Muntanya.net

Continuem la sèrie de posts encetats ahir sobre revistes de muntanya.

[@more@]

Dins del mateix grup de Desnivel, la segona capçalera és la revista Grandes Espacios. Més jove, va sortir al mercat per cobrir un nou segment, emergent, el de la gent que practica això que s’en diu turisme actiu o aventura, i abans es deia muntanya mitjana o fàcil, encara que ells prefereixen parlar de naturalesa activa. Té una vocació popular i de ser accessible a tothom. Amb un excel·lent tractament gràfic, una infografia treballada, ofereix normalment articles divulgatius de zones d’arreu d’Espanya i de tècnica i material, sempre molt introductoris. Es mou entre el públic del turisme actiu i la gent arribada a la muntanya, al costat dels veterans de la muntanya fàcil. La seva tirada és important i està al voltant dels 35.000 exemplars. Sense una vocació elitista com la seva germana gran, ha crescut i s’ha consolidat com el producte de l’editorial més rendible.

La revista Escalar està totalment centrada en el món de l’escalada esportiva. Aquest és un món tancat, quasi hermètic per als no iniciats, i és una publicació que només busca aquest públic i que no pretén ni pot interessar a cap altre escalador. Els escaladors esportius, urbans, de bloc, de competició formen una germandat, quasi una secta, feta de passió i fanatisme, incomprensible per la gent aliena. Aquesta capçalera pretén ser el vehicle de comunicació entre els membres de la secta, i en cert sentit s’hi acosta, encara que per les característiques socials anàrquiques i desestructurades dels escaladors, no ho acabarà d’aconseguir mai. També té una funció important en la construcció de mites i amb els seus articles i reportatges col·labora activament en el llançaments de les figures del moment, el que ells diuen “jovenes mutantes”.

A partir de la botiga Barrabes, i gràcies a la seva expansió, es va crear una nova publicació, que sota el nom de Cuadernos Tècnicos, va néixer com a revista gratuïta. El seu objectiu bàsic és servir com a canal afegit per vendre els productes de la botiga i la web. Per això majoritàriament es dedica a l’analisis de productes i materials, a cops de manera molt aprofundida i tècnica, i alguns articles de zones o grans escalades i extensos articles de tècnica de muntanya. És una revista molt tècnica i pensada per usuaris elevats, amb una producció material molt pobre (paper de baixa qualitat, unes fotografies dolentissimes, una maqueta pobre i una impressió deficient) per abaratir costos. Després d’una sortida fulgurant, va tenir una aturada i es va reformular. Ara ha deixat de ser gratuïta i s’ha convertit en de pagament. Sembla estabilitzada, i tira al voltant de 15.000 exemplars, encara que la majoria d’exemplars són promocionals. Es manté per la publicitat dels fabricants del material que té la botiga, i el nivell dels seus continguts és habitualment tècnic, encara que força irregular.

Campo Base és la novetat del mercat. Llançada per una editorial comercial de Madrid, és un intent d’aprofitar el nitxo que segons els seus editors hi ha al mercat, des d’un plantejament clarament mercantil. Feta amb mitjans, excel·lent impressió i tractament gràfic massa irregular, està basada en grans articles i reportatges i material comprat a agències estrangeres. En poc menys d’una any ja ha canviat de director i el gran inconvenient que té és que sembla feta des de fora el sector, sense connexió directe amb el “mundillo”. Dona la sensació que a la redacció li falta disposar de bons contactes i una bona agenda, i encara que ha aconseguit robar a algun col·laborador de Desnivel, continua amb una certa imatge d’outsider. El seu tiratge és un misteri i la publicitat molt baixa, pel que la seva viabilitat empresarial planteja seriosos dubtes, encara que ha superat l’any d’existència.

Tweet

Els que ens agrada llegir tenim la sort de disposar en aquests moments d’un bon grapat de revistes de muntanya, per distreure’ns amb dues de les nostres aficions preferides: la muntanya i la lectura. M’agradaria fer alguns comentaris sobre les revistes de muntanya al llarg de diversos posts, a veure si tothom els comparteix.

