Muntanya.net

Aquella matinal havia de ser curta. M’esperaven a casa per dinar. Havia triat un itinerari senzill, a un cim secundari que fins llavors sempre deixava per més endavant. La pujada havia estat sensacional, per un torrent engorjat, amb grans desploms. Al cim estava sol. Vaig prendre el sol durant mitja hora, deixant-me acaronar pels raigs calents de la primavera. El descens fins el punt de sortida va ser ràpid, dues hores escasses, però inclement. Un sol de justícia, aclaparador, per un camí erm, només amb matolls de boix i argelaga. Cap ombra, cap respir. Temperatura alta, suors, sufocs i sensació d’agobiament. L’aigua de la cantimplora s’havia acabat i la gola cada cop estava més seca. Com vaig poder, mig marejat per la calor, vaig arribar al punt de sortida.

Allí la vaig trobar. Era una font senzilla, amb dos brocs. Rajava una aigua neta, fresquíssima. Bevia, em refrescava els polzes, els braços, tot el cos. L’aigua de la font em retornava a la vida. Una llegenda simplement deia: Font bona. Tota la saviesa en només dues paraules.

Llavors vaig recordar els versos de Joan Maragall

A l’hora que el sol se pon,

Bevent al ragi de la font,

He assaborit els secrets

De la terra misteriosa.

[@more@]

Tweet

Llegeixo al diari el Mundo que les autoritats del poble suís d’Andermatt han decidit cobrir una llengua de la gelera on està l’estació d’esquí de Gemsstock amb una gran flassada en un intent d’evitar la seva desaparició i protegir-la de la radiació solar. La flassada està feta amb teixits artificials i cobreix una àrea entre 3.000 i 4.000 metres quadrats. És de color blanc, ha costat uns 70.000 euros.

Sembla que l’escalfament del planeta és un fet, i més enllà d’anècdotes com aquesta, cal replantejar-se a fons el model energètic, la disminució de les energies fòssils i tirar endavant noves polítiques globals. Noticies curioses com aquesta posen de manifest un cop més la futilitat de la vanitat humana, que es pensa que amb una flassada pot evitar fenòmens planetaris.

[@more@]

Tweet

Al llar del mes de maig han aparegut diariament a La Vanguardia les cròniques del periodista Miquel Molina, destacat com enviat especial al camp base nepalès de l’Everest. Són unes cròniques força correctes, de caire divulgatiu, que explica tot allò que envolta el món de les expedicions, des del poble xerpa als muntatges comercials i intenta descriure com es fa l’ascensió al cim de la terra. Els articles estan adreçats a un públic no expert, però pel moment l’autor ha evitat caure en el sensacionalisme i morbositat, el que és tot un èxit.

El fet que un diari generalista hagi decidit enviar un reporter al Camp Base de l’Everest em porta a pensar les raons d’aquesta decisió. Suposo que al darrera de tot hi ha la idea que la moguda de l’Everest pot tenir interès pel públic no especialista. No sé si això és positiu o no. En principi hauríem de pensar que si, ja que sovint critiquem que els diaris només parlen de muntanya quan hi ha accidents, i el fet que en parlin sense cap tragèdia és un signe de normalització. Tanmateix em penso que si hem arribat a aquest extrem és degut al fet que el que passa a un camp base d’un vuit mil cada cop té menys a veure amb el veritable esperit de l’alpinisme i més amb el món mediàtic.

[@more@]

Tweet

Durant una temporada que vaig rondar força pel Solsonès em fixava repetidament en unes muntanyes i plans que s’alcen a la riba est de l’Aiguadora. És un lloc remot, de transició entre el Berguedà i el Solsonès, allunyat de les vies de comunicació i deixat de la ma de Déu. Potser per aquestes raons el lloc m’atreia i feia temps que hi volia anar.Finalment dissabte m’hi vaig arribar. Des de Casserres vaig seguir la carretera cap a l’Espunyola i desprès per la pista encimentada cap a Capolat oberta l’any 1956 per extracció de fusta fins el capdamunt del pla. El lloc és encisador, com feia suposar les ressonancies del topònim. Entre els 1.000 i els 1.200 metres, al peu de la serra del Tossal, el paratge és una transició entre camps, prats i bosc de pi rajolet, alzines, roures i boixedes, amb masies i massos disseminats i alguna senzilla i petita ermita.Dona la sensació d’abandonament i despoblament. Pocs camps es veuen treballats, molts massos estan tancats i el bestiar campa indolent. El silenci hi era omnipresent, solemne. Vaig endinsar-me cap a la masia de Vilella, abocada sobre Sant Pere de Graudescales, amb una panoràmica sobre Busa i el Port de Comte sensacional. Vaig aturar-me a dinar en un prat, sota un bosc preciós. Mentre menjava mirava l’altipla de Busa, i em venia al cap el poema de Foix Dels Cingles de Busa a Lladurs:

[@more@]

No em cal cleda, ni paranys,
ni freturo l’ orriaire;
sota arbrats de glaç i aire
bec a la sal dels estanys,
pel solell i per l’obaga
só el darrer d’una nissaga
amb erols a tots els vents;
tots hi són, flor de misteri,
sota creus en captiveri,
vora un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
llur fona amb flam de tenebres
colpia el menhir dels segles
en una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar dels meus la imatge
aigua enllà de l’hort furtiu,
molls del rou de la caverna,
hereus de la nit eterna
amb els astres per caliu!

