Muntanya.net

Fa pocs dies va morir als 73 anys d’un atac de cor, l’empresari catalano-andorrà Francesc Viladomat, un dels pioners de l’esquí en aquell país. L’any 1952 va posar en marxa al Pas de la Casa un petit remuntador juntament amb en Bernat Boixeda (el mateix de la primera al Gat?), però no va tenir èxit. 4 anys més tard, el gener de 1957 va inaugurar un remuntador impulsat per un motor de camió. Era el telesquí del Coll Blanc, de 2 quilòmetres de longitud i 480 metres de desnivell. Posteriorment aniria inaugurant els telesquis de Grau Roig, Costa Rodona, Font Negre i la Solana. La seva empresa, Telesquis Viladomat, va funcionar fins el 1969, quan es va fusionar amb la SAETDE, l’actual propietaria de l’estació d’esquí Pas de la Casa-Grau Roig, integrada avui en Grand Valira.

Viladomat havia nascut el 31 de septembre de 1931 a Cerdanyola, i va anar a Andorra als 10 anys, acompanyant al seu pare, Josep Viladomat, exiliat. Va inaugurar amb la seva germana la botiga Esports Viladomat, que continua actualment en mans d’una altra branca familiar.

Viladomat fou un gran esportista, 17 cops campió d’Espanya d’esquí i va participar també en els jocs olímpics d’Oslo i Cortina d’Ampezzo dins l’equip espanyol, ja que Andorra no tenia encara presencia al Coi, i fou un del fundadors del Comité Olimpic andorrà.

Malgrat residir a Andorra des de 1941, fins el 1994 no va rebre el passaport andorrà. Era una figura molt respectada i fou un personatge cabdal en el desenvolupament del negoci de la neu a Andorra. Per a uns Viladomat ha estat un gran empresari que ha portat riquesa i desenvolupament al país. Per altres una persona que s’ha carregat el paisatge i que ha impulsat unes politiques empresarials depredadores del territori. Com passa sovint, la veritat té més matisos de gris que de blanc o negre. En tot cas em penso que la mort de Viladomat hauria de tancar una època de la industria de la neu a Andorra. S’ha d’acabar definitivament la permanent fugida endavant de la industria de la neu, amb l’ampliació constant de nous remuntadors. Ara els temps són diferents, la sensibilitat també i calen unes polítiques noves per salvar el que encara resta de muntanya. Hi serem a temps?

[@more@]

Tweet

Acabo de llegir un article a la revista Consumer d’Eroski, on fa una anàlisis dels parcs naturals. Segons l’estudi fet les infrastructures globals del PN han millorat, però per contra aquests perden visitants. Indiquen que en els darrers sis anys el PN que tenen centre d’interpretació ha passat de menys de la meitat a més del 75 %, però per contra els visitants han minvat en un 15 %.Segons les xifres, els dos PN més visitats estan a Catalunya. El primer és el del Montseny (1,2 milions de visites/any), el segon el Delta de l’Ebre (750.000) i el que menys les illes Columbretes (3.346). Globalment els 24 PN estudiats rebren uns 5,5 milions de visites. La superfície dels 24 PN és superior a les 319.148 hectàrees, sent el més gran el de Guara, i el més petit el de les Columbretes.

Dins de l’estudi s’ofereixen altres dades menors. Em quedo amb algunes conclusions. Malgrat l’aparent minva de visitants, hi ha molta gent que els visita. Els PN han crescut quantitativament amb els darrers anys. La gran pregunta és: creix la consciència conservacionista i de respecte al medi de tots els visitants? Aquest seria el veritable èxit dels PN.

[@more@]

Tweet

M’assabento d’una iniciativa que estan impulsant un grup de científics i muntanyencs de Madrid a favor de la muntanya. Es tracta d’impulsar la promulgació del que s’hauria de conèixer com a Carta de les Muntanyes, que és un document que es va el.laborar l’any 2002, Any Internacional de les Muntanyes, per encàrrec del Ministeri de Medi Ambient.

És un document llarg, detallat i minuciós (estructurat en 18 punts) que pretén promoure un marc legislatiu favorable a la conservació de l’integritat dels hàbitats i dels espais naturals de muntanya, recollint uns criteris orientadors per desenvolupar polítiques de conservació i desenvolupament sostenible en zones de muntanya. Desprès de dos anys aquest document continua sent un esborrany que no aconsegueix l’aprovació oficial ni molt menys el seu compliment. Una recent associació/plataforma anomenada RedMontañas s’ha marcat com a primer objectiu recollir signatures per aconseguir la seva tramitació oficial.