[@more@]

Indubtablement la capçalera de referència esapnyola és Desnivel. És la primera revista comercial, amb més de 20 anys d’existència, i que va renovar el mercat en el seu moment. Al voltant seu s’ha anat bastint un notable grup editorial, amb altres tres capçaleres (Escalar, Grandes Espacios i El mundo del Outdoor), una editorial, una plana web, una llibreria… Habitualment cada número té una estructura molt definida, i sempre inclou algun reportatge de gran alpinisme internacional, una entrevista, alguna escola d’escalada, i temàtica de la temporada (gel, neu, barrancs…). És una revista amb un excel.lent tractament d’imatge i una acurada producció. Malgrat ser la degana, o potser per això, acusa un cert desgast, i la seva formula editorial s’en resent. El model està una mica estancat i caldria anar pensant en un rentat de cara i una renovació o evolució de continguts. La seva tirada deu estar al voltant de 20.000 exemplars, amb un important index de retorn. Sempre m’ha intrigat l’èxit que ha tingut Desnivel, ja que és una revista molt elitista, i en teoria només a l’abast dels escaladors i alpinistes més punters. Desprès de molt reflexionar-hi, em penso que Desnivel compleix una funció de construcció mitològica. Per tots aquells que mai farem cap de les propostes publicades a les seves planes, que mai no podrem ni somiar en anar a cap de les muntanyes fotografiades i que mai ens acostarem al nivell dels seus protagonistes, Desnivel ens ajuda a construir els mites actuals i contemporanis de l’alpinisme i l’escalada. Desnivel, probablement sense haver-s’ho proposat, acompleix una funció antropològica amb la construcció i difusió dels referents actuals, i per això continua en una posició de lideratge mediàtic, encara que no es pot adormir, ja que la competència cada cop li està retallant el seu espai.

Tweet

Llegeixo al butlletí d’Alpmedia (www.alpmedia.net) un proper projecte del Club Alpí Alemany (DAV) i del Club Alpi Austriac (ÖAV) de posar en línia a Internet tots els seus arxius documentals, a partir del 2008. El projecte porta el nom “Arxius històrics dels Alps – una xarxa internacional d’informació i de documentació consagrada a la història dels Alps i del turisme alpí.” La dotació del projecte és de 500.000 €.

Per quan un projecte similar a casa nostra? Podrem accedir algun dia als arxius del CEC, de la UEC, del SGIM? Tindrem un accés fàcil, ràpid i en línia, sense restriccions, a les ingents quantitats d’informació de la història de l’excursionisme català? Però el més important, hi ha cap administració sensibilitzada amb la importància del tema i disposada a arbitrar els recursos necessaris?

[@more@]

Tweet

Hi ha inquietud, preocupació, inclòs por. De manera esparsa, però creixent, han anat apareixent a diverses cabanes abandonades d’arreu de Catalunya un misteriós símbol. És un petit drac de color verd fosc pintat sobre una pedra. Què és? Què simbolitza? Potser el senyal d’un diabòlic ritus satànic? O les rastres d’un ésser maligne? Tindrà quelcom a veure amb un fosc ritual d’alguna secta?

No, estiguem tots tranquils. Aquest petit drac de color verd no té res de sobrenatural ni màgic. Es tracta simplement del senyal que el grup els Quatre de Sitges van deixant a les barraques que visiten. Aquest petit grupet d’amics porta ja inventariades més de 2000 cabanes de pedra seca d’arreu de Catalunya, i més d’un cop s’havien trobat que repetien la visita i la fitxa de cabanes ja inventariades, i per evitar duplicacions, han decidit deixar la marca del seu pas per les cabanes visitades. 

Tot això ho llegeixo a la revista Pedra Seca, que editada pel Patronat de Sant Galderic ja porta 10 números i que respon a l’afició creixent per les construccions en pedra seca, tot un món d’enamorats d’aquesta tècnica constructiva mil·lenària que avui en dia encara ens meravella per la seva habilitat i saviesa.

