiositat de Castanesa… tot val la pena.

[@more@]

Quant a muntanya

El meu nom és Enric Faura i sóc un excursionista dels molts que hi ha a Catalunya. M\'agrada la muntanya per sobre de tot, especialment la neu, però també els llibres de muntanya i intentar reflexionar sobre les coses que passen i el seu perquè. Des d\'aquesta bitàcola m\'obligaré a escriure periodicament unes ratlles per procurar pensar sobre tot allò que tingui relació amb el món de la muntanya des de la meva perspectiva personal.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.