He llegit el document amb atenció i penso que globalment es del tot defensable. Caldrà anar seguint aquest tema i veure com acaba.

[@more@]

Tweet

M’assabento d’una iniciativa que estan impulsant un grup de científics i muntanyencs de Madrid a favor de la muntanya. Es tracta d’impulsar la promulgació del que s’hauria de conèixer com a Carta de les Muntanyes, que és un document que es va el.laborar l’any 2002, Any Internacional de les Muntanyes, per encàrrec del Ministeri de Medi Ambient.

És un document llarg, detallat i minuciós (estructurat en 18 punts) que pretén promoure un marc legislatiu favorable a la conservació de l’integritat dels hàbitats i dels espais naturals de muntanya, recollint uns criteris orientadors per desenvolupar polítiques de conservació i desenvolupament sostenible en zones de muntanya. Desprès de dos anys aquest document continua sent un esborrany que no aconsegueix l’aprovació oficial ni molt menys el seu compliment. Una recent associació/plataforma anomenada RedMontañas s’ha marcat com a primer objectiu recollir signatures per aconseguir la seva tramitació oficial.

He llegit el document amb atenció i penso que globalment es del tot defensable. Caldrà anar seguint aquest tema i veure com acaba.

[@more@]

Tweet

Per diverses circumstàncies tinc el deure i la sort de revisar totes les revistes de muntanya que es publiquen a Catalunya i quasi tots els butlletins dels centres excursionistes catalans. Fa poc vam parlar de les revistes de muntanya, i avui vull centrar-me en els butlletins dels centres excursionistes.

[@more@]De butlletins de centres excursionistes, n’hi ha de molt tipus. Uns fets amb mitjans i altres de forma molt artesanal, uns amb simples informacions d’orde intern i altres amb continguts més oberts, uns amb vocació local i altres de vocació general. En fi, que la varietat és enorme. Tanmateix de la lectura de tots ells cada cop estic més convençut de la gran vitalitat, diversitat i riquesa del moviment associatiu català. Hi ha en aquesta moments uns 320 centres i clubs excursionistes adherits a la FEEC, i encara existeix un altre bon grapat de colles, agrupacions i grups d’amics que fan muntanya. I una bona part d’aquests clubs i centres excursionistes tenen una vida activa, dinàmica i una empenta notable. Hi ha centres i clubs que programes moltes activitats, altres poques, un s’aboquen majoritàriament a una pràctica concreta (senderisme, escalada, esquí…), altres són més polivalents, uns tenen seccions molt actives i d’altres simplement organitzen una sortida anyal. En els temps actuals la pràctica dels esports de muntanya cada cop és més individual que social, la gent no necessita l’empara de l’entitat per sortir, però malgrat això hi ha moltes entitats que programen sortides, excursions, cursos de formació, xerrades, conferències, passis de pel·lícules o diapositives amb un ressò real. La vida social de moltes entitats continua tenint sentit, i la funció social de les entitats també. Els centres excursionistes no estan morts ni enterrats com alguns han dit. Fan molta feina, moltes activitats, moltes actuacions. Potser un altra dia podrem parlar si cal que existeixin un nombre tant elevat d’entitats, que passaria si la gent es pogués federar sense ser soci de cap entitat, quin futur tenen les activitats fonamentades en el voluntariat davant la professionalització, quin és el paper del jovent, els problemes dels relleu generacional, quin model de clubs volem, però ara per ara els centres excursionistes no estan acabats. Tenen enormes problemes i grans reptes de futur, però continuen sent una peça clau en el teixit associatiu civil i en l’articulació del moviment excursionista. Potser els centres excursionistes ja no són els principals actors de l’excursionisme, però sense ells avui en dia no s’entendria correctament al moviment excursionista. Són una peça clau d’articulació, cohesió i permanència del col.lectiu excursionista i qui no n’estigui convençut només cal que llegeixi les seves publicacions en forma de butlletins o revistes per acabar de veure-ho clar.