Així que misteri esclarit. Però jo ara em pregunto, cal deixar una marca de pintura? Si tothom que hi passa fa el mateix, com quedaran aquestes cabanes? Encara que potser més elegant, no és el mateix que les guixades que fan els brètols en tants monuments? No hi ha altres elements d’identificació més discrets?

[@more@]

Tweet

S’acosta Sant Jordi i sembla obligat parlar de llibres. Alguns amics m’han demanat el meu consell per les seves compres, potser perquè saben que estic al dia de les novetats de muntanya. Actualment s’editen molts llibres, excessivament, i es fa difícil espigolar el gra de la palla. Sense cap ànim d’objectivitat us comento alguns dels llibres de muntanya llegits darrerament que m’han agradat.

[@more@]

De la narrativa publicada crec que Los zarpazos de la montaña (Desnivel), de Maria Coffey, és un llibre imprescindible. És un assaig que reflexiona sobre la crida de certs alpinistes cap a la dificultat i el perill, fet des de la inteligència i el respecte que fa pensar. Huida de las cimas (Desnivel) és l’autobiografia de l’alpinista francès Marc Batard, un llibre ple d’humanitat, sinceritat i pudor que ens acosta a una biografia alpina però sobretot a una vida difícil i apassionant. Reconec que vaig llegir l’original en francès i encara no he mirat la traducció al castellà, però em va tocar el cor. I finalment de narrativa Las montañas de la mente (Alba) de Robert Macfarlane està de moda. És una mena d’assaig sobre l’atracció per la muntanya, feta amb intenció literària per un jove muntanyenc anglès. És un bon text, em sembla que una mica sobrevalorat, que interessa més a la gent alinea del “mundillo” que als muntanyencs, però val la pena tenir-lo.

Entre les guies es fa molt difícil destacar-ne alguna, ja que les novetats són moltes, però de totes les que he mirat m’ha impressionat molt positivament A peu per l’alt  Penedès (Cossetània) , de Joan Raventos. És un gran treball, molt ben documentat i de tota confiança.

I per aquells que ens agrada mirar i gaudir amb els mapes us recomano vivament els darrers plànols de l’Alpina. Els de Montserrat o l’Alta Garrotxa són magnífics i “llegint-los” des de casa he imaginat i recreat moltes excursions.

A qui els agradin els llibres de fotografia és del tot recomenable La photographie à l’assaut des Pyrénées (Glénat) de Santiago Mendieta. És un estudi històric sobre els origens de la fotografia als Pirineus amb alguns clixes irrepetibles.

I que em compraré jo? Sempre és una incognita, ja que la meravella de Sant Jordi són aquelles descobertes que fas al fons d’un taulell o en una parada inesperada, però inicialment tinc tinc curiositat per dos llibres. El contrari d’un (Rba) ,la darrera obra d’Erri de Luca, escriptor italià que ara està agafant nom. El llibre no és de muntanya, però la bella portada i el fet que l’autor sigui capaç als 50 anys d’escalar un 8+  em fan pensar que té quelcom a dir. I també buscaré Thoreau. Biografía esencial (Acuarela) d’Antonio Casado. Cal recuperar aquest filòsof.

Bon Sant Jordi a tots!

Tweet

El diumenge vam anar al Montsant. Feia temps que no hi corria, i els mals pronòstics pel Pirineu ho aconsellaven. Ràpid viatge fins Ulldemolins i a l’ermita de Sant Antoni deixem el cotxe. Comencem a caminar seguint el riu Montsant, un cop d’ull a les Cadolles Fondes i pugem per un grau fins la punta dels Pins Carrassers. Continuem i baixem fins el Toll de l’Ou, absolutament sec. Pel barranc dels Pèlegs remuntem fins la Serra Major i Roca Corbatera. Descens cap a l’ermita del Montsant, seguir el GR fins el Pi de la Carbasseta i retorn pel Grau del Llop. El F i el N guien i no m’haig de preocupar per l’itinerari. Puc gaudir de les sentors del romaní, dels pomells de narcisos en alguns racons, de la guineu que apreta a córrer, de l’esquirol que fuig branques amunt. A les carenes el vent bat amb molta força. La panoràmica és esplèndida. El Pirineu es retalla immaculadament blanc, des del Puigmal fins el Bisaurin. El Pedraforca, el Cadi, la Pica d’Estats, els Besiberris, el Molieres, el Cotiella, les Tres Sorores, el Tozal de Guara, més de tres-cents quilometres al nostre abast. A l’altre extrem, el mar i el massís del Port. És un espectacle inenarrable.

