El dia s’havia anat tapant. Els núvols ho embolcallaven tot i la tempesta semblava imminent. L’atmosfera era espessa. De sobte un llamp i un tro sec. Dalt de la muntanya, cap als 2500 metres, foc. El llamp ha caigut en un espadat, sota unes tuques, i ha calat foc al glever. Ràpidament s’escampà, entra en una canal i agafà tiratge. El foc es va fent gran. Allí dalt és impossible actuar i el foc és del tot incontrolable, però encara que poc mal podia fer, tots estàvem neguitosos. De sobte esclata la tempesta. La pluja es converteix en una cortina d’aigua, torrencial, de seguit la pedra. Dura poc, no més de vint minuts, però intensos. Plou amb la virulència de les tempestes d’estiu, que tot s’ho enduen per davant. La natura desfermada, brutal, sense control. Llavors la petitesa humana es fa novament palesa. Quan començà a esvair-se el foc ha desaparegut. Encara fumegen alguns rostolls, però el foc està mort. La natura continua el seu cicle.
[@more@]