Tweet

 Aquella tarda de diumenge tenia temps. Vaig decidir anar a gaudir del capvespre des del Roc de la Lluna. Amb cotxe vaig passar per Sant Julià de Cerdanyola i la collada Subirana. La vista frontal i en contrallum del Pedraforca era magnífica. En passar el coll i entrar en el bosc dels pins característics entres de cop en l’autèntic Catllaras. Al Santuari de Falgars no hi ha moviment. La pau és total. Els prats encara estan sotmesos als rigors hivernals. Per la pista fins el xalet trobo  encara una mica de neu, restes d’aquest hivern sever. Al Xalet no hi ha ningú. Per la drecera pujo cap al Roc de la Lluna. Una recent tallada de bosc ho ha deixat tot brut. El bosc està en silenci, però se senten alguns sorolls llunyans de vida. La piuladissa d’algun ocell, potser un picot mes lluny. Poc a poc em vaig deixant abrasar per la pau, el silenci, l’espai del bosc. En vint minuts arribo a la terrassa inferior del Roc de la Lluna. Pujo a la superior. La tarda és bonica. Des del Taga fins els Rasos de Pegura tot resta al meu abast. Assegut, en silenci i sense pressa, repasso i remiro cada muntanya. El Taga, amb els records de caluroses ascensions estiuenques i la duresa del torb hivernal. El descobriment de Sant Amand des de Saltor. La Cobil i els boscos de Campelles i els estimats prats de la Baell. Les grimpades de Mongrony, la monotonia de la carena de la Creueta, la pujada en bici al Puigllançada, l’hivern de la Tossa amb esquís, el naixement de la primavera als prats del Moixeró, els isards del Comabona, el bivac al Puig dels Terrers, els pessebres del Pedraforca. Lentament els records van retornant. Amics, noms, anys, experiències i vivències. Una part d’allò que ha construït la meva persona, una part de la meva vida de muntanya, la puc revisar des d’aquest mirador en un capvespre simple i màgic. El meu cap, envoltat per un silenci espès però alhora acollidor, reviu picossades del passat. Hi resto una bona estona. La llum poc a poc va minvant, però hi estic be i em costa marxar. Quan comença a fosquejar retorno en quatre gambades fins el xalet. Cada cop estimo més els boscos de Catllaras. Tenen unes sentors, una profunditat i una atracció que m’hi menen. Hi retornaré.

[@more@]

Tweet

Des de fa temps la SAETDE, que l’empressa concessionaria de l’estació del Pas de la Casa-Grau Roig (participada per la familia Viladomat i els Comuns) va al darrera de construir un telecadira fins el Montmalús. Ja va construir un arrossegador als seus peus, desvirtuant l’accés al coll, però ara volen fer arribar les pilones fins el mateix cim. En primera instància el Comú va denegar el permís i va dictar una solució salomònica: permetia construir el telecadira, però no fins al cim. L’empresa no hi ha estat d’acord i ha encetat un seguit de recursos i procediments per aconseguir l’autorització.

No sé com acabarà la història, però coneixent el tarannà andorrà i veient l’expansió de les estacions d’esquí dels darrers anys, no seria gens d’estranyar que ho aconsegueixin i en un parell d’hiverns veiem un remuntador a la punta del  Montmalús.

Una nova muntanya violentada, una nova agressió a la natura, i un nou terreny d’esquí de muntanya perdut. No hi ha aturador per aquestes bestieses?

[@more@]

Tweet

Avui s’ha celebrat a la seu del Institut Cartogràfic de Catalunya, amb la col.laboració de l’editorial Alpina, les II Jornades de Cartografia i Muntanya, centrades enguany en la seguretat. S’hi han dit moltes coses. La tecnologia ha arribat de ple al món de la cartografia. Ara el GPS sembla omnipresent i alguns potser es pregunten com podien viure abans sense aquest estri. M’en vaig amb dues reflexions.

Hem avançat molt, moltíssim, en pocs anys. Només vint anys enrera això era un un altre món en qüestions de cartografia. Encara ens queda un llarg camí per endavant, però ara estem en una altra dimensió. Tenim molts i bons mapes, tenim eines, tenim institucions i empreses que hi treballen. Pels excursionistes és un privilegi poder disposar dels bons mapes actuals.