Del Puigmal al Caro en un cop d’ull. Visc en un país petit, que puc abastar de cap a cap des del cim d’una muntanya. Quin goig.

[@more@]

Tweet

A aquells que ens agrada l’esquí per neu verge, sempre hem enyorat i envejat els formidables descensos dels Alps, servits per telefèrics, en un entorn salvatge. Què dir de la Vallée Blanche a Chamonix o de la Grave als Ecrins?

El rellançament del Pic de Migdia a la Bigorra i l’obertura permanent durant tot l’hivern del telefèric que hi mena des de la Mongie ja fa 4 anys (any 2000)  ha obert als esquiadors els formidables descensos d’aquest cim, per tots els seus vessants. Llargs descensos per neus verges, sense balises, en un entorn semi salvatge, grans pendents, comes i fondalades, han convertit aquest cim en el temple de l’esquí fora pista dels Pirineus.

Com tot a la vida, sempre hi ha inconvenients. En aquests quatre anys no es deixa pujar a ningú amb esquís o snow si no va acompanyat d’un guia d’alta muntanya o ara un monitor d’esquí. Es a dir, s’obliga a anar acompanyat d’un professional per fer el descens. Es podria entendre pels problemes de seguretat o responsabilitat que es podrien provocar, però em sembla que al darrera hi ha una clara voluntat de negoci. Tanmateix reclamo el dret al lliure descens sota la responsabilitat personal. En qualsevol cas, caldrà anar-hi per gaudir-ne. [@more@]

Tweet

El mal de muntanya i els temibles edemes continuen essent un repte per la ciència mèdica, que encara no hi ha trobat un remei en el seu intent de dominar el cos humà. Fa uns dies va saltar la noticia que el Viagra semblava que donava molts bon resultats en alçada i feia minvar notablement el perill d’edemes. Lògicament la noticia va ser rebuda amb cachondeo entre els alpinistes, ja que anar empalmat a vuit mil metres seria un problema amb l’arnes, a mes a mes que les probabilitats d’utilitzar les noves prestacions que permet aquest medicament serien altament improbables d’executar. Bromes a banda, acabo de llegir la noticia d’aquest estudi clínic i resulta que s’ha fet a Barcelona, en concret per investigadors del Departament de Fisiologia de la UB a l’Hospital Universitari de Bellvitge.

Sembla que el Sildefanil, el principi actiu de la Viagra, gràcies als seus efectes vasodilatadors té un efecte beneficiós sobre la hipertensió arterial pulmonar dels alpinistes. S’ha fet un estudi a doble cec (placebo versus sildenafil) fet amb 14 voluntaris  sans a les instal·lacions de la cambra hipobàrica del Servei  d’Hipobària INEFC-UB (Servei especialitzat UB). Els experts han  estudiat la funció respiratòria i cardíaca dels voluntaris, mesurant la  pressió a l’artèria pulmonar per ecocardiografia tècnica no invasiva)  i la fracció d’ejecció cardíaca (capacitat de bombeig del cor). Les  proves s’han fet en condicions de repòs i d’exercici, tant a nivell del  mar com simulant condicions a 5000 m d’altitud a la cambra  hipobàrica (igual que un campament base a l’Everest).