Entre els pics em puny la ment,
la flor de l’alba m’aroma
amb clarors de l’ampla coma:
só la pedra en calm clement
fita en un coll de miracle
de tots i de mi l’oracle;
vaig i vinc de roc a roc
o pasturo palets tosos
en un bosc de clams confosos,
i en ser fosc, hi vento foc.

Hi vaig romandre una bona estona, contemplant i gaudint d’un paisatge suau, de bellesa senzilla i sedant, que m’atreveixo a recomanar-vos. Hi tornaré.

Tweet

Un dels moments més màgics de les excursions a mitja muntanya a la primavera són les primeres hores del matí. La llum comença a aixecar-se, el sol no ha sortit encara, i la natura recobra la vida. Lentament comencen a sentir-se els cants d’alguns ocells. Poc a poc d’altres s’hi afegeixen. De sobte s’organitza un concert meravellós, caòtic, ple de vida. Una piuladissa barrejada, delicadissima, indestriable. Uns sons dolços, alguns aguts, altres greus. Aquí la cançó d’un pinsà, enllà el crit d’un corb, llunyà la refilada del rossinyol. A cops sento el ressò majestàtic del Picot. És una melodia grandiosa, elegantíssima, d’una profunditat espessa que omple de ressons tot el bosc. I l’alegria del Cucut, que emplena sempre de música els arbres. “No sé que hi hagi res més ple de gràcia, ni que ens faci una emoció tan fresca, com sentir el cant del cucut, si reposem una estoneta, després de caminar i caminar, a l’ombra d’una fageda d’aquelles que no s’acaben mai…” va dir el mestre Josep Maria de Segarra en el seu llibre Els ocells amics.

El concert s’allarga fins les deu o les onze del matí, quan la calor fa reposar els ocells. Cap músic, ni tants sols Bach, ha aconseguit mai escriure unes sons tan bells. La senzilla piuladissa dels ocells, quin goig!

[@more@]

Tweet

Ara que sembla que el govern de la Generalitat vol començar a preocupar-se per l’expansió incontrolada de segones residències en zones de muntanya i ha deixat anar alguns globus sonda sobre possibles canvis en la fiscalitat val la pena llegir un comunicat fet per unes associacions franceses (Mountain Wilderness, la Frapna, Valloire Nature Et Avenir, Vivre en Maurienne, La Harde, la Fédération Française des Clubs alpins et de Montagne, les Amis de la Vallouise) que es manifesten en contra les normatives fiscals al país veí per les segones residències de turisme en zones especials, que afavorien i bonificaven la seva construcció i compra i que ara s’haurien d’acabar, però es proposa perllongar-les fins el 2010. Aquestes reduccions fiscals (40% per la compra d’un apartament o residència de turisme) van néixer amb l’interessant idea d’afavorir les comarques endarrerides i amb poc turisme per afavorir el seu desenvolupament, però segons aquestes associacions els resultats sobre el terreny són molt discutibles. A la pràctica aquestes mesures s’aplicaven a estacions i pobles ja força desenvolupats i generaven una urbanització creixent i de gran impacte sobre el turisme verd, s’havien dut a terme projecte urbanístics i arquitectònics molt discutits i provocaven una forta especulació immobiliària que només afavoreixen als promotors. A més a més aquestes bonificacions dificulten molt la rehabilitació de les construccions existents. Demanen al parlament francès que no es voti favorablement la perllongació d’aquests beneficis fiscals i que es destini els diners públics a altres formules mes favorables al desenvolupament sostenible. Potser la Generalitat ha pres exemple d’aquesta experiència? Serà capaç d’actuar amb coratge en defensa del territori?

[@more@]