Tanmateix em penso que estem perdent l’instint de l’orientació, el saber triar el camí a seguir. Que l’escriure no ens faci perdre el llegir. Està molt bé els gps, els tracks, la cartografia digital, però per sobre de tot el més important és l’excursionista davant un camí, i el seu instint per anar per una banda o una altra. I si de tant en tant es perd, haurà recuperat un vell privilegi: no saber on està, el que aviat serà impossible en aquest món ultratecnificat que adorem.[@more@]

Tweet

Avui acabem el comentari de les revistes de muntanya fet els darrers dies amb aquest post.

[@more@]

Des del País Basc s’edita una altre revista comercial, El mundo de los Pirineos, impulsada per l’editorial Sua. Neix com una còpia descarada del model francès Pyrennees Magazine. És una publicació centrada exclusivament en l’univers pirinenc, amb un savi equilibri entre propostes de muntanya, turístiques i culturals. Des de l’entrada del català Sergi Ramis com a director ha millorat notablement i s’han superat tota una colla de petits errors que la perjudicaven inútilment. Té una producció editorial i d’imatge impecable, sembla consolidada i té la particularitat que és la que més paga als col·laboradors.

Aquest és el panorama principal de les publicacions de muntanya més important i de vocació generalista i comercial de Catalunya i Espanya. En un segon nivell existeixen una extensa oferta d’altres publicacions d’entitats, clubs, federacions i ens locals que ara és impossible repassar.

És una oferta amplia, variada, segmentada i dirigida a tota mena de públics. Totes aquestes revistes són majoritàriament gràfiques, construïdes a partir de grans i bones fotografies i amb molt poc text, amb propostes pràctiques, i sense exigir gaires esforços de lectura. E quiosc espanyol té en aquests moments una oferta de publicacions de muntanya superior al que es pot trobar a França, Itàlia o Suïssa, i això és tota una sorpresa per un mercat amb uns índexs de lectura tradicionalment baixos. Tanmateix hi ha encara espais per cobrir, ja que falta una revista amb continguts literaris o culturals del món de la muntanya, com L’Alpe, per posar un exemple, enveja de qualsevol editor o lector. Tanmateix tinc seriosos dubtes que el mercat pugui aguantar tantes capçaleres, ja que la publicitat és limitada, i em penso que en un termini mitjà més d’una haurà de desaparèixer i es produirà una reestructuració natural. Mentrestant aprofitem aquest bon nivell de publicacions i la seva varietat, per gaudir amb qualsevol d’aquestes revistes. Un altre dia parlarem de les publicacions estrangeres.

Tweet

Continuem  amb el comentari de les revistes de muntanya…

[@more@]

Caminar és una revista impulsada des de Prames, i està centrada exclusivament en el sector del senderisme. Revista feta amb mitjans, excel·lent tractament gràfic, els continguts són més aviat turístics. La maqueta és trista i poc atractiva, els continguts molt i molt fluixets i encara que el seu tiratge en teoria és important (parla d’uns 30.000 exemplars) s’aguanta únicament gràcies a les fortes injeccions que rep de diners públics, però per si sola tinc molts dubtes de la seva viabilitat.

A continuació tenim dues revistes de les federacions de muntanya més importants, Pyrenaica al Pais Basc i Vèrtex a Catalunya. Pyrenaica és una revista amateur feta seriosament per un equip molt compromès, de periodicitat trimestral, amb la majoria d’articles en castellà però alguns en euskera, que alterna articles de zones del Pais Basc amb d’altres que reflecteixen el gran moment de l’escalada i alpinisme d’Euskadi. La seva tirada deu estar per sobre els 20.000 exemplars i el pas del temps exigiria una renovació de la seva maqueta i un nou tractament de la seva imatge.

Vèrtex nascuda el 1966,es va refundar fa uns 8 anys, i des de llavors ha agafat un caire molt més modern. Amb una redacció semiprofessional, té una maqueta actual i moderna, periodicitat bimestral, una bona varietat de continguts i ha seguit una evolució positiva cap amunt. Intenta defugir el model d’una revista institucional i s’entén des de la seva direcció actual com un servei per a tots els federats i excursionistes catalans des d’una perspectiva generalista, gens elitista i ben allunyada dels starts systems. Està centrada bàsicament amb propostes pràctiques de tots els esports de muntanya a Catalunya. Amb un bon tractament gràfic i de producció, té una tirada de 20.000 exemplars i és la revista de referència a Catalunya.

Tweet