L’objectiu era saber si el sildenafil era capaç de compensar  l’augment de pressió arterial pulmonar que provoca la hipòxia (baixa  concentració d’oxigen al cos a mida que es guanya altitud). Tot  indica que el sildenafil és apte per reduir l’excessiva hipertensió  arterial pulmonar de l’altitud: en condicions de repòs, la reducció és  del 15% i en situació d’esforç físic, del 13%.

Segons l’estudi, el producte podria millorar l’estat d’aclimatació dels  alpinistes i augmentar les possibilitats de fer cim amb èxit. Ara bé,  els resultats són preliminars i caldrà aprofundir-hi i fer nous estudis  per identificar quins són els individus i les situacions de potencial  interès per l’ús del sildenafil en alta muntanya.

[@more@]

Tweet

El divendres va començar un nou temporal del nord, l’enèsim d’aquest hivern sever. Ha fet fred, molt i molt vent i més de mig metre de neu nova a la cara nord pirinenca. Vam anular l’excursió a la Vall d’Aran i jo diumenge vaig fer una sortideta per una serra prepirinenca. Vaig buscar un lloc que no superes els 1500 metres i prou protegit dels embats del vent.

A quarts de vuit del mati em vaig posar a caminar. El dia començava a aixecar-se, però ja s’intuïa el contrast. Del nord venien glopades de núvols, impulsades per un fort vent, que arrossegava la neu. El sol, tímidament, s’anava despertant, però els núvols intentaven tapar-lo. Durant unes hores la lluita fou aferrissada. El vent feia saltar els núvols per sobre la carena i el tapava, però el sol, impassible anava guanyant alçada. A cops semblava que es feia de nit i la neu em deixava blanc, però pocs minuts després una llum tènue i lletosa ho envaïa tot. Per l’atmosfera es veia córrer les volves lliurament. Era una lluita aferrissada, entre dos meteors, cadascú intentant imposar la seva llei. L’espectacle era meravellós. Mentre caminava pel  corriol  ho contemplava embadalit. Poques coses hi ha més senzilles i grandioses que l’espectacle de la natura desfermada.

Vaig recordar llavors el verset de J.V.Foix,

 "Si venteja, corro adelerat,
els camins irresolts de la carena."

Cap al migdia la lluita va quedar en taules. El sol va imposar el seu mandat a la vall i a la plana, mentre que a la muntanya els núvols s’afarraven a les carenes i ho anaven emblanquint tot. Jo, deixant-me portar pel vent, vaig seguir el camí de la carena fins el cim. [@more@]

Tweet

Des de fa temps cada cop els científics ens adverteixen del problemes derivats de l’escalfament del planeta, de l’abús de l’energia fòssil i de la necessitat de replantejar el model energètic occidental i dels països emergents. Poc a poc, massa lentament, s’intenten posar en marxa mesures per obrir noves fonts energètiques o canviar els mecanismes en el seu consum. Potser una de les fites més conegudes sigui el Protocol de Kioto, amb totes les seves absències i poca ambició. Sense massa soroll ha anat avançant la generació d’energia eòlica, fins esdevenir una complement energètic important. És una font d’energia no fòssil, cada cop més eficient i amb una matèria primera variable però il·limitada.

Però com tot en la vida, mai hi ha res perfecte. A mesura que la implantació d’energia eòlica anava avançant, anaven creixent les queixes sobre el seu impacte en el paisatge. En molts llocs singulars i d’evidents bondats paisatgistes (Serres del Mestral, Empordà, Delta de l’Ebre…) s’han plantejat projecte de parcs eòlics fortament contestats per l’elevat impacte paisatgista.

Aquest sembla un problema aparentment irresoluble i on les dues parts tenen la seva part de raó. A favor de l’energia eòlica cal dir que és neta, renovable i evita l’escalfament de l’atmosfera, però en contra és evident el seu impacte. En termes jurídics podríem considerar que estem davant de dos bens jurídics diferents (energia renovable, conservació del paisatge) i com a societat hauríem de decidir quin és el més important. Aquest és un debat que sempre m’ha incomodat personalment, ja que entenc les dues postures i no aconsegueixo veure-hi una sortida clara.

[@more@]

Tweet