Tweet

Llegeixo al Punt del passat dia 20 de maig una noticia que em crida l’atenció. El titular diu Montserrat vol créixer. Encuriosit llegeixo l’article complet. El Monestir de Montserrat és el segon destí turístic de Catalunya, darrera de Port Aventura, però arrel dels aiguats del 2000, va baixar de 2,5 milions de visitants a 2 milions el 2003, encara que el 2004 va recuperar-se fins el 2,2 milions. El Patronat de Montserrat vol assolir els 3 milions de visitants en 3 anys i està estudiant una campanya de promoció. La noticia continua amb l’anàlisi dels transports a Montserrat i vàries informacions respecte a la voluntat d’alguns municipis veïns per incrementar la superfície del Parc Natural, la possible creació d’un Parc Rural.Aquí em penso que hi ha la clau que ningú vol reconèixer. Dels 2,2 milions de visitants del 2004, un 70% van arribar-hi per carretera, un 21% amb el tren cremallera des de Monistrol i entre un 8% i un 9%, amb l’aeri que puja des de la carretera d’Abrera a Manresa. El gran problema de Montserrat és el transport. La carretera i l’aparcament estan sovint col·lapsats i el funicular no ha tingut èxit, degut a una política de preus equivocada.Crec que els gestors de Montserrat cauen en el mateix error que molts altres gestors d’espais turístics i naturals. Només pensen en termes de creixement. Sembla que es fixen exclussivament en termes quantitatius. Montserrat és un símbol religiós i natural. Res més. És un error voler convertir Montserrat en un mer atractiu turístic, en una mana de parc temàtic. Ja rep molts visitants, moltíssims. No em sembla que les condicions de Montserrat li permetin o aconsellin rebre’n més. Em penso que no s’ha d’apostar per una política de creixement quantitatiu, sinó qualitatiu. Per què volem que Montserrat tingui 800.000 visitants més, si la immensa majoria s’en tornen a casa sense conèixer res més que una postaleta? S’ha d’anar cap a polítiques qualitatives, on es pugui incidir directament en la conscienciació i formació del visitant.

[@more@]

Tweet

Llegeixo en un butlletí d’entitat excursionista que en Josep Campamà i Roca va morir el passat dia 11 d’abril als 94 anys.

Potser a les generacions més joves el nom no els hi digui res, però de ben segur tots els barcelonins que han superat la quarantena recorden la botiga d’esports de muntanya Campanà del carrer Urgell-Diputació. Quan el Decathlon no existia, ni Balmat, ni Vertic i Andorra estava més lluny que ara, Campamà era la botiga de muntanya amb més material de Barcelona. Són moltes les generacions d’excursionistes barcelonins que s’han comprat les botes, les motxilles, els paraneus, les cordes o piolets a Esports Campamà. Botiga a l’antiga, amb una decoració plena de sabor i uns aparadors atractius, durant forces anys ha estat el comerç de referència per l’excursionisme barceloní. Ja fa temps que la va traspassar i ara la porten altres mans, però des d’aquí volem dedicar aquestes ratlles de record a un excursionista que des del seu comerç va equipar a varies generacions excursionistes catalans.

[@more@]

Tweet

Els passats Nadals em van arribar, per aquelles casualitats de la vida, dos regals independents, que tenen molta relació entre ells. Són dos llibres. El primer porta per títol Les Pyrénées s’affichent i és un recull del cartellisme als Pirineus. Aplega algunes de les principals il·lustracions i cartells turístics sobre les Pirineus que s’han fet en els darrers 150 anys. Aquest és un gènere preciós. Arrel del naixement del turisme, els publicitaris de l’època es van dedicar a encarregar a pintors i dibuixants il·lustracions per donar a conèixer els primers ferrocarrils, balnearis i estacions d’esquí de la cadena. Així es van publicar pòsters, postals i llibrets lloant les bondats turístiques pirinenques, d’enorme varietat i gran riquesa plàstica. N’hi molt coloristes, altres més senzilles, algunes barroques, d’altres modernes. És un autèntic plaer pels sentits i el gust contemplar aquestes creacions, que per a mi tenen un encant difícil de resistir. A Catalunya també vam tenir una forta tradició de conreu d’aquest gènere i tenim unes postals i pòsters del Pirineu Català magnífics.
L’altre llibre és La photographie a l’assaut des Pyrénées. És un treball històric sobre l’origen de la fotografia pirinenca, des dels pioners fins el començament del segle XX. El volum barreja inteligentment la informació documental i artística, recollint una tria de clixés notabilíssims. A banda del plaer estètic té un enorme interès documental, ja que serveix per conèixer com eren els pobles, muntanyes, paisatges de fa més d’un segle.Els dos llibres són dues maneres de mirar el Pirineu. La tècnica del cartellisme i de la fotografia han estat fonamentals per a construir la mirada contemporània sobre els Pirineus. Potser, arrossegats per la tradició de la història purament escrita, no hem sabut valorar prou la importància cabdal de la imatge en la construcció del concepte actual del Pirineu. En tot cas aquestes dues obres ens poden ajudar a comprendre-ho millor.

[@more@]

Tweet

Pujava cap al Pirineu. El dia era radiant i la primavera esclatava per totes bandes. Els camps de blat verds i espigats, ondejaven moguts per l’oritjol matinal. Les flors campaven alegrament als marges, els rebots de les plantes i els arbres s’obrien a la nova vida.Però els meus ulls s’anaven a la barreja de verds a la serra. Un verd fosc i sever dels pins i avets tacat pel verd clar, intens, lluent, puríssim, dels faigs i bedolls. Quin contrast! Un esclat de vida i color, de llum i bellesa. I per sobre la neu de les congestes fonia.
Vaig recordar la frase de l’amic i poeta ocasional Conrad Vilamanyà, que un dia de finals de maig al peus del Puigmal, prop de la font de l’Home Mort, em va dir: "Estimar no és altra cosa que esdevenir, en una primavera inacabable, neu i gleva en la fosa."

[@more@]

Tweet